El fervor per la Música i la perseverança en els Mites
per
Xavier Jové
El vespre del divendres 2 de març de 2007 Carles Santos va presentar a Tarragona el seu darrer muntatge, això és, la seva darrera declaració d'amor a la Música. Tot i que els espectacles del vinarossenc captiven, per diferents motius, a diferents tipologies de públic, en benefici de l'honestedat, i en homenatge a tota Acadèmia, estaria bé que a l'entrada d'El fervor de la perseverança s'hi pengés un cartell amb la inscripció: “No entri aquí aquell que no s'estimi la Música”.
Alguns criptopoetes i protoescriptors de l'Escola de Lletres no van faltar a la cita, perquè sabut és que l'amor a la Literatura i l'amor a la Música no només es complementen, sinó que es necessiten i es nodreixen mútuament. El Metropol era una sala òptima per acollir l'antiacadèmica proposta de Santos, però el cert és que els espectadors locals no l'omplien del tot; a més, alguns van marxar a mitja funció, i d'altres es van quedar tot i que amb certa cara de no entendre res. Malgrat tot, l'entusiasme que sol provocar el geni escènico-musical del gran heterodox de Vinaròs va esclatar al final de la representació, i un fervorós i perseverant aplaudiment va acomiadar l'artista i les dues muses que l'havien acompanyat sobre l'escenari...
L'espectacle està estructurat molt a la manera santosiana, en diferents quadres escènics independents però només aparentment deslligats els uns dels altres. El músic al piano, més una mezzo-soprano i una actriu, són les tres persones que hi prenen part. Precisament el contrast entre els dos personatges femenins, una cantant marcadament germànica, tota una valquíria nòrdica, i per altra banda, una actriu catalana que es passa quasi tota l'hora nua, ens dóna la clau simbòlica d'un dels principals leitmotive de l'obra: el difícil encaix, en l'univers mític de Carles Santos, entre el Nord i el Sud, entre Germània i la Mediterrània. Tot músic, i tot melòman, té un bocí més o menys gran del seu cor instal·lat en terres germàniques. Carles Santos, que ja va demostrar la seva gran devoció pel déu Bach en aquell inoblidable muntatge titulat La pantera imperial, té sens dubte un imaginari ben poblat de mites nascuts més enllà del Rin (hi ha qui se'ls tria prop, hi ha qui se'ls tria lluny, això dels mites). Ara, en un dels números d'El fervor de la perseverança en què utilitza música gravada, Santos ens fa escoltar Wagner mentre ens projecta tot un seguit de fotografies, algunes volgudament crues, amb imatges de la seva faceta de pescador al seu poble natal. El resultat és que el pathos wagnerià (a què –recordem– tan aficionats eren els nacionalsocialistes) es conjuga d'una manera inquietant amb la crueltat popular i tradicional pròpia de l'activitat pesquera en la costa llevantina.
El vertader artista sempre es posa en qüestió, i els seus interrogants, expressats en tal o tal altre mitjà artístic, són el que de debò ens enriqueix i el que dóna sentit a l'experiència estètica. Carles Santos omple l'escenari amb les seves obsessions, desferma sobre la platea els seus fantasmes familiars i recurrents per si nosaltres, espectadors, tenim també preguntes per fer-nos. Per això la interpretació de les seves creacions no és unívoca, i cadascú en fa la lectura que vol d'acord amb els seus propis signes d'interrogació interiors. En la percepció de qui signa aquesta crònica, Santos se'ns autodibuixa com un creador escindit entre una mitomania musical-germànica i un erotisme faller-meridional. El diàleg entre aquestes dues potències, alhora espirituals i corpòries, articula en bona part l'espectacle. Fins i tot la llengua alemanya i la llengua catalana estableixen una mena de particular diàleg durant certs passatges. Una escena d'amor, una al·legoria lèsbica entre la refeta i poderosa musa teutònica i la despullada i sensual musa nostrada, entre la cantant i l'actriu, entre la melodia i l'actuació, entre les boires del Nord i la llum del Sud, entre la maternal mamella i el marital pubis, simbolitza el desig de l'artista de trobar una síntesi, de seguir un camí personal elaborat amb els irrenunciables plaers millors tant de la carn com de l'esperit.
Cap a aquesta conjunció místico-carnal apunta també un dels millors i més sorprenents números de l'espectacle, aquell que ens fa una lectura pornogràfica d'un nocturn de Chopin que Santos interpreta vigorosament al piano. Tot il·lustrant amb precisa sincronia els compassos musicals, veiem uns dibuixos obscens que representen Chopin i George Sand fent una molt privada interpretació de la peça durant el seu hivern mallorquí. És per trencar-se de riure. Vertaderament antològic. Res més lluny però de la burla banal o de la fàcil iconoclàstia graciosa. Res d'això. Santos fa reverberar la potència romàntica de la música de Chopin, deixa intacte el mite nocturnal i apassionat del piano del polonès, i ret en definitiva un genial homenatge a una de les icones artístiques més universals. Santos no desmitifica; al contrari: juga perversament amb els seus mites, els explora, els deconstrueix amb fervor, els interroga amb perseverança, els sotmet creativament a les seves pròpies dèries. Això es veia molt bé a La pantera imperial, que per damunt de tot era una profunda reflexió sobre el paper de l'intèrpret davant l'obra mestra absoluta i sobre la recerca d'un creador confrontat a la immensitat de Bach.
La presència d'alguns lieder d'Hugo Wolf fan pensar l'espectador que en El fervor de la perseverança el de Vinaròs ha volgut ara centrar aquesta recerca en el repertori (post)romàntic, però vet ací que la millor part de la vetllada ens vindrà servida amb una deliciosa música molt anterior. El número central de l'espectacle, l'escena culminant del muntatge, és un striptease amb rentadora automàtica inspirat per un sublim fragment de polifonia sacra de Tomás Luis de Victoria. Indescriptible. També aquí la hilaritat ens assalta. A qui se li acut, si no a Carles Santos, de combinar la música més espiritual imaginable, la més inefable expressió d'una mística extraterrenal, amb una boutade de cabaret surrealista? Només a ell. La banda sonora de la Contrareforma en funcions de music hall àcrata. Deslumbrante. Un cop més: és això un escarni de Victoria? En absolut! El que se'ns proposa és una reflexió sobre la validesa del que és pur, elevat i sublimadament gratuït en la nostra contemporaneïtat de consum, sexe explícit i descreença. És a dir: en el fons, el missatge de Carles Santos, com tot missatge que de veritat importa, és d'abast moral. No hi ha heterodòxia sense ortodòxia, no hi ha ruptura sense tradició, i està clar que els pecats musico-teatrals de Carles Santos no tindrien sentit, ni tan sols existirien, si no partissin d'una virtuosa i virtuosística dedicació seva a l'intens estudi de la millor música que el gènere humà ha sabut crear.
Direm per acabar que Santos, si bé per sobre de tot és sens dubte un músic, també com a escenògraf ens deixa mostres d'un considerable talent al servei d'un estil propi; en aquest sentit, els seus parts escènics s'inscriuen en l'estimulant moment present que viu l'escenografia catalana gràcies a un grapat d'interessants creadors en actiu. Altrament, l'erotomania festiva, golosa i fetitxista que traspua l'obra de Santos l'emparenta artísticament amb figures tan meridionals com Berlanga o Bigas Luna. Pel que fa al component textual-literari del muntatge, els membres de l'Escola de Lletres de Tarragona vam identificar si més no un parell d'influències més que latents. Per un cantó, la de Casasses en algun puntual i no imprescindible esgarip polipoètic, i per l'altre, la de Thomas Bernhard en el tractament circular i repetitiu d'algunes obsessions que es verbalitzen sobre l'escenari. El més important de tot, però, és que, des d'aquell vespre, els de l'Escola de Lletres ens estem prestant música els uns als altres, i especialment compactes de Chopin i de Victoria. Definitivament, l'amor als Mites i a la Música s'encomana.
Xavier Jové
Març 2007