Plaza & Janés presentava al març d’aquest any La clau Gaudí, una novel·la conjunta d’Esteban Martin i Andreu Carranza que, amb una trama de conspiracions i misteris, prometia tenir un sucós èxit de vendes. La promoció que l’editorial havia fet de l’obra va arranjar, segons el Punt Digital de l’11 de novembre, tirades de 30.000 exemplars en català i en castellà i va aconseguir contractes amb editorials nord-americanes, poloneses, alemanyes i fins i tot coreanes molt abans de publicar-la. És prou evident, doncs, la confiança que els editors hi havien dipositat, i això, segurament, perquè pressentien que la novel·la s’adia als patrons literaris d’altres obres que ja havien estat econòmicament molt rendibles.    

Efectivament, en aquest sentit La clau Gaudí s’arrela en aquell aiguabarreig d’acció, misteri, conspiració, ocultisme i redempció que sovinteja en la literatura actual l’obra més representativa del qual és el famós El Codi da Vinci, de Dan Brown. Tot i que Andreu Carranza i Esteban Martin hi neguen qualsevol relació, un lector atent hi trobarà, però, massa calcs, o almenys, si més no, massa coincidències en allò que és l’estructura narrativa de l’obra, en el perfil psicològic de molts personatges i en el paper que juguen en el desenvolupament de la trama...

La trajectòria poètica de Joan-Elies Adell constitueix una de les més destacades creacions de la poesia catalana dels últims anys. Els seus, de moment, set llibres de poesia, han estat tots premiats sense excepció, i l'atenció de la crítica -sempre esquiva i sovint superficial, quan es tracta de poesia- ha anat creixent en continuïtat i precisió.

A més de l'obra poètica, que ha estat ja parcialment traduïda a diverses llengües, i a la qual de seguida em referiré detalladament, el dilatat currículum del jove escriptor vinarossenc es completa, sense que aquestes línies l’esgotin, amb diversos assajos, articles, i conferències i ponències en nombrosos congressos, fòrums i projectes literaris i d'investigació, a banda de la seva inclusió en un bon nombre d'antologies poètiques, entre elles, la molt masegada Imparables, de considerable repercussió entre els mitjans i la crítica, si bé és cert que -i aquesta és la felicitat i l'inconvenient de les antologies- atents més a la forma de la “provocació” que a la seva qualitat i veritable transcendència literària...

Literatura i pintura: dos llibres pòstums de Lluís Linés

per

Xavier Jové

Cap a finals d’aquest mes de maig farà ja un any que un càncer desaprensiu ens va privar de la presència física del Lluís Linés. La permanent lliçó de bonhomia que va saber dictar en vida, i la inoblidable lliçó de dignitat que ens va deixar en el dur darrer tram del seu camí, s’han vist coronades, en l’interval d’aquest primer any d’absència, per una gran lliçó d’humanisme en forma de dos magnífics llibres pòstums. El veritable humanista, d’una manera o d’una altra, sempre deixa llavor. I el professor de la Facultat de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili, Dr. Lluís Maria Linés Heller (Barcelona, 1947 – Altafulla, 2006), filòsof, germanista i crític d’art era, essencialment, un humanista.

El passat mes d’abril es va presentar a Sant Celoni, coincidint amb la inauguració d’una exposició de Carme Aymar, un llibre que recull la trajectòria pictòrica de l’artista. Es tracta d’un volum de gran format i editat amb molta cura. El seu títol és Carme Aymar. Pintures, i el Lluís Linés és l’autor de la dotzena de textos que, des de la introducció inicial i posteriorment intercalats entre el centenar d’obres reproduïdes, ens acompanyen al llarg d’aquest vertader viatge estètic que constitueix el llibre. Un viatge a través de l’evolució del llenguatge artístic de la pintora que, amb els comentaris breus –escolis delicats, apunts impressionistes– de la veu crítico-narrativa que ens va guiant –suaument, com sense voler interferir–, es va convertint en una experiència profundament emotiva. Com diu l’autor en les paraules introductòries, en el fet meravellós de l’experiència estètica es conjuguen favorablement els elements emotius amb els reflexius, i quan això s’esdevé assolim, ni que sigui de manera breu, una mena d’estat superior en el qual “la nostra reflexió i emotivitat s’enriqueixen enormement i el nostre horitzó vital s’expandeix feliç”. Aquest –no es pot expressar millor– és l’efecte que ens produeix el periple per les planes d’aquest llibre...

Quan, cap a la meitat del volum, llegim: “Tot els que ens envolta demana ser redescobert i mirat d’una altra manera”, aixequem els ulls de la contemplació de l’oli que ha inspirat aquestes paraules i pensem commoguts en el profund sentit que tenen, escrites com foren en hores de joia arrabassades al dolor i a la malaltia implacable. Com no podia ser d’altra manera, la formació germanística de l’autor es deixa veure durant el llibre en algunes referències a poetes i artistes romàntics (Novalis; Caspar David Friedrich) o a pintors expressionistes, que Lluís Linés coneixia en profunditat: això ho sabíem prou bé els que vam tenir la sort de poder visitar amb ell importants museus alemanys en el marc dels viatges culturals d’estudiants i professors organitzats pel Departament de Filologia Anglo-germànica. El llibre presenta els textos en català, castellà i –a tall d’apèndix final– en anglès. La versió catalana, fidel i alhora subtil, es deu a Isabel Vidal, catedràtica de català a l’institut de Torredembarra, vídua del nostre autor i filla de l’escriptor mallorquí Bernat Vidal, personatge clau de la cultura illenca en les dècades dels 50 i 60. També Lluís Linés provenia d’una família culta, fill com era de l’il·lustre matemàtic Enrique Linés. Tot això, però, mai ho hauríeu esbrinat parlant amb ells: la seva modèstia no impostada, la seva manca de vanitat o de la menor ombra de petulància cultural eren –són– proverbials.

L’altra obra pòstuma motiu de la present ressenya es titula Thomas Mann (Madrid: Síntesis, 2006), i fou presentada fa alguns mesos en un acte d’homenatge que l’Associació de Germanistes de Catalunya i els seus companys de departament a la U.R.V. van retre a l’autor. Aquí ens trobem davant d’un estudi en majúscules, d’una autèntica fita de la germanística hispànica. Tot i que el Lluís Linés tampoc no va arribar a veure el llibre publicat, en aquest cas va ser a temps de poder corregir-ne les proves i revisar-ne la maqueta. El resultat és una anàlisi de conjunt de la vida, l’obra i el pensament de Thomas Mann escrita amb gran rigor i alhora voluntat comunicativa, amb densitat conceptual i estructura clarificadora, amb vasta documentació i el característic to contingut i discret de l’autor. El volum, aparegut en una col·lecció d’estudis literaris sota l’exigent direcció de Jaime Siles, és ja una referència imprescindible per al lector en llengua espanyola que es vulgui endinsar en l’imprescindible narrador de Lübeck.

Un bon llibre sempre ens remet a d’altres llibres, sempre ens convida a seguir-ne llegint. Aquesta afirmació tan simple i palmària amaga en el fons tota la màgica complexitat de l’aventura intel·lectual humana. Totes les obres de la literatura i el pensament universals estan vinculades entre si per fils incorporis que cada lector o estudiós pot recórrer en el sentit que vulgui, ja que aquest recorregut no és mai únic, sinó infinitament pluridireccional. El llibre dolent, en canvi, s’esgota en si mateix; és autoreferencial, tautològic, onanista. Entrar, de la mà de Lluís Linés, en l’univers literari de Thomas Mann, no és només un convit a (re)llegir les seves ficcions magistrals; entrar en contacte aquí amb l’obra manniana és també, necessàriament, entrar en contacte pregon amb alguns noms indispensables de la cultura occidental: Goethe, Schopenhauer, Wagner, Nietzsche, Freud. De l’Antic Testament a Max Weber, o de l’obra del germà Heinrich Mann a la del fill Klaus Mann, es multipliquen les promeses d’intensa i fèrtil lectura que les pàgines d’aquest llibre ens mouen a fer-nos.

Un llibre així no s’improvisa, com tampoc s’improvisa la pròpia formació del ver humanista, aquesta figura cada cop més rara i tanmateix més necessària en el nostre present d’arrogància tecnocràtica i estultícia de masses. Aquesta és una obra destil·lada en la inequívoca  retorta del temps, fruit de moltes hores d’estudi silenciós i de la llarga familiaritat de l’autor amb l’obra manniana a través de tota una vida acadèmica. Ara que ja ha transcorregut un mes des del darrer Sant Jordi; ara que, com cada any, uns quants dies han bastat per condemnar al just i etern oblit tot aquell sorollós exèrcit de publicacions espúries, totes aquelles piles multicolors d’oportunisme pseudocultural, d’arribisme pseudoliterari; ara, amics de l’Escola de Lletres de Tarragona, és temps de tornar a les llibreries o a les biblioteques a la recerca d’obres amb el segell de l’honestedat intel·lectual i sense data de caducitat. Les del Lluís Linés, estigueu-ne segurs, són d’aquesta categoria.

El passat 23 de Març va tindre lloc a la seu de l’Escola de Lletres de Tarragona un encontre literari amb el poeta Carles Camp Mundó que ens va apropar a la seva visió del mon mitjançant la poesia.

En un primer tram l’autor va plantejar la visió del poema i la poesia des de la perspectiva del seu propi camí de maduració personal i literària. Així, estableix el poema com un viatge de l’optimisme a la decepció a mida que passen els anys de la nostra vida i el romanticisme iniciàtic es va perdent en favor de una visió mes realista. Durant el seu particular recorregut per l’evolució poètica de l’individu, Mundó va exposar que el poema és, en la concepció inicial mes romàntica, una petició dirigida a aquell que ens pot concedir un desig. Ja més endavant, en Carles Camps defineix la poesia com “la consciència elaborada d’inquietud per la soledat de l’home contemporani”, i les paraules com un conjur, un exorcisme, una superxeria.

A partir d’aquestes premisses l’escriptor defineix al poeta com aquell que ha de dir la veritat; desenganyar, desmentir i desenredar des de la intimitat i la poesia, com l’acompanyant en el viatge de la vitalitat de la joventut a la malaltia de la vellesa sent, tanmateix, el poema com l’expressió de la ràbia per no poder transcendir cap a un estat superior mantenint la identitat individual.

Ja en un segon tram vam poder escoltar un recital de l’obra poètica de Camp per boca del propi autor, que ens va fer un repàs de la seva producció. Aquí ens va apropar a llibres com Un moviment quiet, obra en la que el poeta dona la seva visió del que defineix com les tres edats de l’amor: “L’amor mític”, d’infantesa, un amor sense futur; “l’amor històric”, el que es dona al llarg de la vida, i “l’amor mort”, el que transcendeix. I també van tastar el llibre El contorn de l’ombra,  la darrera obra publicada per Carles Camp i que, en les encertades paraules de Joan Triadú a l’Avui, es un dels més lúcids i personals malgrat la seva duresa.

En la seva obra l’autor reflexa el seu viatge de patiment personal amb una vividesa colpidora que no ens permet alienar-nos en la seva lectura i ens obliga a entrar en un procés de reflexió de la nostra pròpia realitat. Senyalar especialment, que Mundó no posa títols als seus poemes i sí, de vegades, cites, com a guia i indicació del que trobarà el lector.

L’autor

Nascut el l948, Carles Camps Mundó va inscriure els seus inicis en el camp de la poesia experimental, amb influències de J. V. Foix tot i que de seguida va decantar la seva obra cap a la poesia visual, un estil que va mantenir fins mitjans dels anys setanta, participant durant aquest període en diverses exposicions d’aquest estil poètic. A partir dels anys 80 es va dedicar plenament a la poesia discursiva. L’any 2005 va guanyar el premi Parc Taulí amb El contorn de l’ombra.

Entre els darrers llibres publicats trobem, Un moviment quiet, El llibre de les al·lusions, Com els colors a la nit i El contorn de l’ombra.

Joan A. Sariol

El poema és un viatge de l’optimisme a la decepció. Perdonin que ho digui així, tan brutalment, tan taxativament, però miraré d’explicar-me. La primera lliçó que rebem és justament la de la seva inutilitat. Aquells primers poemes fets amb tant afany per obtenir el desig amorós, si som sincers, hem de reconèixer que gairebé mai van servir-nos de res, i si alguna cosa vam obtenir de l’altre va ser segurament a desgrat del nostre primerenc discurs líric. En el fons no fèiem res més que posar el poema a l’alçada de l’oració, i no ho dic pas com una virtut. Volíem que les paraules ens servissin per pidolar i obtenir, com fan els crèduls amb les oracions de les seves sectes respectives. És a dir, preteníem que el poema, talment un document de la burocràcia del desig i del temor, fos com les sol·licituds adreçades a qui pot concedir-nos el do perseguit. Aquesta és la primera i gran lliçó, la de la inutilitat, o més ben dit la de la gratuïtat, que podem extreure de les nostres experiències líriques juvenils, generalment saldades en fracàs: la poesia és una veu que clama, plora, prega, que es queixa sense interlocució, ni cap esperança de recuperar-la mai, i el que fa que siguin grans els grans poetes moderns, allò que n’impulsa les obres més importants, a part de raons històriques i socials, és aquesta consciència cada cop més elaborada d’inquietud per la soledat germinal i profunda de l’home contemporani. El poeta modern s’enfronta sempre amb les paraules, no pas les utilitza, sinó que s’hi enfronta, perquè les paraules no són res més que l’expressió del temps. Ben al contrari que el poeta pre-modern, que, com els sacerdots, les pretenia salvífiques, redemptores o, si més no, consoladores. Les pretenia, en definitiva, quietistes, eternes...