Estem en un món en què tot allò que fas ha de tenir una justificació més o menys elaborada. Si camino és que vaig a algun lloc, si estudio és per tenir un futur ben remunerat, si treballo fins a les tantes és per guanyar-me l’ascens, si faig esport és per prevenir les malalties cardiovasculars. Et quedes embadalit mirant una posta de sol... per relaxar-te i rendir més a la feina, i gaudir de més bona salut i de passada, si estic en companyia d’un amant ocasional, aconseguir que vegi que sóc sensible, que sempre és positiu. El temps no es pot perdre, el temps es compra i es ven, els temps s’inverteix. I el nostre temps, l’or invisible, és finit. Doncs bé, em declaro una mà-foradada. Jo malbarato el temps: llegeixo. Però atenció, no llegeixo ni per ser més sàvia, ni per poder, entre copes de vi o un bon cafè, citar algunes frases cèlebres que de ben segur em serien rendibles. No llegeixo per dominar l’art de la paraula, ni per viure més intensament, ni per conèixer nous mons... llegeixo perquè m’agrada, encara que de vegades no m’agradi el que llegeixo. Llegeixo per parar el rellotge que mai s’atura, llegeixo per gaudir en la intimitat de la paraula escrita. Llegeixo per moltes altres coses que no em vull explicar i que no tenen un perquè definit i inapel·lable. Però el que tinc molt clar és que jo puc malgastar el meu temps perquè d’altres ho han fet construint una frase, un vers, buscant un adjectiu, cercant la frase exacta.
Ara bé, l’escriptor dedica el seu temps al meu plaer? Si entenem la literatura com a comunicació, cal que tinguem en compte que l’autor es constitueix en emissor i el lector en receptor. Per tant, l’emissor ha de codificar el missatge amb la destresa suficient perquè nosaltres, lectors de diferents edats, bagatges culturals i experiències vitals puguem comprendre’l sense necessitat d’aclariments. Cal pensar, però, si la finalitat última de la literatura és la comunicació...
Parlem de l’expressió. Segons la definició del DIEC, expressar és “manifestar (el pensament, el sentiment) amb la paraula, l’actitud o qualsevol altre signe exterior”; “representar sota una forma sensible”. Manifestar un sentiment, un pensament… manifestar la vida amb la paraula. Continuem amb la recerca i trobem que manifestar es defineix com a “donar a conèixer”. Fàcilment podem elaborar una nova definició “donar a conèixer el món amb la paraula, representar sota una forma sensible, la literatura”. La literatura és expressió artística i, si l’autor pren aquest punt de partida, ha de focalitzar la seva atenció en la manifestació, en la paraula. És el que s’anomena la funció estètica del llenguatge, en la qual l’important és la forma de l’expressió.
Així, doncs, l’escriptor és responsable del que diu, però encara ho és més del com ho diu. És la seva realitat posada de manifest amb les seves paraules. I totes les paraules són importants i encara més en poesia, aquest gran mecanisme de precisió. Una sola paraula pot canviar totalment el sentit del poema, és més, ho pot fer la posició de la paraula en el vers. Cal buscar el significat ocult que s’amaga en cada combinació d’adjectiu i substantiu; el ritme latent en les paraules pot descobrir allò que ens neguen els diccionaris.
Però també és important triar la paraula en la prosa; cal recordar que no totes les novel·les que es publiquen són obres literàries. Alguns parlen de literatura de consum, una mena de literatura d’ “usar i llençar” sense pensar en la diferència que hi ha entre el llibre, l’objecte, i l’obra, la literatura. La literatura, si de veritat ho és, mai es consumeix del tot, mai no s’esgota, i reneix en aquest precís moment en què un lector es troba amb l’autor en la paraula escrita i poden vèncer totes les barreres que els separen. “Jo només llegeixo per distreure’m”, diuen alguns. És necessari aquest tipus de lectura, és imprescindible, però les grans obres literàries resisteixen moltes lectures, les de passatemps i les que van més enllà, les dels joves inexperts i les dels que carreguen moltes obres llegides a les espatlles. Recordo ara les paraules d’Italo Calvino “un clàssic és un llibre que mai no acaba de dir el que ha de dir” i penso també en com van riure els que per primera vegada van llegir la història d’aquell home que un bon dia es va despertar sent un escarabat. Sí, es possible llegir La metamorfosi de Kafka en clau d’humor i així ho fan encara alguns adolescents, que entre sorpresos i bocabadats escolten la lectura que n’ha fet el seu professor de literatura. Han llegit la mateixa obra?
Llegeixo, no sé ben bé perquè, però vull llegir literatura. Vull que algú em consideri lectora i no consumidora, clienta de llibreria, un número en el llistat de vendes, perquè ara les obres funcionen o no funcionen i no parlen d’estructura ni de trama ni de l’ús de la metàfora. Funcionen si venen. I així les paraules es compren i es venen i fem fires, i promocions i signatures de llibres i ens apropem al lector (?) per vendre més llibres i les paraules no comuniquen, no manifesten una nova realitat, no es busquen, només es troben. Sincerament, hi ha massa taca negra sobre fons blanc i tot plegat resulta molt antiestètic.
Llegeixo i busco escriptors que coincideixen amb Fray Luis de León quan deia: “pongo en las palabras concierto y las escojo y les doy su lugar (...) el bien hablar no es común, sino negocio de particular juicio, así en lo que se dice como en la manera en que se dice; y negocio en que de las palabras que todos hablan elige las que conviene (...) para que no solamente digan con claridad lo que se pretende decir, sino también con armonía y dulzura”.
Llegeixo i necessito escriptors amb vocació de clàssic, que malbaratin el temps en cada paraula perquè jo pugui continuar malgastant el meu; escriptors que oblidin que allà, molt lluny, en una realitat paral·lela a la seva hi ha objectes que s’anomenen llibres, que les obres funcionen i les paraules es compren. Allà, molt lluny de la pàgina en blanc.
Així, doncs, l’escriptor és responsable del que diu, però encara ho és més del com ho diu. És la seva realitat posada de manifest amb les seves paraules. I totes les paraules són importants i encara més en poesia, aquest gran mecanisme de precisió. Una sola paraula pot canviar totalment el sentit del poema, és més, ho pot fer la posició de la paraula en el vers. Cal buscar el significat ocult que s’amaga en cada combinació d’adjectiu i substantiu; el ritme latent en les paraules pot descobrir allò que ens neguen els diccionaris.
Però també és important triar la paraula en la prosa; cal recordar que no totes les novel·les que es publiquen són obres literàries. Alguns parlen de literatura de consum, una mena de literatura d’ “usar i llençar” sense pensar en la diferència que hi ha entre el llibre, l’objecte, i l’obra, la literatura. La literatura, si de veritat ho és, mai es consumeix del tot, mai no s’esgota, i reneix en aquest precís moment en què un lector es troba amb l’autor en la paraula escrita i poden vèncer totes les barreres que els separen. “Jo només llegeixo per distreure’m”, diuen alguns. És necessari aquest tipus de lectura, és imprescindible, però les grans obres literàries resisteixen moltes lectures, les de passatemps i les que van més enllà, les dels joves inexperts i les dels que carreguen moltes obres llegides a les espatlles. Recordo ara les paraules d’Italo Calvino “un clàssic és un llibre que mai no acaba de dir el que ha de dir” i penso també en com van riure els que per primera vegada van llegir la història d’aquell home que un bon dia es va despertar sent un escarabat. Sí, es possible llegir La metamorfosi de Kafka en clau d’humor i així ho fan encara alguns adolescents, que entre sorpresos i bocabadats escolten la lectura que n’ha fet el seu professor de literatura. Han llegit la mateixa obra?
Llegeixo, no sé ben bé perquè, però vull llegir literatura. Vull que algú em consideri lectora i no consumidora, clienta de llibreria, un número en el llistat de vendes, perquè ara les obres funcionen o no funcionen i no parlen d’estructura ni de trama ni de l’ús de la metàfora. Funcionen si venen. I així les paraules es compren i es venen i fem fires, i promocions i signatures de llibres i ens apropem al lector (?) per vendre més llibres i les paraules no comuniquen, no manifesten una nova realitat, no es busquen, només es troben. Sincerament, hi ha massa taca negra sobre fons blanc i tot plegat resulta molt antiestètic.
Llegeixo i busco escriptors que coincideixen amb Fray Luis de León quan deia: “pongo en las palabras concierto y las escojo y les doy su lugar (...) el bien hablar no es común, sino negocio de particular juicio, así en lo que se dice como en la manera en que se dice; y negocio en que de las palabras que todos hablan elige las que conviene (...) para que no solamente digan con claridad lo que se pretende decir, sino también con armonía y dulzura”.
Llegeixo i necessito escriptors amb vocació de clàssic, que malbaratin el temps en cada paraula perquè jo pugui continuar malgastant el meu; escriptors que oblidin que allà, molt lluny, en una realitat paral·lela a la seva hi ha objectes que s’anomenen llibres, que les obres funcionen i les paraules es compren. Allà, molt lluny de la pàgina en blanc.
Maria del Mar de Anciola
(Tarragona, novembre 2007)
(Tarragona, novembre 2007)