Entre la màgia dels llibres que ens atansen mentides, fantasies i històries inversemblants, aquell contenia una gran veritat. Quin podia ser el millor lloc per acollir-lo sinó la llibreria de la Rambla? davant dels espectadors –públic en general i alumnes de la URV en particular- Montserrat Corretger va presentar la seva obra Escriptors, periodistes i crítics. 

Es tracta d’un estudi capaç de despertar la inspiració dels poetes i la curiositat del lector. Durant els anys de color sèpia de la dictadura de Primo de Rivera i la República, i dins del peculiar escenari  polític -turbulent i inestable-  escriptors, periodistes i crítics, fent honor al títol de l'obra, lluitaven per llur reconeixement i es veien immersos en la guerra de les lletres. En un món tan vast, aquest estudi es centra en “El combat per la novel·la (1924-1936)” tal com concreta el subtítol i vol reivindicar el treball d'escriptores i escriptors nostrats com Victor Català o Josep M. Prous i Vila.   

No podien ser d'altres que Magí Sunyer i Montserrat Palau els qui apadrinessin el naixement d'aquella nova criatura literària. Tots dos sumes sacerdots en el temple de les lletres, professors de la Universitat, i el més important, col·legues apreciats de Montserrat Corretger...

El temps passa i els Jocs Partits se succeeixen. Publiquen avui la ressenya del darrer que es va celebrar al desembre i que va ser cobert per la nostra col·laboradora Helena Valls. Però ja podeu veure també a l’arxiu adjunt l’anunci del que tindrà lloc demà al Teatre Magatzem i que reunirà les veus de Lurdes Malgrat i Adrià Targa. Ja ho sabeu, el Dijous 15 de gener de 2009 a les 20 h, un altre Joc Partit.

ELS NARRADORS AMB BLOC

En un vespre fred de desembre les notes suaus d'un piano acompanyaven el vol de les paraules a la Sala Magatzem, durant el segon Joc Partit de la temporada. Aquest cop el cara a cara va tenir de protagonistes a dos narradors d'històries: Òscar Palazón i Mònica Batet. Els dos escriptors de la nostra terra van explicar les coincidències i casualitats de la vida que els van portar a conèixer-se: la subvenció de la Generalitat, vés per on el vil i necessari argent! Com diria Josep Pla, “els diners no donen la felicitat, certament; però tampoc són un obstacle seriós.” 

Des de l'afirmació unànime de Batet i Palazón, “un és el que llegeix”, van fer un repàs als llibres que vesteixen les prestatgeries de casa seva, coincidint i discutint sobre la qualitat i la genialitat d'escriptors molt diversos tan d'estil com de nacionalitats. Batet va confessar l'admiració per escriptors centre-europeus, i fins i tot va llegir algunes ratlles amb les quals se sentia identificada. Palazón va citar, també, genis de les paraules llunyans a la nostra cultura, com el japonés Haruki Murakami, però també europeus o nord-americans.  

Tot xerrant, i passant l'estona, les paraules dels nostres narradors van ressonar a la sala, plena de públic -sobretot d'alumnes de la URV- sobre la tècnica d'unir paraules amb coherència, tot transmetent alguna que altra sensació, que hom anomena “escriure”. L'un a l'altre es van preguntar: “Per què escrius?”, i van respondre –més parlant per a ells mateixos que per al seu interlocutor- que escrivien per a ells, l'un amb el desig de “desordenar de manera diferent el món. Per trobar resposta; tot i que no en trobo i escric sempre des del dubte”. I la Batet per evadir la resta: “quan escric només hi ha el text i la pantalla, la resta (problemes, preocupacions...) desapareix.” 

El camí que es va anar teixint amb el diàleg va portar a parlar de les intimitats d'un escriptor d'ofici, els obstacles a l’hora d'inventar. La mandra a escriure, les pors: a fer-ho bé, a fer-ho malament o al que els seus escrits ja estiguin fets són obstacles que, tot i presents, els dos escriptors, tal com la seva producció literària demostra, encara jove i precisament per això amb molt camí per davant, ja han superat. Perquè si la vida no presentés problemes, ni obstacles a superar, ni pors a vèncer, llavors... Què tindria de vida? Això ens preguntàvem, mentre en la freda nit d’hivern les notes suaus d’un piano s’acabaven de fondre amb el vol de les paraules.

Helena Valls Icart

A la fotografia: Imatge del darrer llibre d'Òscar Palazón.

Si sou professors de secundària, no sabeu com engrescar els vostres alumnes i us animeu a experimentar nous i trencadors mètodes pedagògics, la pel·lícula La ola, de Dennis Gansel us pot donar algunes idees. Però aneu amb compte, perquè, al darrera d’aquest experiment innovador, s’amaga alguna que altra trampa.
La pel·lícula transcorre en un centre d’ensenyament secundari alemany, i està basada en un fet real que va ocórrer a Califòrnia i en el qual el director s’ha inspirat, traslladant la història a la seva Alemanya natal.
La història parteix de la pregunta que un professor trasllada als seus alumnes: “Creieu que en l’actualitat fora possible que s’implantés a Alemanya un règim totalitari com el que va suposar el del Tercer Reich?” Davant la incredulitat general, la pel·lícula s’encarregarà de mostrar-nos com un petit grup d’adolescents, entre els quals podem veure créixer la desorientació i la insatisfacció, pot esdevenir una excel·lent matèria prima a modelar en mans d’un líder oportunista. Aquest petit grup, que és extrapolable a la nostra societat –només ens cal veure el que està passant a Grècia– ens permet reflexionar sobre la fragilitat de les democràcies europees, accentuada encara més dins d’un context de crisi econòmica com l’actual.
Cadascun dels alumnes representa una tipologia d’individu que tots podem reconèixer i que podria ser susceptible de ser sotmès als nous designis del que podria ser una moderna autocràcia.
L’individualisme vers la importància de pertànyer a un grup, la necessitat de les ideologies sense que suposin una mena d’esclavatge uniformitzant. Aquest és l’espai d’equilibri de l’ésser humà en l’intent de no caure en cap dels dos extrems, i un dels temes tractats al film.
La importància de l’educació és l’altre tema fonamental de la pel·lícula, i no podia estar més d’actualitat. La família apareix com un element clau en el desenvolupament emocional dels joves. El paper del professor a la pel·lícula podria representar perfectament el paper de la escola i dels pares actuals, posseïdors d’un poder que pot ser utilitzat per crear individus lliures, o ben al contrari, usat en forma d’instrument de manipulació per tal d’exercir un control sobre ells, despertant la seva admiració, inspirant una mena de col·leguisme enganyós.
En definitiva, estem davant d’una pel·lícula, que malgrat ser un xic efectista, elabora de manera profunda una crítica i una reflexió molt actuals amb una convicció i un ritme adequats. Les interpretacions tant de Jürgen Vogel, en el paper de professor, com dels alumnes, resulta molt creïble, i a més té l’avantatge que sense ser un producte orientat al consum adolescent, és agradable de visionar tant per un públic jove com per un públic de més edat.

Ma. Josep Estorach

Proximitat és el que es respirava davant dues de les dames de la literatura catalana actual, Montserrat Abelló i Montserrat Palau, dalt de l’escenari del teatre “El Magatzem”. Amb una actitud desenfadada i tal vegada com si es tractés d’una d’aquelles converses de cafè entre amics, on parles de tot i de res, tot reflexionant sobre la seva obra, van compartir amb el públic inquietuds i pensaments.

Aquestes dues escriptores del Camp de Tarragona, tot i ser de generacions i trajectòries molt diferents, tenen moltes coses en comú –sense esmentar l’obvietat de tenir dos Montserrats a la mateixa sala-, totes dues reivindiquen la seva literatura com a literatura de gènere, escriptura feta per dones. Aquest terme no pretén remarcar la figura de la dona com a escriptora, sinó tot seguint la doctrina del feminisme –viure les diferències en condició d’igualtat- oferir la pròpia visió de la vida, com tot artista fa, des dels ulls i el cos d’una dona, presentant un plat d’experiències amanit per la diversitat, que fa ben suculentes les paraules a l’hora de llegir-les. Segons Montserrat Abelló “no seria feminista si les circumstàncies del dia a dia no m’obliguessin a prendre partit”.

La performance teatral que va tenyir la sala de negre i la va omplir de paraules ens va apropar a l’escriptura d’aquestes dues dones, mares, esposes i artistes. Montserrat Abelló que no només és poeta sinó que també és traductora, representa l’esperit de la república, les ganes de lluitar, créixer  davant de les adversitats (la guerra, l’exili...) i enfortir-se des de la pròpia figura de dona. I ho ha aconseguit. Abelló es diferencia molt de dones escriptores properes a la seva generació, com Caterina Albert o Mercè Rodoreda; una, ocultadora de la seva identitat i impostora en el seu rol masculí; l’altra, comunicadora de la debilitat de la dona –segons la mateixa Abelló-.  És molt més propera, en canvi, a l’època de Palau (on les dones es veuen sovint obligades a ser superwomans) quan a batzegades creixen i es presenten com a tals, tot i continuar en posició de desigualtat.

El diàleg entre Montserrats va ser també un intercanvi d’admiració recíproc. Amb riures i somriures, divergències i convergències aquestes dues escriptores es van fer conèixer com a artistes, però també com a dones, davant d’un públic que es va deixar esquitxar –i va gaudir-ne- per la informalitat i la frescor que desprenien. 

Aquesta trobada entre escriptores que va tenir lloc el 12 de novembre a “El Magatzem” no serà pas excepcional, al llarg del curs n’hi haurà moltes més dins del cicle “Joc Partit” organitzat per la Universitat Rovira i Virgili, els Escriptors del Camp i el teatre “El Magatzem”.

Helena Valls Icart

A la fotografia: Montserrat Abelló i Montserrat Palau durant l’acte al teatre El Magatzem.

Estudiants, curiosos i malalts de lletres han omplert aquests dies la sala “Maria Aurèlia Campany” de l’Escola de Lletres. Sota el títol El Faust de Goethe Fa 200 Anys Tarragona ha acollit un seguit de conferències sobre aquest polifacètic escriptor alemany. Johann Wolfgang von Goethe va ser un personatge molt destacat a l’Alemanya del segle XIX, precursor del romanticisme alemany, novel·lista, poeta i dramaturg, i va tenir molta incidència en tota la literatura europea posterior.

Segons el doctor Magí Sunyer, qui va dictar la conferència Faust, poeta: Gaziel, d'Apel·les Mestres", l’escriptor “Apel·les Mestres és un oblidat en la literatura catalana”. Des d’una erudició informal Sunyer va encarregar-se de recuperar la memòria d’aquest personatge tan nostrat amb un entusiasme i una convicció que precisament ens evoca la frase de l’autor del Faust: “La follia, a vegades, no és altra cosa que la raó disfressada sota una altra forma”.

Tothom coneix la gran celebritat del romanticisme alemany i la tendència amnèsica del poble català. És per això que no deixa de ser una paradoxa que sigui el mateix Goethe el camí per apropar-nos al lletraferit Apel·les Mestres, autor d’una innovadora versió modernista del Faust, Gaziel. L’obra de Mestres comença, a diferència del Faust, amb un poeta jove i frustrat al qual se li apareix l’alter ego i hereu de Mefisto, Gaziel, burleta i irònic, per concedir-li tots els desitjos al jove poeta pel simple gust de “transportar el cel a la terra”.

Mentre anàvem descobrint el Gaziel de Mestres, un públic sol·lícit, bàsicament format per estudiants de la URV, a la recerca i captura del crèdit lliure escalfava amb atenció els seients –no n’hi havia cap de buit- de la sala. Semblava com si el fantasma del mateix Apel·les Mestres fes de porter i no deixés passar a ningú més, revalidant la frase seva que ha fet fortuna i que gairebé ningú li atribueix. Si els seus descendents haguessin de cobrar el copyright serien milionaris: “No passareu!”  que La Pasionaria va fer famosa en el context de la Guerra Civil en la defensa de la ciutat de Madrid.

Helena Valls Icart

(A la fotografia: Racó de la casa de Goethe i retrat d'Apel·les Mestres)
___________________________

"Faust, poeta: Gaziel, d'Apel·les Mestres",
(Conferència a càrrec de Magí Sunyer)
Escola de Lletres de Tarragona, 16 d’octubre 2008.

“La Farinera de Tarragona, el teler del món”, el tapís dibuixat per Joan Miró i teixit per Josep Royo, es troba des de mitjans de setembre al Museu d’Art Modern de Tarragona i continuarà exposat fins el dia 16 de novembre d’aquest any.  

L’exposició recull el projecte col·lectiu dels artistes catalans Joan Miró i Josep Royo del qual se’n resulten tot un seguit de tapissos, també coneguts com Sobreteixims, dissenyats i dibuixats per Miró i elaborats per Royo, en gran part a La Farinera de Tarragona, antiga fàbrica de farina situada al peu de les Cent Escales. “Tapís de Tarragona”, que durant molts anys va ser exposat al actualment desaparegut Hospital de la Creu Roja de Tarragona, i “Tapís de Tarragona II” van ser els primogènits del projecte iniciat a principis dels anys setanta.

“El Gran Tapís” és un exemple de la transcendència del treball comú d’aquests dos artistes, ja que va estar instal·lat a les Torres Bessones des del 1974 fins l’11 de setembre de 2001 quan, degut a l’atemptat terrorista, va desaparèixer junt amb aquestes.

Algunes de les obres resultants d’aquest treball mà a mà entre Miró i Royo han estat exposades en diversos llocs del món com a la Fundació Joan Miró de Barcelona, la Fondation Maeght de Saint-Paul-de-Vance (França) i la National Gallery de Washington, entre d’altres. 

El Museu d’Art Modern brinda amb l’exposició dels Sobreteixims una oportunitat exclusiva de veure esbossos de Miró i els tapissos resultants d’aquests reunits en una mateixa sala. 

Helena Valls Icart 

LA FARINERA DE JOAN MIRÓ I JOSEP ROYO
El teler del mon

Museu d’Art Modern de Tarragona
Del 16 de setembre al 16 de novembre de 2008

La poesia i la tecnocràcia universitària

Al voltant d’una lectura de Pere Rovira a la UAB.

El passat 29 de maig, cap a mig matí, el poeta i professor Pere Rovira va oferir una lectura comentada dels seus versos en una aula de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona. L’acte, obert a qui s’hi volgués afegir, s’havia anunciat com a cloenda de curs dels estudis de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. L’avalaven dos actius (i recentment premiats) representants d’aquesta branca del saber a la UAB, Pere Ballart i Jordi Julià. Tot acte poètic és, d’una manera o d’una altra, un acte d’insubmissió. Malament si no ho és. Però vet aquí que en el cas present una sèrie de factors van semblar conjugar-se per accentuar el caràcter de rebel·lió que aquella lectura pogués contenir, i així, de la forma més natural i espontània, van dotar-la d’una dimensió crítica que, lluny d’ofegar el seu esperit essencialment poètic, el potenciava. Expliquem-ho.

Ja des de la seva presentació, Pere Ballart va situar l’event poètic en un context politicouniversitari poc favorable per al conreu i el desenvolupament de les disciplines que s’ocupen de la literatura. Més en concret: va lamentar que els nous plans d’estudis d’imminent aplicació (la profunda reforma universitària coneguda com a pla Bolonya) fessin desaparèixer del mapa de la seva universitat la llicenciatura que precisament aquells estudiants allí congregats estaven cursant. L’acte comptava en efecte amb l’assistència còmplice d’un generós nombre d’estudiants de diverses edats –a més d’algun altre espectador més o menys orteguià i/o casual, com el que signa aquestes ratlles. El cas és que, per un significatiu designi de l’atzar, a la mateixa hora en què s’havia programat la lectura, i en una sala no gaire lluny d’allí, estava prevista la constitució d’una Junta de Facultat que havia de donar llum verda als nous graus bolonyesos. I això naturalment ho sabien molt bé els integrants d’un altre nodrit i organitzat grup d’estudiants: els caracteritzats per la seva radical oposició al pla en qüestió, que havien convocat simultàniament un acte de protesta per impedir com fos l’aprovació dels indesitjats graus. La facultat vivia doncs un moment tens, més simbòlic segurament que decisiu (la reforma estava ja més que decidida abans de la seva simbolització protocol·lària), però que en qualsevol cas conferia a la nostra lectura una intensitat inesperada... (Segueix)

El passat dia 23 d’abril vam assistir al Teatre Bartrina a l’estrena de la representació teatral de l’obra Què va passar quan la Nora va deixar el seu home o els pilars de la societat?, d’Elfriede Jelinek. Un altre èxit d’aquest interessant invent de promoció cultural, el Centre d’arts escèniques de Reus (CAER).

Un títol com aquest, tan concret i al mateix temps suggestiu, ens proposa un recorregut partint d’una clara referència literària a l’obra d’Ibsen, i ens endinsa a poc a poc en la complexitat i la profunditat dels plantejaments de l’autora del text.

Elfriede Jelinek, dramaturga i novel·lista austríaca, guanyadora del Premi Nobel de literatura l’any 2004, agafa la protagonista de l’obra Casa de nines, la Nora, on Ibsen la va deixar, i es pregunta què li passa a una dona immediatament després de deixar al seu marit i els seus fills, en un context històric concret, el de la incipient socialdemocràcia alemanya tenyida del moment de màxim poder del sistema capitalista.

Jelinek podria portar el personatge de Nora a l’alliberament personal i a la seva autorealització com a dona, que és el que la protagonista se’ns dubte busca. Però res més lluny de la intenció de l’autora, que mostrar un camí de roses i encara menys un final esperançador. L’acte de valentia de Nora -en voler trobar-se a sí mateixa després de l’experiència del matrimoni, i l’assumpció del rol familiar que li pertoca pel seu temps i que ha aconseguit anul·lar-la com a persona-, li servirà a l’autora per a posar de manifest tot un sistema patriarcal imperant que es reprodueix i alhora es reforça a través del capitalisme, i en el qual, la dona no hi té cabuda, sinó és en forma d’esposa, mare, o objecte sexual, o tot a la vegada.

Per altra banda, aquesta reivindicació de la Nora de passar de ser objecte a subjecte i de realitzar-se a través de la feina, es veurà truncada en tornar a enamorar-se d’un home que, lluny de les expectatives de la protagonista, tornarà a utilitzar-la per als seus propis interessos, llençant-la a la brossa quan veu que aquesta es va fent gran i per tant lletja i ja no és capaç de despertar-li la passió inicial.

L’obra es una reflexió dura, brutal, sobre la crueltat i la injustícia de certes lloses que venim arrossegant de lluny, com el masclisme o el sistema patriarcal i d’altres més recents en el temps, com el capitalisme. També del que significa ser una dona en un món d’homes, i especialment, segons el meu punt de vista, d’un tema tan actual com la dificultat de conjugar la necessitat d’estimar i compartir part de la vida amb un home i al mateix temps ser capaces de ser éssers autònoms i realitzats personalment i professional en situació d’igualtat.

Com hem dit, Jelinek no ens ofereix un final tranquil·litzador. El malestar en sortir de la representació és absolut. Evidentment per a les dones, per tot el que hem explicat. Però també per als homes ofereix elements de reflexió, en ser presentats tots ells o bé com a aus rapinyaires, ambiciosos de diners i èxit professional, o bojos de poder aconseguit sense escrúpols, o bé com a babaus, éssers simples i sense cap mena d’aptitud personal interessant. L’autora estima els seus personatges, però no manifesta cap mena de benevolència envers ells. Malgrat que la denúncia feminista i la reivindicació hi és constant, se’ns presenta la dona com feble, emocionalment inestable, en el fons dependent sempre de l’afecte masculí, en una relació desigual amb ell, en la que sempre és ella qui està en inferioritat de condicions.

Per altra banda, la crítica al sistema economicista, al capitalisme salvatge, que cada cop destrueix més els nostres valors humans és en l’obra total i absolut, i ajuda sigil·losament a l’aniquilació, en aquest cas, d’unes dones proletàries, que lligades a les suposadament alliberadores màquines, veuen com aquesta tasca, juntament a la de ser esposa i mare, les porta a l’esgotament i la desesperança, i les deixa a l’estacada quan finalment la gran economia de mercat, els trasllats de la producció, i l’especulació immobiliària sense control apareixen. O sigui, que tot això ja ens sona, i molt.

Carme Portaceli, la directora del muntatge teatral, sap utilitzar un gran text que no pot deixar indiferent a ningú, en el que cadascuna de les intervencions invita contínuament a la reflexió.

Respecte a la posada en escena, el moviment dels personatges a través d’una cinta mòbil que els transporta de banda a banda de l’escenari, dóna al muntatge una agilitat i un ritme frenètic que et fa estar permanentment alerta. No podem oblidar la música, part fonamental de l’obra, on l’atmosfera de cabaret dels anys 20, es deixa sentir i ens remet de forma immediata a l’Alemanya del prenazisme.

Els actors i les actrius estan extraordinaris, especialment la Nora, interpretada per Lluïsa Castell, que li dóna un alè de veritat, i una expressió facial i corporal que ensenyen constantment tot el dolor del personatge. Per posar un exemple, és especialment colpidora l’escena on Weymar li demana que l’ajudi, i com l’expressió de frustració i desesperació de l’actriu aconsegueix estremir-nos. També la interpretació del personatge de l’Eva per Gabriela Flores i el de Helmer per Albert Pérez, resulta superb.

En definitiva, interessant descobrir aquest text de Jelinek, i com a vegades una representació summament crua i sense concessions a la realitat, ens dóna una mirada lúcida i es fa imprescindible a l’hora de fer-nos reaccionar i posar en qüestió l’aparent bondat de l’ordre actual establert.

Teniu tot el mes de maig per anar a veure-la al Nacional i gaudir d’una adaptació teatral magnífica sobre un text  de qualitat i vigència indiscutible.

Maria Josep Estorach

El periodista Gervasio Sánchez ha exposat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) el seu darrer projecte fotogràfic. Una exposició, que s’ha pogut veure fins el 13 d’abril, en què es mostrava l’evolució d’uns nens que van ser mutilats fa deu anys per l’explosió d’unes mines antipersona. Sánchez els va retratar per primera vegada als mateixos hospitals on van ser operats. Ara, passada una dècada, s’ha tornat a retrobar amb ells, són joves, amb família, treballadors i plens d’il·lusions.

Sis protagonistes, sis històries, sis vides formen la primera part de l’exposició. Al llarg de la galeria, els retrats dels joves es succeeixen, no són escenes escabroses, sinó imatges familiars. En contrast amb les fotografies de fa deu anys, en què el dolor i la preocupació no els deixava reaccionar, ara aquests nens grans somriuen davant l’objectiu amb els seus fills i les seves parelles.

            La veu del fotògraf ressona en la sala d’exposicions. Gervasio Sánchez ens presenta els seus models nafrats, el rencontre. Les sis històries personalitzades enregistrades en un vídeo de 50 minuts, que els visitants poden visualitzar asseguts en uns sofàs de cuir fals. Els protagonistes relaten com han crescut amb el cos marcat per l’explosió.

A més, el film mostra l’agraïment de les famílies envers Gervasio Sánchez. El fotògraf els va acompanyar durant la fase de recuperació i, fins i tot, va intervenir per a què alguns d’ells fossin traslladats i atesos a Espanya.  D’altra banda, certes escenes pertorben l’espectador, com ara el fet que una mare narri la recent mort del seu fill sense cap mostra d’aflicció o que uns nens s’envalenteixin a jugar amb una mina terrestre tot i conèixer el greu perill.

La segona part de l’exposició esta composta per 98 retrats, 48 pròtesis i 25 mines antipersones presentades en murals. Cada any les mines terrestres provoquen 15.000 noves víctimes. Gervasio Sánchez ha fotografiat a homes, dones i nens mutilats per les mines. Alguns amb pròtesis, d’altres sense recursos econòmics per pagar-se-les. Retratats com en una antiga daguerreotípia del s.XIX, les víctimes miren endavant envers les fotografies de les pròtesis que pengen en la paret d’enfront. 

El cost econòmic d’una pròtesis és impossible d’assumir per a la majoria d’afectats, per això, molts d’ells se n’han construït de materials barats. Dels exemples fotografiats, l’envàs d’una arxiconeguda marca de refrescos és la pròtesis que més sobta als visitants, a més de les “potes de pal” i de les carcasses metàl·liques.

En contrast amb el valor d’una pròtesis, el cost d’una mina antipersona no arriba als tres euros, encara que “localitzar-la, desactivar-la i destruir-la supera els 750 euros”. Segons l’ONU, caldria 1.100 anys i 30.000 milions d’euros per eradicar els 167 milions de mines plantades en 78 països de tot el món. Mentrestant, encara quaranta països, entre ells EEUU, Rússia o Xina, es neguen a firmar el Tractat de Ottawa per a la prohibició de mines terrestres.

L’exposició Vides minades. 10 anys tanca el treball fotogràfic que Sánchez va iniciar en 1995 amb el recolzament d’Intermón Oxfam, Mans Unides i Metges sense fronteres. Un extens reportatge de sensibilització davant el perill de les mines anti-persona realitzat per un fotoperiodista professional, com és Gervasio Sánchez, qui col·labora amb l’Heraldo de Aragón, La Vanguardia, la SER i la BBC, a més d’haver estat enviat especial per la pau de la UNESCO des del 1998.

            Aquest projecte també consta d’un llibre del mateix títol publicat a l’editorial Blume, l’obra inclou fotografies que composen l’exposició.

Ana M. Caballero

Barcelona

(Fotografia de Gervasio Sánchez)

Més informació

www.vidasminadas.com

www.blume.net

www.cccb.org

“Rock'n'Roll can never die”. Això deia Neil Young i Jim Blackburn en la seva emblemàtica cançó Hey, hey, my, my (into the Black), del disc Rust never sleeps, editat l'any 1979. I semblava que l’any 1996 a Catalunya se’n recollia el llegat i la filosofia amb la versió que en va fer Lax'n'busto al disc Com un huracà, en el que vàries bandes catalanes homenatjaven a Young. Però què se n’ha fet d’aquesta frase? Realment podem parlar de Rock'n'Roll com a tal a Catalunya?

Primer de tot, i per exposar algunes dades a tenir en compte per respondre aquesta pregunta, caldria fixar la vista en la trajectòria de les grans bandes del que es va mal anomenar Rock Català. Per fixar un criteri de selecció històric més o menys objectiu, parlarem dels quatre grups que van actuar al Palau Sant Jordi el 14 de Juny de 1991 en el concert considerat el cim del Rock català, reunint-hi 22.104 persones: Els Pets, Sopa de Cabra, Sau i Sangtraït.

Els Pets, en els seus inicis, van reivindicar el que van anomenar “rock agrícola”, una autoetiqueta en la que confluïen Rock'n'Roll, Blues, Country i Pop, amb unes lletres i uns concerts irreverents, crítics i festius. Ara bé, al llarg del temps, i com fan totes les grans bandes, la seva música ha anat evolucionant i el seu estil variant, en resposta a l’evolució de les mateixes corrents musicals i de les diferents vides i personalitats d'en Lluís Gavaldà, en Joan Reig i en Falin Cáceres, fins arribar a Com anar al cel i tornar. Aquest disc ens mostra una banda completament madura, que tendeix a l’orquestrització, les bandes sonores i les pures balades Pop, però que ha perdut gairebé completament aquell “rock agrícola” amb què van definir-se inicialment...

El recull de poemes Vol, de Gabriel Guasch (Valls, 1930) és el segon dels volums de la col·lecció Zenit, a l’acte de presentació del qual ja ens referíem en l’article “Josep-Oriol Mas, L'olor del són”.

Gabriel Guasch, com tots els articles i ressenyes que sobre ell s’han escrit no deixen d’anotar, porta tota la vida escrivint poesia, encara que no és fins a 1991, amb Poemes. Gabriel Guasch (1973-1991), que la seva obra comença a publicar-se.

A banda de la seva no escassa experiència en la denominada “poesia visual”, que des de 1973 i fins a 1999 va ser honrada amb la seva presència en diverses exposicions col·lectives -amb el grup de Joan Brossa- i més tard individuals, Gabriel Guasch, des d’aquesta tardana data de 1991, ha anat publicant amb regularitat diversos llibres de poesia: Escric un cercle (1997), Paral·lels (1999), Conversa fora de context (2000, X Premi Comas i Maduell de poesia - Premis Ciutat de Tarragona 1999), Implicació (2001), Mirades (2003) i Descripció del blanc (2004).

Les poques encara que encertades crítiques de què la poesia de Gabriel Guasch ha estat objecte coincideixen quasi fil per randa en registrar les seves principals característiques: depuració formal, rigor expressiu, precisió, quotidianitat transcendida en els seus temes, caràcter sintètic d’un estil “sentenciós, filosòfic, lúcid” (Magí Sunyer, www.tarragonalletres.org), concisió, claredat, exigència formal i expressiva, aparent senzillesa que amaga grans conceptes (Joan Cavallé, “Gabriel Guasch o el preu de la vida”, www.tarragonalletres.org). Existeix també un comú acord a relacionar aquests trets externs amb implicacions deontològiques, com fa Ramon Salvo, en advertir una “actitud cívica i ètica” en la seva poesia ("Poesia experimental catalana: l’obra de Gabriel Guasch", Poemes. Gabriel Guasch. 1973-1991, Valls, Ajuntament de Valls, 1991), Magí Sunyer, en parlar de la seva “honradesa”, o Margarida Aritzeta, que afirma que “la mirada de Gabriel Guasch és una mirada moral” i que “la teoria poètica de l’autor està fortament lligada al seu compromís moral” (Presentació de Mirades, 9 abr. 2003, www.tarragonalletres.org).

Cap cosa aliena ni contrària a tals apreciacions trobarem en Vol, interessantíssim exercici de concreció i precisió verbal, de continguda, al mateix temps que delicada expressió. La exquisida sobrietat a què el seu autor s’ha sotmès és observable ja des del concís títol del conjunt, Vol, paraula que apareix en diverses ocasions al llarg del poemari, però el sentit i simbòlica significació del qual no els revelen ni la seva menció explícita o al·lusiva ni un vers o un poema concrets sinó l'orgànic i perfectament estructurat conjunt del poemari...

Amb les entrades esgotades i una llarga cua que esperava pacientment entrar a la Bikini tocaven les nou del vespre el passat dimarts 25 de febrer. Dins, la gent anava omplint les dues sales, separades per la barra central: a la banda dreta hi havia l’escenari amb una pantalla al darrere per fer-hi projeccions, i a l’esquerra una altra més gran on es projectava una imatge general fixa de l’escenari. Entre el públic, amb una mitjana d’edat d’entre 35 i 40 anys, canes i camises. Les converses eren entre parelles, amb un cubata –d'entre vuit i deu euros– a la mà. Parelles que, en la seva majoria, havien viscut la seva joventut als vuitanta i ara, segurament amants de músiques més calmades i riques en matisos com el jazz o el chill, havien decidit fer aquest curiós i exquisit revival, de la mà de Sergi Pérez, sota el pseudònim de Berk, líder de la Virtual Band.

Amb més de trenta-cinc minuts de retard, la música ambiental –jazz, és clar– va apagar-se, així com les llums de la sala, i amb els primers aplaudiments d’expectació apareixien Berk i els sis membres de la Virtual Band: Odette Telleria i Núria Tabayo (veus), Fede Rimini (teclat, sintetitzador i guitarra elèctrica), Miguel Rubio (saxo baix), Ramón Bagué (baix) i Salva Toscano (bateria). La de la Sala Bikini era la segona presentació del seu segon treball, Jazz Chill Vol.2.

Sense presentació –deixem parlar la música–, sonen els primers compassos de la versió de Ma Quale Idea de Pino D'Angio, “El Duque”. Al darrera, a la pantalla, anaven desfilant lentament un seguit de projeccions que, amb una il·luminació sòbria però efectiva contribuïen a la creació d’un clímax jazzístic, que contrastava amb les sensacions que ens transmeten les cançons que s’estaven adaptant. Aquesta disjuntiva es féu encara més evident, amb la cançó Sweet Dreams, d'Eurythmics, potser més coneguda per la (per)versió que en va fer Marilyn Manson, on va despuntar un improvisat i perfecte scat vocal d'Odette Telleria (també cantant del magnífic quartet vocal Gema4).

Després d'una petita presentació d’agraïment per part de Berk, van anar desgranant-se acurades revisions de grans temes que formen part de la banda sonora d'Europa i els Estats Units, com ara I fly with you (L'Amour Toujour), de Gigi D'Agostino, Dolce Vita, de Ryan Paris (i single del seu nou disc), Material Girl, de Madonna, o Suburbia, de Pet Shop Boys. Solos de saxo, de teclats i de guitarra elèctrica, juntament amb la qualitat i solidesa rítmica que oferien tant el baix i la bateria com les bases pre-gravades que hi havia en les composicions, que fluïen com un instrument més, en perfecta sintonia.

Les grans versions de la nit van ser Every Breath You Take, de The Police (amb una espectacular mostra del domini vocal, tant greu com agut, d'Odette Telleria), Y.M.C.A., dels Village People (amb murmuris i rialles entre el públic quan sonaven els primers acords de la cançó), Personal Jesus, de Depeche Mode i, sobretot, Billy Jean, de Michael Jackson (ja al bis i definit pel mateix Berk com “una canya”).

Ara bé, no totes les cançons que van sonar aquell vespre a Bikini van ser versions. L’únic tema instrumental era propi, City Night, en el què va acabar de posar-se de manifest la qualitat instrumental de la banda, per si encara no havia quedat clara. Little Max i If You Can Feel It, amb la que van presentar la banda i van acomiadar el concert, també eren composades per Berk. Jazz potent, però sense complicacions excessives i mesclat amb Chill i Funky. Música introspectiva, però plena de sentiment i de suggestió, que per altra banda no va aconseguir fer ballar o cantar el públic. Un públic que, tot i marxar satisfet amb el que havia sentit, no va mostrar-se especialment receptiu més enllà dels aplaudiments i assentiments entre cançó i cançó. És més, el silenci i la quietud dominaven mentre Berk and the Virtual Band tocaven. Potser pel fet d’haver estat un públic madur, potser perquè volien captar tota la intensitat sonora del concert. Però quan vaig veure que, prop meu, una persona feia callar a la parella que estava parlant i ballant davant seu enmig d’una cançó, només em va passar pel cap: If you can feel it...

Uri Mas

Barcelona

Berk and The Virtual Band

25-2-08, Sala Bikini, 21:00

Links relacionats:

http://www.youtube.com/watch?v=RaDUwDUvPhI&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=8i5AZj33U94&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=QEmjaijMI0I

http://www.myspace.com/berkandthevirtualband

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) va celebrar el passat 22 de febrer l’acte de cloenda de l’exposició EN TRANSICIÓ. La taula rodona, formada per diversos experts convidats, va respondre a les preguntes que els visitants havien enregistrat després del seu pas per la mostra.

EN TRANSICIÓ ha estat una aproximació als anys setanta i vuitanta, unes dècades que van marcar els límits entre la dictadura i la democràcia. L’exposició mostrava el període de major canvi en la nostra història recent a través de les persones que el van viure.

Més enllà del discurs i els actors polítics, l’exposició es centrava en els individus i col·lectius socials. EN TRANSICIÓ parlava de l’evolució de la societat espanyola i com els ciutadans es van enfrontar a l’autoritarisme franquista i van aconseguir desarticular tot allò que el règim havia volgut deixar “lligat i ben lligat”.

El muntatge, ben acurat com és característic del CCCB, pretenia endinsar l’espectador en un moment de canvi progressiu. L’exposició s’organitzava en vuit àmbits temàtics, com ara: la vaga, la comissaria, l’escola, els nuclis de convivència, el psiquiàtric o l’escena musical.

La mostra començava amb un espai introductori que parlava de les contradiccions internes del règim franquista mitjançant la reconstrucció d’una reunió secreta del Consejo del Movimiento. I a l’última sala hi havia una càmera on els visitants podien enregistrar les preguntes que el dia 22 van ser contestades durant l’acte de cloenda...

El FOBnc ha tingut una ocupació del 80% durant el mes que ha durat. L’opera Tarabàbula, la freqüència de la meva essència, de petit format, tancarà el festival el proper cap de setmana.