Literatura i pintura: dos llibres pòstums de Lluís Linés
per
Xavier Jové
Cap a finals d’aquest mes de maig farà ja un any que un càncer desaprensiu ens va privar de la presència física del Lluís Linés. La permanent lliçó de bonhomia que va saber dictar en vida, i la inoblidable lliçó de dignitat que ens va deixar en el dur darrer tram del seu camí, s’han vist coronades, en l’interval d’aquest primer any d’absència, per una gran lliçó d’humanisme en forma de dos magnífics llibres pòstums. El veritable humanista, d’una manera o d’una altra, sempre deixa llavor. I el professor de la Facultat de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili, Dr. Lluís Maria Linés Heller (Barcelona, 1947 – Altafulla, 2006), filòsof, germanista i crític d’art era, essencialment, un humanista.
El passat mes d’abril es va presentar a Sant Celoni, coincidint amb la inauguració d’una exposició de Carme Aymar, un llibre que recull la trajectòria pictòrica de l’artista. Es tracta d’un volum de gran format i editat amb molta cura. El seu títol és Carme Aymar. Pintures, i el Lluís Linés és l’autor de la dotzena de textos que, des de la introducció inicial i posteriorment intercalats entre el centenar d’obres reproduïdes, ens acompanyen al llarg d’aquest vertader viatge estètic que constitueix el llibre. Un viatge a través de l’evolució del llenguatge artístic de la pintora que, amb els comentaris breus –escolis delicats, apunts impressionistes– de la veu crítico-narrativa que ens va guiant –suaument, com sense voler interferir–, es va convertint en una experiència profundament emotiva. Com diu l’autor en les paraules introductòries, en el fet meravellós de l’experiència estètica es conjuguen favorablement els elements emotius amb els reflexius, i quan això s’esdevé assolim, ni que sigui de manera breu, una mena d’estat superior en el qual “la nostra reflexió i emotivitat s’enriqueixen enormement i el nostre horitzó vital s’expandeix feliç”. Aquest –no es pot expressar millor– és l’efecte que ens produeix el periple per les planes d’aquest llibre...
Quan, cap a la meitat del volum, llegim: “Tot els que ens envolta demana ser redescobert i mirat d’una altra manera”, aixequem els ulls de la contemplació de l’oli que ha inspirat aquestes paraules i pensem commoguts en el profund sentit que tenen, escrites com foren en hores de joia arrabassades al dolor i a la malaltia implacable. Com no podia ser d’altra manera, la formació germanística de l’autor es deixa veure durant el llibre en algunes referències a poetes i artistes romàntics (Novalis; Caspar David Friedrich) o a pintors expressionistes, que Lluís Linés coneixia en profunditat: això ho sabíem prou bé els que vam tenir la sort de poder visitar amb ell importants museus alemanys en el marc dels viatges culturals d’estudiants i professors organitzats pel Departament de Filologia Anglo-germànica. El llibre presenta els textos en català, castellà i –a tall d’apèndix final– en anglès. La versió catalana, fidel i alhora subtil, es deu a Isabel Vidal, catedràtica de català a l’institut de Torredembarra, vídua del nostre autor i filla de l’escriptor mallorquí Bernat Vidal, personatge clau de la cultura illenca en les dècades dels 50 i 60. També Lluís Linés provenia d’una família culta, fill com era de l’il·lustre matemàtic Enrique Linés. Tot això, però, mai ho hauríeu esbrinat parlant amb ells: la seva modèstia no impostada, la seva manca de vanitat o de la menor ombra de petulància cultural eren –són– proverbials.
L’altra obra pòstuma motiu de la present ressenya es titula Thomas Mann (Madrid: Síntesis, 2006), i fou presentada fa alguns mesos en un acte d’homenatge que l’Associació de Germanistes de Catalunya i els seus companys de departament a la U.R.V. van retre a l’autor. Aquí ens trobem davant d’un estudi en majúscules, d’una autèntica fita de la germanística hispànica. Tot i que el Lluís Linés tampoc no va arribar a veure el llibre publicat, en aquest cas va ser a temps de poder corregir-ne les proves i revisar-ne la maqueta. El resultat és una anàlisi de conjunt de la vida, l’obra i el pensament de Thomas Mann escrita amb gran rigor i alhora voluntat comunicativa, amb densitat conceptual i estructura clarificadora, amb vasta documentació i el característic to contingut i discret de l’autor. El volum, aparegut en una col·lecció d’estudis literaris sota l’exigent direcció de Jaime Siles, és ja una referència imprescindible per al lector en llengua espanyola que es vulgui endinsar en l’imprescindible narrador de Lübeck.
Un bon llibre sempre ens remet a d’altres llibres, sempre ens convida a seguir-ne llegint. Aquesta afirmació tan simple i palmària amaga en el fons tota la màgica complexitat de l’aventura intel·lectual humana. Totes les obres de la literatura i el pensament universals estan vinculades entre si per fils incorporis que cada lector o estudiós pot recórrer en el sentit que vulgui, ja que aquest recorregut no és mai únic, sinó infinitament pluridireccional. El llibre dolent, en canvi, s’esgota en si mateix; és autoreferencial, tautològic, onanista. Entrar, de la mà de Lluís Linés, en l’univers literari de Thomas Mann, no és només un convit a (re)llegir les seves ficcions magistrals; entrar en contacte aquí amb l’obra manniana és també, necessàriament, entrar en contacte pregon amb alguns noms indispensables de la cultura occidental: Goethe, Schopenhauer, Wagner, Nietzsche, Freud. De l’Antic Testament a Max Weber, o de l’obra del germà Heinrich Mann a la del fill Klaus Mann, es multipliquen les promeses d’intensa i fèrtil lectura que les pàgines d’aquest llibre ens mouen a fer-nos.
Un llibre així no s’improvisa, com tampoc s’improvisa la pròpia formació del ver humanista, aquesta figura cada cop més rara i tanmateix més necessària en el nostre present d’arrogància tecnocràtica i estultícia de masses. Aquesta és una obra destil·lada en la inequívoca retorta del temps, fruit de moltes hores d’estudi silenciós i de la llarga familiaritat de l’autor amb l’obra manniana a través de tota una vida acadèmica. Ara que ja ha transcorregut un mes des del darrer Sant Jordi; ara que, com cada any, uns quants dies han bastat per condemnar al just i etern oblit tot aquell sorollós exèrcit de publicacions espúries, totes aquelles piles multicolors d’oportunisme pseudocultural, d’arribisme pseudoliterari; ara, amics de l’Escola de Lletres de Tarragona, és temps de tornar a les llibreries o a les biblioteques a la recerca d’obres amb el segell de l’honestedat intel·lectual i sense data de caducitat. Les del Lluís Linés, estigueu-ne segurs, són d’aquesta categoria.
No puc evitar emocionar-me al pensar que en Lluís ja no hi és i no podria afegir res més al preciós article d'en Xavier. Només recordar que sobre totes les coses en Lluís era una bona persona.
Sempre recordaré amb molt de gratitud i carinyo els anys que podia ser lector d'alemany a la URV, i el Lluis n'és una part importants, d'aquests records. Era una persona increiblement oberta, en tots els sentits de la paraula, i qualsevol petit detall del dia a dia amb ell en un no-res es podia convertir en una conversa molt intensa, personal i fins i tot filosòfica - però sempre profundament humà, sobretot, que era el millor. Com trobo a faltar aquests moments al bar de la facultat!
Gràcies, company!
En Xavier Jové sempre sap donar un toc d'interès i d'humanitat als seus escrits. No cal dir que des de "Tarragona Literària" estem contents.
Una abraçada.
Xulio Ricardo Trigo (Director del "Tarragona Literària")
Va ser professor meu ara farà vint anys en aquella època en que grans docents com ell, Macià Riutort, Andreu Castell i Jordi Janè van fer que les classes d'alemany-llengua o literatura- fossin les més triades. Era increïble cóm ens agradava l'alemany a tots!
La meva trajectòria professional (que ha canviat amb els anys) sempré ha estat lligada a l'alemany. Fins i tot, part de la meva vida personal, i en tot això el Lluís, juntament amb els altres, hi ténen molt a veure.
De la bonhomia del professor Linés afegiré que quan te'l trobaves pel carrer, et recordava i em presentava, per exemple a la seva dona, com algú a qui ell admirava. Fet curiós tenint en compte que era ell el professor i jo l'alumne.Era afable i bondadós, agradable en el tracte, sabia fer-te preguntes...
En castellà es diu que hi ha persones que quan les coneixes, resten i ell, en canvi,era d'aquells que quan els has conegut, sumen.
Ignasi fernandez
Doncs ens agrada molt que el "Tarragona Literària" es converteixi en fòrum de debat i de record de figures com la de Lluís Linés.
Gràcies a tots.
Va ser professor meu a la facultat (encara que només durant un any). I recordo perfectament aquesta bonhomia de què parles.