El nostre col·laborador, Adrià Targa, ens dóna notícia de l’última lectura que va tenir lloc a l’Escola de Lletres de Tarragona, on el dia 27 d’abril van rebre la visita del poeta i traductor Feliu Formosa.
VA DIR EL POETA
Faràs dos trucs i t’obriré la porta / i no em sabré avenir que siguis tu. Com ja va dir el poeta en aquests versos, aquella tarda de divendres no ens sabíem avenir de la presència d’algú com en Feliu Formosa a la nostra Escola de Lletres. Però les portes, és clar, eren obertes; no van fer falta trucs de cap mena. Quan vaig arribar a la seu, esguardat per la mirada tèrbola (però tanmateix dolça) d’una bessonada de Maries Aurèlies Capmanys en blanc i negre, el protagonista del dia ja era allí, assegut en una cadira, solitari, revisant (com tot bon home de teatre) els textos que aviat li tocaria dir. A fora alguns companys em van preguntar com funcionava la gravadora, un altre estava descobrint les funcions ocultes de la seva càmera de fotos: tots plegats érem conscients d’aquell moment “històric” a la nostra mida (perquè tothom sap que la presència d’un poeta va deixar de ser “històrica” després de l’antiguitat clàssica i, a tot estirar, de l’època dels trobadors). El fet és, però, que calia enregistrar aquella veu, mantenir viva la imatge. No obstant això, fou impossible enregistrar de cap manera el caliu que el poeta de Sabadell va saber crear entre actor i espectadors...
L’acte va començar amb una breu introducció del poeta Xulio Ricardo Trigo, home de lletres i professor de l’Escola que, malgrat merèixer molts mèrits, es va dedicar en aquesta ocasió a recitar una llista d’alabances (llarguíssima, i sigui entès això com un elogi) sobre la figura de Feliu Formosa. No repetirem aquí aquesta llista amb el mateix detall. Direm només, com va dir tot seguit el mateix poeta, el que potser no saben encara alguns: i és que el senyor Formosa és un outsider, un d’aquells personatges de la literatura catalana que no sabríem posar en cap grup concret (probablement perquè ell mateix podria ser un grup de poetes, i ben extens, a la vegada). I curiosament en la seva poesia (sobretot primerenca, en llibres com Albes breus a les mans o el Llibre de les meditacions) el poeta crea ajudant-se en molts casos de l’evocació a d’altres poetes. Algunes d’aquestes muses són Hölderlin, Pavese, Kavafys, Ferrater; en essència poetes que comencen i acaben en ells mateixos, estrangers de la seva generació i exiliats de l’estil imperant, de difícil adscripció a cap moviment. En aquest sentit, Feliu Formosa és clarament formosià, per inventar-nos algun adjectiu que el pugui definir. Però ¿què vol dir formosià? Probablement una de les característiques de l’obra de Formosa seria, segons la meva apreciació, la seva diversitat que, lluny d’entendre’s com una manca d’unitat en la seva obra, ens presenta una moneda amb molt més que dues cares. Des de la primera poesia, més complexa i difícil, fins a la tendresa i el desconsol del llibre Cançoner (escrit després de la mort de la seva dona), Feliu Formosa és un mar ple de possibilitats: això sí, per a navegants intrèpids. Solcar les aigües de la poesia de Formosa és un plaer per als valents, però alhora implica la tranquil·litat de saber que som espectadors darrere el vidre: com qualsevol aventura poètica, tenim la llibertat d’acabar el viatge tancant els porticons de la finestra (és a dir, el llibre). Però Feliu Formosa no és només poesia o, millor dit, no és només vers. Després de sentir la seva veu clara i segura recitant els poemes del seu dia a dia a través dels darrers trenta-cinc anys, vam poder entrellucar encara el seu altre vessant, aquest dietarístic, també de viva veu: tot plegat un món de reflexions complementari i alhora independent de la seva poesia, perquè és el mateix Feliu qui ens parla, però des d’un gènere prou diferent com ho és l’assagístic.
Després de la lectura van venir les preguntes, i després de les preguntes els agraïments, a en Feliu per la seva tasca al servei de la poesia, a en Feliu per la seva presència (tot s’ha de dir: desinteressada però també plena d’interès, que són coses diferents) a l’Escola de lletres. Per concloure l’acte, Lurdes Malgrat va fer palès aquest agraïment davant del públic. Tot seguit van venir els aplaudiments, llargs, i la sala es va anar buidant fins a quedar sumida en la penombra blavissa del capvespre. Sonaven, en la propera llunyania, les campanes de la catedral, i em va venir al cap la dimensió teatral (shakesperiana?) d’aquella vetllada. Però no se n’havia anat tothom encara:
Adrià Targa Ramos
(Fotografia de Feliu Formosa: Bloc de Pere Rosselló.)