Així, de la mateixa manera que en El Codi da Vinci, el darrer gran mestre del Priorat de Sió transmet a sa néta abans d’assassinar-lo un codi secret que haurà de desxifrar amb l’ajut d’un professor de simbologia antiga, i que els durà a conèixer l’enigma del Sant Grial, en La clau Gaudí, Maria Givell, néta de Joan Givell, deixeble de Gaudí i gran mestre dels Cavallers Mòria, també rebrà del seu avi abans de morir assassinat la relíquia i la clau que, amb l’ajut del reconegut matemàtic Miquel, permetran que tots dos personatges coneguin l’enigma que obra la porta a la segona vinguda del Crist.

A més a més, i com si els autors s’ho haguessin dit, en totes dues novel·les també s’articulen fets i estructures narratives semblants: El conflicte, per exemple, discorre entre poders negres i blancs; la lluita, entre aconseguir l’accés al coneixement ocult de l’enigma o evitar-lo, i l’acció, a trobar en l’obra artística de dos grans iniciats i coneixedors del misteri (Leonardo da Vinci, en la primera, i Antoni Gaudí, en la segona)  la clau simbòlica i el coneixement ocult que possibilitarà la instauració d’un món nou, d’una nova humanitat, on el poders malèfics no hi tenen cabuda.

En una trama narrativa tan aproximada no és estrany, doncs, que alguns personatges d’una i altra novel·la repeteixin infanteses, condicions culturals, socials i papers argumentals pareguts. Tanmateix, val a dir que Andreu Carranza i Esteban Martín n’han desmarcat la filiació ideològica anticatòlica, atès que els personatges que basteixen són catòlics o satanistes iniciats, descreguts o catòlics no practicants que directament o indirectament formen part d’aquella conspiració que ha d’implantar a la terra el Regne del Mal o la Parusia del Crist.

Però, contràriament al tarannà suggestiu dels personatges, els autors han decidit no explicar-los ni personalitzar-los, atrafegats que els tenen en la recerca de l’enigma. Per això, alguns d’ells (em refereixo als iniciats catòlics o satanistes, és a dir, als homes Mòria i als homes Mènsula), esdevenen meres caricatures de patrons estandarditzats sense cap mena de profunditat psicològica (bons-dolents); i d’altres (com ara aquells que han d’accedir la revelació interior perquè nomes així faran possible l’acompliment de la manifestació del Crist, vull dir, Maria i Miquel,) ni tan sols són bons sinó aventurers que corren d’ací cap allà darrere l’enigma.

Sobta, també, que Ramon Cabrera, el personatge de L’hivern del Tigre, d’Andreu Carranza, formi part de la novel·la, i que una vegada més se’l presenti vencedor a cops de garrot, aquesta vegada al castell de Miravet, després d’aferrissada lluita contra un iniciat Mòria, d’esperit temperat i el millor en l’art de l’espasa. Evidentment, la presència d’en Cabrera res no afegeix a la trama, a no ser que els autors, ebrencs tots dos, hagin volgut particularitzar-la en les Terres de l’Ebre per allò d’identificacions de país. De fet, tot l’entramat narratiu de la novel·la s’articula en un marc d’identitat nacional i cultural (a Barcelona, concretament), en les característiques simbòliques de l’arquitectura gaudiniana més representativa i en tota una colla de personatges propis, com ara Gaudí i Llull, o en d’altres  de la burgesia catalana i de nouvinguts japonesos, sempre interessats en la vida i l’obra de l’arquitecte de Riudoms.

A tot això val a dir, però, que és excel·lent el tractament literari de Taimatsu (japonesa, experta en l’obra de Gaudí i amiga de Maria, la protagonista), la qual passa del refinament i la sensualitat a la misèria espiritual més denigrant i d’aquí al punt just de dignitat que la redimeix, tot just confegit amb poques descripcions de persona culta i amb quatre pinzellades que expliquen una relació sentimental implícita i sense càrrega eròtica, una tortura colpidora i una intervenció després de morta. Així mateix, els autors han aparellat de la mà d’Antoni Gaudí i Joan Givell, tots dos grans mestres Mòria, l’entramat simbòlic de la novel·la, cosa que els ha dotat d’un sentit profund i misteriós suficientment creïble. La figura de Miquel, que explica allò que aquells iniciats no diuen, no fa, però, més que justificar l’acció de recerca del misteri, i per això el seu personatge esdevé superficial i convencional, com un Indiana Jones en terres catalanes. De totes maneres, la seva funció narrativa ha permès que l’enigma es manifesti arreu i en múltiples aspectes puntuals, sempre, però, en l’obra de Gaudí i en les Sagrades Escriptures, en una suggerent adequació, tal com volien els autors, al pensament de José Luís Borges, sobre que l’home coneix mitjançant reflexos, com en un espill. 

Tanmateix, sobrava la cita exacta en la tomba de Joan Givell, d’un versicle de la primera carta de Sant Pau al Corintis, que Borges esmenta en el capítol de “El espejo de los enigmas”, a Otras inquisiciones, tot comentant la concepció de Leon Bloy, sobre aquell reflex del coneixement. Sembla com si Andreu Carranza i Esteban Martín ho volguessin deixar clar, i això potser perquè dubtaven que el decurs narratiu en fos suficient. Evidentment, la superficialitat dels personatges principals, de Miquel i Maria, en especial, ajuden molt poc a fer palesa en la novel·la la idea borgiana del reflex; és a dir, que l’espill és coneixement del món i, també, coneixement de si mateix, del canvi profund o de la revelació interior que, en l’obra, Joan Givell i els homes Mòria exigien i volien dels protagonistes.

Així mateix, la citació del versicle de Sant Pau, tot i que remarca el respecte que el discurs simbòlic de l’obra fa del poder espiritual de l’Església, no és suficient per a que indirectament no se’l qüestioni. I és que, com a conseqüència de recriminar-la sovint per la manera que abusa del poder temporal,  fins i tot els convençuts  cavallers Mòria dubten, incomprensiblement, de si la salvació ha de produir-se en el si de l’Església o fora d’ella.

És clar, que si Carranza i Martín haguessin volgut allunyar-se decididament dels patrons ideològics anticatòlics, dels recursos literaris elementals i, potser, fins i tot del substanciós rendiment econòmic que tot plegat caracteritza El Codi da Vinci, haurien tractat arreu de l’obra les raons profundes de la Parusia i del paper que, segons explica l’Apocalipsi de Sant Joan, hi juga Maria, la Mare de Jesús. No cal dir, que aquest enfocament narratiu i la voluntat d’aprofundir-hi hauria possibilitat tota una trama més rica en complexitats i recursos, especialment en allò que la culmina i la completa, com ara és la mena de conte de fades o contalla new age que explica a la fi de l’obra la vinguda del Crist en un llogarret africà i les simultànies manifestacions sobrenaturals o màgiques que es produeixin en Maria i en la Sagrada Família. Està clar, també, que aquest enfocament hagués decantat l’entramat de la novel·la cap a posicions més favorables a l’ortodòxia catòlica, cosa que els autors potser no volien atès que el dogma i les raons teològiques de l’Església no estan de moda.  

És una llàstima que les virtuts d’estil que l’obra presenta, tot combinant frases curtes i  emocions contingudes, no siguin suficients per construir una estructura narrativa prou original i engrescadora ni uns personatges profunds i creïbles, tal i com la trama exigeix. Evidentment, la provada capacitat narrativa dels autors en altres novel·les hauria pogut empeltar La clau Gaudí de la dignitat literària que ara no té i bandejar-hi l’estigma de ser un exemple clar de com no s’ ha de fer una novel·la. Tot fa pensar, però, que autors i editors decidiren no allunyar-se dels patrons literaris d’El Codi da Vinci, i avui uns i altres ho celebren en un èxit clamorós de vendes que, cinc mesos després de la publicació de l’obra, és a tocar del best-seller. Felicitats i que duri!.

Domingo Monlleó

(Novembre, 2007)