Entrevista amb Noemi Bagés, per Òscar Palazón.

Molts autors novells comencen a publicar amb l’obtenció d’un premi literari. En el teu cas, en canvi, les coses no van anar pas així. Pots explicar-nos com vas treure el teu primer llibre?

Doncs tens raó. No van anar pas així. Des de ben petita, havia somniat a escriure algun llibre, però em semblava impossible, fora del meu abast. Vaig començar a creure que hi havia alguna possibilitat quan a l’editorial Barcanova em van proposar llegir alguns originals que es plantejaven publicar per donar-los la meva opinió. Tenir a les mans aquelles històries impreses en folis Din-A4 i relligades amb cargolins de plàstic em va fer pensar que no era una idea tan sonada, que jo també n’escrivís una. Al capdavall, no hi tenia res a perdre! Així que vaig posar la meva història en un sobre, la vaig enviar i al cap d’uns quants mesos em van trucar per telèfon per dir que hi estaven interessats.

Com et sents després de ser una de les autores més venudes a Tarragona durant aquest darrer Sant Jordi?

Sorpresa! Molt sorpresa! Si que les meves novel·les es publiquessin ja em semblava impossible, que es venguessin (i bé) ni m’havia passat mai pel cap, de veritat. Aquest Sant Jordi ha estat el primer en què he participat activament com a escriptora, i ha estat una experiència increïble: en teoria els lectors han d’existir, però jo no els conec. Escriure és un acte solitari, i els lectors, per a mi, eren uns éssers que devien existir, però no n’era del tot conscient. Em va impressionar una mica veure persones comprant I la mort em parlava, demanant-me que els el signés. Encara més que algunes em diguessin: “El primer em va agradar molt, per això quan vaig llegir al diari que n’havies escrit un altre vaig decidir que compraria el teu.” Que entre tots els llibres que hi ha compressin el meu em va fer témer que se sentissin estafats. I si després no en gaudien? Quina estona més malaguanyada! Espero que tots els meus lectors creguin que van invertir bé els seus diners... Però tornant a la pregunta: a més de sorpresa, molt satisfeta, perquè la literatura amb l’etiqueta “juvenil” (deixant de banda casos molt particulars) sol passar desapercebuda. Que es trenqués aquesta tendència m’ha alegrat.

Ser professora de secundària facilita la teva tasca com a escriptora de literatura juvenil?

Sí, n’estic convençuda. Estar-me diàriament amb els nois i les noies a la classe, als passadissos, al pati... em fa conèixer moltes realitats diferents, moltes vides. És clar que podem dir que tenen uns patrons de conducta i uns interessos generalitzats (la preocupació pels canvis, per l’acceptació dels qui volen com a amics, la descoberta de nous horitzons...), però cadascuna de les persones que seuen en aquelles taules són un món en si mateixos. Jo intento ensenyar-los a accentuar i distingir esses sonores d’esses sordes, però tinc clar que jo, d’ells, n’aprenc moltes coses. Els lectors juvenils em solen preguntar si els personatges són algú en concret, alguna persona que existeix. Jo els responc que els meus personatges no són una persona, en són moltes al mateix temps: la mirada d’una, les paraules d’una altra, una anècdota, encara, d’alguna altra. Per això m’agrada tant escoltar-los, i per això em suposa un premi tan gran que de vegades em diguin: “Com pots fer que els personatges siguin tan creïbles? Com saps tan bé què pensem, què sentim?”

En unes declaracions recents també recomanaves “I la mort em parlava” a un públic no tan jove. Quina seria la frontera, per a tu, entre una novel·la juvenil i una per a adults? La temàtica? El vocabulari? L’estructura?

Penso que I la mort em parlava també està dirigit als lectors adults perquè he mirat de construir-hi molts punts de vista, molts personatges que viuen la mateixa situació i s’enfronten al mateix problema, i més de la meitat d’aquests personatges són adults. De vegades, en les novel·les juvenils, els protagonistes són tots adolescents, i els adults són personatges secundaris o que, en tot cas, desenvolupen patrons previsibles, que actuen com creiem que els adolescents pensen que hem d’actuar. També pot passar que els personatges adults siguin plans i segueixin rols de suport: el dolent, per exemple, a què s’enfronten els protagonistes d’una novel·la d’aventures. En el meu cas, els adults també són protagonistes, i estan caracteritzats psicològicament de manera complexa: tenen dubtes, problemes, se senten insegurs i no saben com actuar en moltes ocasions. Ser adolescent és difícil, ja ho sabem, però ser el pare o la mare d’un adolescent ho deu ser més. I si hi afegim els nostres fantasmes particulars, la cosa es complica.
La frontera entre una novel·la juvenil i una per adults pot ser imperceptible. Una obra per a infants no ha de tenir un vocabulari complicat, però una per a adults pot tenir-lo molt simple. Alguns temes són perfectament vàlids en tots dos casos: les relacions o les aventures, per exemple. Així que penso que depèn de la identificació que pugui fer el lector amb algun dels personatges.

A fi que els personatges d’una novel·la juvenil siguin versemblants, entre d’altres factors, han de parlar com els nois i les noies d’avui. I tots sabem com parlen! T’ha creat això algun conflicte a l’hora d’incloure determinades paraules als teus llibres?

Suposa buscar alternatives a tot el seguit de vocabulari no acceptat. Potser ho fa que sóc professora de llengua, però vull que tot el que apareix als meus llibres sigui normatiu. Fins i tot les combinacions de pronoms febles, tan allunyades de la parla del carrer! Miro d’imitar-ne el ritme i la sintaxi.

De fet, una de les característiques de les teves novel·les és la profusió de diàlegs que hi apareixen. Com els desenvolupes? Els llegeixes en veu alta per tal que sonin amb naturalitat?

M’agrada incloure diàlegs. En tots dos llibres n’hi ha força, és cert. I en el darrer, a més, n’hi ha de diversos tipus. Hi he experimentat. Quan escric miro d’imaginar-me l’escena com si fos una pel·lícula, com si s’estigués produint i jo només la transcrivís. I després, sí, les llegeixo en veu alta.

De quina manera vas documentar-te per escriure “Perdoni...”? Va ser molt complicat imaginar i reproduir-hi una conversa entre Ausiàs March i Joanot Martorell?

Vaig visitar alguns museus i, sobretot, vaig aprofitar totes les enciclopèdies sobre història, cultura i literatura dels Països Catalans que els meus pares m’havien anat regalant durant anys. Gràcies a ells no vaig haver de moure’m gaire de casa.
La conversa entre els dos escriptors més importants del segle XV em va suposar un petit dubte: crear personatges que han existit realment pot suposar no ser fidel del tot a la realitat. Podia escriure aquella conversa d’aquella manera? Enganyava els lectors, que d’entrada, tindrien uns dotze o tretze anys? Bé, en tot cas, una conversa com aquella podria haver-se produït, i la ficció és ficció. I sempre m’he preguntat de què devien parlar els dos cunyats, cavallers i escriptors.

Els personatges de la teva primera novel·la són nens. Els de la segona, adolescents i adults. Estarà el teu següent llibre protagonitzat per adults únicament? Estem davant d’una evolució en la teva obra?

Doncs per ser sincera, encara no ho sé. Si és que hi ha d’haver un proper llibre, encara no té personatges. Pel que fa a l’evolució, amb dues obres és una mica difícil de dir, però crec que sí que hi ha unes diferències que és probable que es mantinguin: la interrelació d’arguments i punts de vista, el tractament del temps narratiu, i la caracterització psicològica dels personatges són tècniques que vaig treballar en el segon llibre i que m’han estat molt interessants a l’hora de construir el text. Pot ser que continuï treballant-los en el futur.

Acabes d'obtenir un ajut de la Institució de les Lletres Catalanes per crear una pàgina web. Pots fer-nos cinc cèntims del teu projecte?

El lloc web serà noemibages.cat i s’estructurarà en quatre blocs: les meves obres i els llocs de la ciutat de Tarragona que hi apareixen; autors convidats, especialment de les nostres comarques, per recomanar alguna de les seves obres i entrevistar-los; un espai de difusió de creacions literàries d’autors juvenils, i, per acabar, un fòrum perquè els joves lectors puguin fer crítiques de llibres que han llegit i recomanar obres a altres joves. Espero que es converteixi en una plataforma de difusió literària.

I per acabar, pots explicar-nos com veus el panorama de la literatura infantil i juvenil a casa nostra?

Crec que viu un bon moment. Hi ha molts autors i moltes autores catalans que escriuen literatura infantil i juvenil i, per tant, hi ha molta diversitat temàtica perquè els lectors puguin remenar i triar.

Òscar Palazón

(Diari de Tarragona, 5 agost 2006)

____________________________________________________
PERFIL BIOGRÀFIC DE NOEMI BAGÉS

Vaig nàixer el 1974 a Frankfurt (Alemanya), perquè els meus pares, que són de Flix (localitat de la Ribera d’Ebre) hi van viure durant quinze anys. La meva família va instal·lar-se a Tarragona quan jo tenia dos anys.
Vaig estudiar al Col·legi Santa Teresa de Jesús, a Tarragona, durant catorze anys. Després, em vaig llicenciar en Filologia catalana a la Universitat Rovira i Virgili.
Sempre he treballat com a professora de llengua i literatura a secundària; set anys al Col·legi Sant Pau, a Tarragona i, actualment, a l’IES Josep Tapiró, a Reus. Tinc la sort de treballar en allò que sempre he volgut: puc dir que em guanyo la vida amb el meu hobby.
Fins ara m’han publicat dues obres (ambdues l’editorial Barcanova): Perdoni, a quin segle diu que som?, destinada a lectors de dotze anys en endavant, i I la mort em parlava, per a nois i noies més madurs.

Escriptors del Camp de Tarragona, una presentació

Ens presentem. Potser no caldria, perquè el darrer any i mig han sovintejat les notícies amb protagonisme de l’epígraf que presideix aquesta secció, Escriptors del Camp de Tarragona, però avui que comença aquesta col·laboració setmanal és una bona oacasió per explicar qui som i perquè ocupem l’espai que amb tanta amabilitat ens cedeix aquest diari.
A partir d’ara, cada dimecres es parlarà de literatura escrita en llengua catalana per escriptors d’aquesta àrea geogràfica més o menys difusa que anomenem Camp de Tarragona. Si fem memòria, recordarem que la tardor de l’any 2001 el Departament de Filologia Catalana de la URV i l’àrea de cultura de l’Ajuntament de Tarragona convocaven per primera vegada els escriptors en català d’aquesta regió amb una sèrie de propostes. El punt de partida era que, constatat l’alt nivell de creativitat literària del col·lectiu –no organitzat i sense consciència comuna-, s’observava que l’activitat desplegada no tenia –no té- un ressò mediàtica i popular en correspondència. Per pal·liar-ho, s’endegava una doble línia d’acció: per una part, establir trobades periòdiques, amb assumptes concrets, dels escriptors; per altra, iniciar una sèrie de sessions monogràfiques –lectura de textos, comentaris de l’escriptor- dedicades cada una a un autor.
En la segona iniciativa, L’escriptor convidat, s’ha aconseguit un èxit espectacular, superior al que es podia preveure, tant per la qualitat artística de cada una de les lectures de textos, a càrrec de professionals, com pel grau d’implicació dels escriptors convidats com les la quantitat de públic que hi ha assistit com per la satisfacció expressada per uns i altres al final de les actuacions, convertides en petites i efímeres però gratificants iniciacions als escriptors que en menys de dos anys hi han desfilat: Josep Anton Baixeras, Xavier Amorós, Olga Xirinacs, Montserrat Abelló i Joaquim Mallafrè. No tot s’ha fos en una nit: uns fulletons acuradament elaborats i la web elaborats per a cadascun, perduren.
La primera de les iniciatives és l’origen d’aquest article. A partir de debat entre els escriptors i de les converses amb diversos mitjans de comunicació, s’ha arribat a resultats concrets com la secció que avui s’inaugura. Es traca d’un espai fix elaborat per Escriptors del Camp que aquest diari us ofereix cada dimecres. S’hi comentaran llibres, es farà balanç de col·leccions literàries, s’examinarà l’activitat d’editorials... en definitiva, s’estableix una plataforma que reflectirà una activitat artística abundant i de qualitat, sense provincianismes ni complexos, perquè l’escriptor s’adreça a un públic amplíssim, divers, idealment universal, i, alhora, molt sovint té uns punts de connexió –llengua, paisatges, maneres de sentir- amb la realitat immediata que, d’entrada, els hauria de fer més valorables pels lectors dels indrets on viuen i creen la seva obra.
En ús de les facultats que m’han estat conferides, tallo la cinta inaugural d’aquest espai de cultura. Esperem que enriqueixi el diàleg artístic, que orienti el possible lector i que contribueixi a convertir aquest bocí dels Països Catalans en un territori més allunyat de la barbaritat i més favorable a la convivència culta entre les persones.

Magí Sunyer

El vell somriure de la veritat, de Jordi Agràs

Guanyadora del primer premi Pragma de narrativa, aquesta novel·la s’ajusta perfectament a les pretensions de la convocatòria de recuperar Reus i el Baix Camp “com a trampolí per a la imaginació”. Jordi Agràs, sense necessitat d’estímuls d’aquesta mena, ja hi havia contribuït en la seva primera novel·la publicada, El Fortuny retrobat, una entrada afortunada en el camp de la literatura. Amb la segona, tenim la confirmació que som no tan sols davant una persona culta que ha escrit una novel·la sinó davant un novel·lista. Potser algun dia Jordi Agràs ens farà conèixer resultats de dedicacions a algun altre gènere literari, no ho sé, però des de l’evidència actual es pot afirmar que disposa d’aquesta capacitat per crear universos poblats de personatges vius que defineixen el novel·lista. L’enjòlit que provoca la resolució de tres misteris interconnectats –un crim, unes joies, un quiròfan clandestí- sostè el ritme de la narració, però el novel·lista hi introdueix més i més personatges amb les seves històries incorporades que enriqueixen la trama i la diversifiquen. És així que la novel·la es converteix en el compendi d’unes quantes novel·les possibles, subordinades a l’interès de la trama principal. Aquesta subordinació no elimina la sensació que és en algunes de les accions laterals que trobem les millors pàgines de la novel·la, més i tot que en les peripècies d’un protagonista que recull molts trets del tòpic del personatge perdedor, assuavits per un tractament humorístic que sembla un constituent de l’escriptura de Jordi Agràs. La novel·la juga a moltes bandes alhora: intriga, humor, crítica social, costumisme, caricatura... i així apareixen unes quantes possibilitats de novel·la que es resolen en benefici de l’opció triada per l’autor sense que les altres quedin anul·lades. Pere Anguera, en el pròleg, descarta que es tracti d’una novel·la en clau, i ell i l’autor ho saben millor que jo, però al lector li queda la sensació que, si bé el periòdic reusenc no passa de ser una entelèquia, aquelles dones i aquells homes de l’alta burgesia local podrien respondre a models del natural. Deu ser més plausible llegir-los com a síntesis, de la mateixa manera que ho són relats com el de l’experiència hyppie de la Roser o el de les aventures parisenques de la puta vella trobada per casualitat en un bar de mala mort de Barcelona. Si no hi podem reconèixer personatges reals, sí que s’hi fa notar l’ambició de construir el referent literari d’uns mons que, si no han existit d’aquesta precisa manera, són reals en la majoria de detalls, ni que s’hagin repartit de manera aleatòria. Potser per aquesta mateixa potència narrativa, que de vegades ultrapassa les necessitats estrictes del relat, fa la impressió que en determinats passatges el to menor propiciat per l’humor no beneficia gaire la possible volada que la narració hi podria agafar. Jordi Agràs està capacitat per escriure una bona sèrie de novel·les que ofereixin una visió del Reus contemporani similar a la que la novel·la realista va proporcionar de determinats indrets, ni que sigui des d’uns altres plantejaments. Per aconseguir-ho, potser hauria de reforçar, d’esporgar d’elements anecdòtics, els personatges vertebrals i potser també definir-los d’acord amb un interès general. Però tot això són exposicions de desitjos, elucubracions gratuïtes, i cadascú ha d’elaborar el seu projecte. Ara tenim aquesta novel·la, sovint divertida, de tant en tant enlairada, que demostra en Jordi Agràs una força com a creador que li obre unes grans possibilitats. Aquí el material i l’energia si de cas sobren més que no falten. El lector d’El vell somriure de la veritat ho percebrà, perquè és el primer que s’hi transmet, i la llegirà amb molt de gust si supera l’entrebanc visual interposat entre el text i la lectura per un cos de lletra mínim, inadequat per a un llibre tan amè i, amb una bona promoció, destinat a obtenir l’accés al gran públic com la novel·la de Jordi Agràs.

Magí Sunyer

Els persistents

Ramon Pallicé és un novel·lista lent però d’escriptura segura. Quan va publicar Cap de brot, va sorprendre a més d’un per la materialització d’un projecte llargament anunciat, i la continuació s’ha fet esperar, però finalment ha arribat amb Els persistents. Ell que es va presentar amb una novel·la històrica quan semblava que el gènere havia periclitat, ha pogut assistir, entre un i altr relat, a una sorprenent resurrecció de la modalitat, sorprenent sobretot per la sistemàtica revisió dels tòpics de la història nacional que ja semblaven reservats a les neveres per a englantines. Però Ramon Pallicé va a la seva, no té res a veure amb aquesta operació comercial. Ell es va proposar bastir l’èpica de la Catalunya derrotada del segle XVIII, i si la primera novel·la se centrava en un guerriler antiborbònic que esdevenia cap d’una nissaga dedicada al comerç i amb la dèria persistent de trobar el moment oportú per recuperar les llibertats nacionals perdudes, en aquesta va avançar la narració cap a finals de segle, en temps dels rebomboris del pa i de la Guerra Gran. L’acció es reparteix entre Barcelona, Reus, Anglaterra, Amèrica del Nord i la mar, perquè el personatge que assumeix el major protagonisme és, sobretot, un mariner. Només li sabria retreure un final una mica esganguelat, fa l’efecte que l’aventura entre els indis se li arribi a escapar de les mans; en la resta del llibre –en quasi tot el llibre- la proporció entre el projecte patriòtic que anima la família protagonista i les vides privades està ben trobada, de manera que si les grans accions aixequen l’esperit amb l’alè de l’epopeia –una epopeia burgesa i al cap i a la fi fracassada en el seu objectiu central, però vigoritzada per la fe en un gran ideal- les relacions personals emocionen, tant quan es polsa la corda de l’erotisme com, i de manera superior, quan arriba el moment de les grans renúncies. El sacrifici que la Rosa fa del seu gran amor, per la diferència de posició social, acceptada amb dolor però sense vacil·lacions en el context de la societat de l’època, constitueix un dels moments que explica al lector fins a on arriba l’art narratiu de Ramon Pallicé.
Els persistents és, sobretot, una novel·la patriòtica, però no ens hi enganyem, l’esperit que la travessa, no dissimulat en cap moment, sempre amb les cartes enlaire, no la priven d’arribar a ser una excel·lent novel·la. Més enllà de la documentació i del temps dedicat a cada una de les novel·les, que deuen explicar l’escassesa de lliuraments literaris de Ramon Pallicé, la novel·la funciona, quan tantes altres amb molta més promoció mediàtica fracassen, pel tremp de l’escriptor, perquè per a ell escriure no és un exercici que es practica per obtenir uns diners o per ascendir un esglaonet més en l’escala del cursus honorum en què s’han convertit les trajectòries literàries, amb molt poc de marge per a les sorpreses, tot ben controladet per mans conservadores. En Ramon Pallicé i en aquesta novel·la, com en l’anterior, hi trobem aquell espai per a la diferència i el cop de geni que falta en altres productes –i no únicament de literatura històrica- eixits d’unes cadenes de producció amb ben poc de suc. Per això d’Els persistents en arriben a interessar de veritat tant la vida col·lectiva com la privada.

Magí Sunyer

El mercant, de Jordi Tiñena

Una de les facetes més admirables d’un novel·lista pot ser la seva capacitat per assolir riscs, tant formals com temàtics. És fàcil caure en la temptació d’escriure la mateixa història, de transitar els camins coneguts. Però la qüestió seria si s’ha de tenir en compte la unitat de l’obra sencera d’un escriptor o, pel contrari, hem d’atendre cada peça concreta i posar-nos en el lloc del lector.
Des dels primers llibres que Jordi Tiñena ens proposa noves perspectives a cada lliurament de la seva extensa obra. Registres tan diversos ens obliguen a veure’l com un treballador incessant que necessita copsar l’abisme abans de cada temps d’escriptura. Només així, en la recerca de noves vies, sembla trobar l’impuls adequat per enfrontar-se de nou al paper en blanc.
El resultat d’aquesta recerca ens posa en contacte amb dèries molt diverses. La novel·la històrica, la urbana, una certa estima per la novel·la de l’Europa de l’Est. Però sovint sorprèn el lector amb obres que extremen el seu punt de vista. Com és el cas d’El mercant, una fantasia amb la mar com a emblema que investiga en la nostra capacitat per acceptar l’inacceptable.
Tiñena ens explica l’estranya aventura d’en Sean, un confiat americà que, per una errada lamentable, acaba presoner en una mena de Guantánamo flotant. En aquesta situació inesperada, el protagonista viurà tot tipus de transformacions, sempre amb la condició humana com a motiu principal de la història. Sean es convertirà en tots els altres éssers que portem a dins alhora que defensarà els escassos privilegis que li queden.
Narrada amb un pols cinematogràfic, amb nombrosos canvis de ritme i de fortuna que atrapen el lector, El mercant és una novel·la inusual, molt ben escrita, arriscada per la seva aposta. I és també una obra que ofereix un final esplèndid quan més difícil ens sembla tancar la història que transcorre davant dels nostres ulls. Aventura i pressa de consciència, Kafka i Jack London revisitats des de la narrativa més actual amb l’encert i l’agilitat d’un novel·lista a tenir en compte.

Xulio Ricardo Trigo

(Publicat a Serra d'Or)