Però vet aquí que Zweig, tossudament i contra pronòstic, torna a ressuscitar un cop més per als lectors i els espectadors catalans. La renovada vitalitat, en aquest tercer mil·lenni, que mostra l’autor austríac en les llibreries hispàniques respon en bona mesura a una aposta editora de Jaume Vallcorba, que tant en català (Quaderns Crema) com en castellà (El Acantilado –i, anteriorment, Sirmio) s’ha proposat en els darrers lustres rescatar la seva obra i atorgar-li aquella implícita vigència que suposa la seva inclusió en catàlegs editorials de prestigi literari. Vallcorba, editor sempre atent al (re)descobriment de valors literaris centreeuropeus, sembla –si hem de jutjar per la quantitat de títols novament editats– haver encertat en endegar aquesta mena d’operació Stefan Zweig. A redós d’aquest puixant revival, altres editorials catalanes com Destino o Juventud s’han apuntat també a rellançar diverses obres del nostre autor.

            De fet Stefan Zweig mai havia desaparegut del tot dels catàlegs editorials hispànics. Seria injust no recordar que és precisament Editorial Juventud l’única casa que l’ha anat reeditant ininterrompudament des del anys 30 del segle passat. La recepció espanyola de Stefan Zweig va començar, sincrònicament en català i en castellà, el 1929. Aquell any Proa, en un volum de la col·lecció “A Tot Vent” (llavors amb format d’un manejable octau menor, enquadernació en tela i amb una delicada sobrecoberta color taronja), va publicar algunes narracions en traducció d’Ernest Martínez Ferrando. A Madrid l’editorial Cenit, i amb Wenceslao Roces com a traductor, va treure al carrer una de les característiques trilogies biogràfiques de Zweig, la dedicada als tres mestres Balzac, Dickens i Dostoievski. Cap, per cert, d’aquests dos pioners de la implantació de Stefan Zweig al sud dels Pirineus posteriorment es va tornar a ocupar de traduir-lo, tot i que sens dubte la petjada de l’obra de l’autor vienès es deixarà sentir més en el valencià que en l’asturià. Ernest Martínez Ferrando serà un intel·lectual que aconseguirà adaptar-se amb certa dignitat a la sordidesa cultural del primer franquisme, i escriurà obres de caràcter històrico-biogràfic en les quals el referent més o menys llunyà de Zweig no ha escapat a la crítica. L’exiliat Wenceslao Roces, per la seva part, serà un intel·lectual que sabrà adaptar-se a la sordidesa moral de l’estalinisme, i no sembla gaire probable que després d’aquella traducció inaugural es volgués tornar a acostar al classista món d’ahir del nostre –en vida ric i poc revolucionari– escriptor.

            Però, una mica abans de tot això, havia estat la dècada dels 30 la que havia consagrat Stefan Zweig entre les preferències d’uns lectors que no van deixar mai de demanar reedicions de les seves obres durant tot el període de la II República –inclosos els anys de la Guerra Civil. Dues editorials de Barcelona monopolitzen pràcticament la publicació republicana de Stefan Zweig per al mercat espanyol: Juventud (amb traduccions de Ramón María Tenreiro o Josep Lleonart) i Apolo (amb traduccions de Mario Verdaguer o María Luz Morales). Que Stefan Zweig, en castellà, hagués entrat en aquest mercat de la mà d’una editorial tan polititzada –tan militantment d’esquerres– com Cenit, quedava per a l’anecdotari. El nostre autor, sorgit del món material i espiritual de l’alta burgesia vienesa del tombant de segle, trobava –més lògicament– el seu públic lector ibèric en editorials clarament més literàries que polítiques, i això passava en mig d’un crepitant context polític republicà, en un convuls marc europeu, en un llavors món d’avui que cruixia d’ideologies enfrontades disposades a destruir-se mútuament en la lluita pels seus respectius imaginaris mons de demà.

            És precisament la filiació apolítica (conservadora, val a dir) de la primera dècada de recepció de Zweig a Espanya la que explica la continuïtat d’aquesta recepció durant els ominosos lustres d’Estat franquista immediatament posteriors. En aquell país famolenc i autoderrotat, el refinat món literari de Stefan Zweig ja no era d’ahir, sinó més aviat d’abans-d’ahir l’altre, però era justament el seu anacronisme, juntament amb el seu caràcter políticament inofensiu, el que el feia tolerable, fins i tot desitjable, per al règim. En la miserable autarquia intel·lectual, en la precària indústria editorial, en la ferotge ignorància institucionalitzada d’aquells anys tenebrosos, la presència de les obres de Zweig sobre la tauleta de nit dels castos dormitoris burgesos es pot interpretar en clau escapista però també en tant que controlada concessió internacionalista dins l’obtús i patriòtic discurs cultural imperant. La pròpia tendència al silenci i a la indefinició política de Zweig, que no va manifestar-se ni lluitar contra el nazisme amb tanta energia com d’altres escriptors de l’exili literari en llengua alemanya, devia facilitar sens dubte la seva admissió en el restringit parnàs d’autors contemporanis traduïbles en l’Espanya dels 40. De fet en aquella dècada Buenos Aires li disputa a Barcelona l’hegemonia com a centre editor d’obres de Zweig en llengua castellana; editorials nascudes a l’Argentina o traslladades des de la Península presenten noves o ja existents traduccions de l’austríac. A Barcelona però la cosa tampoc s’atura i, a més de les característiques Apolo i Juventud, flamants editorials barcelonines més o menys efímeres n’ofereixen títols: Lara, Victoria, Hispano Americana de Ediciones o Luis de Caralt.

            Durant els anys 50 el festival barcelonès d’edicions de Stefan Zweig per al lector en castellà arriba al seu apogeu. I ho fa en dues direccions contraposades i alhora complementàries: per una banda es desmembren les seves trilogies biogràfiques i s’atomitzen els seus reculls narratius (la marca Zweig s’explota al màxim i es ven en formats assequibles per a moltes magres butxaques); per l’altra, s’editen les seves obres –més o menys– completes en severs volums en cuir i paper bíblia (la marca Zweig assoleix un prestigiós rang de clàssic contemporani en els prestatges més benestants). És Juventud qui edita les Obras completas en 4 densos volums a la seva col·lecció “Clásicos y Modernos” –on també figurarà per cert un contemporani de Zweig tant o més aficionat a la biografia psicologista i novel·lada: Emil Ludwig. Josep Janés farà també una similar edició de prestigi d’obres de Zweig seleccionades en 2 volums dins la col·lecció “Maestros de Hoy”. Les dictadures, els totalitarismes, solen apostar sempre molt més pels valors literaris potencialment clàssics (fàcilment rellegibles i manipulables) que pels sempre imprevisibles valors nous. En la dècada dels 50 Stefan Zweig, com s’ha dit, essencialment ja no compta per a la crítica literària internacional. Però la Barcelona del Congreso Eucarístico Internacional (1952), i la dels anys posteriors, seguirà sent un gran centre difusor de la seva obra. Tot i que també de Madrid n’arribaran edicions (a càrrec d’Espasa-Calpe i alguna altra casa), el negoci Zweig en llengua castellana està, durant tota la dècada, bàsicament en mans d’empreses de Barcelona. Així, a les que venim esmentant se sumaran, entre d’altres, Ediciones G.P. (especialista en la desmembració que hem comentat), Círculo de Lectores, A.H.R. o Mateu. El disseny d’algunes sobrecobertes de l’època ens delaten un Zweig convertit –a efectes comercials– en una mena d’autor de continguda literatura galant per a un públic femení. Com de fet sempre passa, els valors literaris generals s’acomoden, en els processos de recepció, a les exigències concretes de cada lloc i moment.

            La revolució cultural dels 60 i el canvi polític dels 70 no truncaran del tot la inèrcia receptora de Zweig a la Pell de Brau, però la convertiran ja en un fenomen residual. Els joves del seixanta-vuit i els progres dels anys setanta havien encara llegit Zweig en aquells sòlids volums de pell editorial (el llom ja descolorit per la llum del sol) que hi havia a casa dels seus pares, però ara el panorama literari, cultural, editor, polític i sociològic ja no tenia res a veure amb aquell perfumat món d’ahir que el sistema franquista hauria volgut perpetuar a còpia d’intentar embalsamar la realitat històrica. En aquelles dècades inquietes, la intensitat del present i les utopies de futur no deixaven gaire lloc per al nostàlgic passat que les planes de Zweig representaven. Els anys 80 ens retornen –més de mig segle després– a Stefan Zweig traduït en català, primer per part de La Llar del Llibre i tot seguit de Quaderns Crema; en castellà perseveren (amb un volum de vendes de moderat perfil) editorials de Barcelona com –a més de Juventud, no cal dir-ho– Plaza & Janés o Argos Vergara. En els 90, finalment, s’inicia aquest procés de recuperació de l’autor (també en llengua gallega, per cert) a què al·ludíem més amunt i que ens condueix a la bona salut actual de la seva obra en el món editorial hispànic.

            Què té, Stefan Zweig, per oferir encara al lector o a l’espectador d’ara i aquí? Era la pregunta que jo em feia veient l’estrena teatral motiu del present comentari. És encara vigent, aquella subtilesa psicològica que moltes lectores sempre han atribuït als seus personatges femenins (la biografia de Maria Antonieta és paradigmàtica en aquest sentit)? Respon, la seva reedició i actualització dramatúrgica, a la demanda d’un determinat mercat cultural protagonitzat per la dona com a principal consumidora? És d’avui, encara, el món sentimental de Carta d’una desconeguda? Impossible no tenir en ment la magnífica versió fílmica que Max Ophüls, un altre il·lustre jueu desterrat d’Europa Central, va fer amb Joan Fontaine el 1948, quan aquell món ferit de mort a la Primera Guerra Mundial y aniquilat a la Segona era encara relativament proper i deliciosament evocable amb uns decorats de cartró. Com situar-nos, ara, en tant que lectors o espectadors de les obres de Zweig?

            Contemporani i conciutadà de Schnitzler (narrador prodigiós que, per cert, supera Zweig en tots els terrenys, inclòs el de la construcció psicològica de personatges), de Freud (la lliçó del qual Zweig s’esforçarà, amb més o menys fortuna, a vulgaritzar a través de l’anàlisi dels seus biografiats –i entre ells el propi mestre) o de Hofmannsthal (autor més minoritari que Zweig però que ocupa més planes en les històries de la literatura), i d’origen jueu com tots ells, avui ens sembla del tot comprensible que el nostre autor s’aferrés –com Joseph Roth, també un jueu centreeuropeu itinerant– a la defensa literària i simbòlica d’un món de gran esplendor cultural però políticament caduc que en qualsevol cas podia semblar francament millor que aquell que proposaven Hitler i Stalin en l’Europa d’entreguerres. Sí, possiblement avui preval en nosaltres una mirada culturalista i retrospectiva, a l’hora d’acarar-nos amb una obra de Stefan Zweig, i això deixa en un segon pla la pregunta de si les passions i conflictes allí narrats ens són encara compartibles aristotèlicament. Jo crec que, amb tota probabilitat, moltes de les espectadores que hi havia el vespre de la presentació dramàtica de Carta d’una desconeguda llançaven sobre l’escenari aquesta mirada afectuosa i concessiva, però ja no –o molt difícilment– entregada. Tots plegats, en definitiva, contemplàvem aquella recreació de l’univers íntim i anímic de la Belle Époque (en versió Mitteleuropa) amb els mateixos ulls amb què visitem –com a viatgers llegits que ens agrada sentir-nos– les alcoves, els gabinets i els interiors museïtzats que sovintegen avui per l’encisadora Viena, la gran capital turística del món d’ahir.

Xavier Jové

Novembre, 2007