Xavier Amorós: De Hans C. Andersen a Pierre Drieu la Rochelle.

Xavier Amorós Corbella, el poeta de ja consolidada trajectòria, ens ofereix ara (qui sap si en això –ja es veurà– seguint en part una similar evolució paterna) un llibre en prosa. Com no és impropi dels poetes que aparquen la lira per temptar gèneres narratius, la seva és una prosa que per damunt de tot transmet delicadesa. Una escriptura delicada, gens forçada, sense afectació, que flueix amb aquella naturalitat que revela un vincle directe amb les paraules, una familiar immediatesa amb el llenguatge. Tal és el vehicle que usa Amorós Corbella per fer-nos arribar una veu narrativa amarada d'una certa fragilitat i d'una certa tendència al desencant que no deuen pas estar –no poden estar– del tot allunyades de la seva veu poètica.
En aquesta ocasió l'autor ens ha confegit un volum (editat per Arola amb la generositat i solvència tipogràfiques marca de la casa) amb materials força heterogenis, el principi ordenador dels quals va descobrint el lector a mesura que s'endinsa en el llibre. Pot sorprendre que una obra composta amb proses diverses –fins i tot al·logèniques– comenci sota l'advocació de Hans Christian Andersen i acabi sota la de Pierre Drieu la Rochelle, però això és exactament el que s'esdevé aquí. Amb candoroses citacions del primer s'encapçalen alguns capítols de la meitat inicial del llibre, i una tèrbola frase del segon presideix la part final. Aquesta és també d'alguna manera l'evolució del contingut literari reunit en el volum. Del conte fantàstic al relat versemblant, de la literatura infantil a l'estrictament adulta, de la historieta onírica a l'aforisme despietat. Podríem dir: d'una literatura inofensiva a una literatura del mal.
Tanmateix la narrativa d'Amorós Corbella no és mai del tot inofensiva, i fins i tot en les parts que semblen escrites buscant un to de literatura infantil clàssica, l'element oníric –present al llarg de tot el volum– sovint resulta inquietant si no angoixant. Els relats primers formen un espai ficcional ple d'imatges com aturades en el temps, com d'un món perdut sobre el qual el narrador llança una particular mirada naïf. El lector ha d'avançar disposat a un permanent canvi de personatges, d'històries (algunes entrecreuades) i de veus narratives. Els diàlegs –que l'autor té el capritx ortotipogràfic d'escriure en cursives– sempre desprenen un encant especial, i suposen durant tot el llibre un dels principals trets distintius d'aquesta mutant veu narrativa. Més que en l'estructura del relats o en el disseny constructiu de les ficcions, la bellesa ens surt a l'encontre inesperadament, en petites mostres, en petites joies citables que ens indiquen allò que després la part final del llibre ens confirma: que l'autor es complau a conrear el fragment, que s'acull de bon grat a l'art de l'esbós.
Cert caràcter impressionista té també l'ordenació polièdrica –dins d'algunes parts del llibre– de diferents cares d'una història. La part V, cap a la meitat del recull, fa com de frontissa. La literatura fantàstica es combina aquí amb l'estètica neorealista, i comença a prendre cos un llenguatge més políticament incorrecte. En el viatge entre Andersen i Drieu, sembla que féssim un sojorn sota l'ombra d'Italo Calvino. En la part VI s'acaba imposant el realisme sobre el surrealisme, el narrador es torna una mica més cínic i els diàlegs solen tenir un punt d'ironia distanciada. Finalment, la part VII, que dóna títol al conjunt de l'obra, ens presenta la figura d'un lletraferit reflexiu i solitari que ha llegit amb profit Pessoa, Svevo, Hesse o Machado. És la millor part del llibre. Anècdotes tristes, contes pessimistes o màximes desencantades van dibuixant una mena de poètica del conformisme que traspua un arrelat escepticisme melancòlic. El narrador que s'amaga darrere l'home del barret sona més lliure, més incisiu, més convincent, que aquell altre que en algun moment anterior semblava voler amagar-se darrere d'un bolet.

Xavier Jové
(Publicat a El Punt)

_______________________________________

Xavier Amorós Corbella, L'home del barret, Tarragona, Arola, 2006.

Per si les mosques, de Jordi Cervera.

Si cerqueu informació sobre qualsevol llibre a www.amazon.com, segur que no us en sentireu decebuts. N’hi ha per dar i per vendre. Hi trobareu opinions d’altres lectors o les ressenyes que en van publicar els diaris. Així mateix, si us ve de gust, podreu encetar-hi un fòrum. Però si us hi fixeu bé, veureu que hi ha un apartat si més no curiós. Encapçalat amb la frase “customers who bought items like this also bought”, suggereix al possible comprador altres títols que podrien interessar-li per afinitats temàtiques o estilístiques amb el llibre en qüestió.
Doncs bé, posats a fer l’exercici a la inversa, permeteu-me que us recomani una novel·la per a aquest estiu que ja s’acaba. Si us agrada una prosa farcida de giragonses —això sí, sense anar en detriment de la fluïdesa— que de tant en tant recorda la ploma de Javier Marías, amb pinzellades d’un llenguatge poètic que embelleix la narració, encara que sigui per parlar d’un tema (en principi) tan prosaic com la boxa, tal com va fer Alessandro Baricco a City, amb assassinat inclòs i una dosi d’intriga final, llavors, en aquest cas, hauríeu de llegir Mosques (Pagès editors, 2005), del periodista i escriptor Jordi Cervera.
Mosques, no obstant això, és molt més. Guanyadora del XIV Premi Ferran Canyameres, a més de ser considerada la millor novel·la negra en català del mateix any per Brigada 21 i pels lectors de la llibreria Negra y Criminal, aquesta primera incursió del reusenc en el gènere suposa, també, una dissecció de la psicologia dels personatges que hi apareixen. Potser és per això que el crim no es produeix fins a les acaballes de la novel·la. No en va Cervera dedica tres quartes parts del llibre a bastir-ne els fonaments. A partir de dues històries paral·leles que es van alternant, el lector es familiaritza amb els personatges i les seves aspiracions. Per una banda hi surten Sebastià Garriga, l’alcalde d’un poble del Camp de Tarragona; Joan Vidal, pagès i amic de l’alcalde; i Albert Vallmitjana, un fotògraf de prestigi que, juntament amb la seva dona, Anna Ballester, compra una casa a l’esmentada població per fugir de la gran ciutat. Per altra banda coneixem el boxador Jo Molins en plena acció, durant el combat en què es pot convertir en el nou campió d’Espanya dels pesos pesants. I per descomptat, enmig de tot plegat, també comptem amb la presència intermitent de les mosques que donen títol a la novel·la. Unes bestioles que, a banda d’enutjar els personatges, compleixen una funció simbòlica ja que el narrador les qualifica de “missatgeres del desastre, senyals alades de la misèria, topònims mòbils del camí de l’angúnia, de la ruta final de la mort” (pàg. 155). Els insectes semblen ser, doncs, l’únic nexe entre les dues línies argumentals de la novel·la. Tot i això, cap a la meitat del llibre, veurem que totes dues hi conflueixen. O millor dit, topen l’una amb l’altra. I de resultes d’aquest xoc, en sorgeix el conflicte. Es crea un triangle amorós, els fets es desencadenen de forma inevitable i, finalment, s’esdevé la tragèdia.
Mosques és, sens dubte, un llibre a tenir en compte. Però no és l’únic. Recentment, Jordi Cervera n’ha publicat quatre més. Sense moure’ns de l’àmbit narratiu, per exemple, tenim un altre triangle, El triangle blau (Cossetània edicions), “la història d’unes passions furioses”. En canvi, si us estimeu més la poesia, hi ha diverses opcions. Talaiot i Rentadora (ambdós a Edicions del Salobre) i Metrònom (Cossetània) són els títols dels seus darrers poemaris. Sense oblidar, per cert, que aviat sortirà Tanta xerrameca cansa (Pagès editors), l’obra amb què va obtenir el Premi Benet Ribas 2006. Com veieu, l’oferta és àmplia. Ara la decisió és vostra. Trieu el que trieu, però, estic segur que en gaudireu. I és que Cervera és un autor de qualitat que cal seguir de prop.

Òscar Palazón

(El punt, 25 -09 - 06)

El vell somriure de la veritat, de Jordi Agràs

Guanyadora del primer premi Pragma de narrativa, aquesta novel·la s’ajusta perfectament a les pretensions de la convocatòria de recuperar Reus i el Baix Camp “com a trampolí per a la imaginació”. Jordi Agràs, sense necessitat d’estímuls d’aquesta mena, ja hi havia contribuït en la seva primera novel·la publicada, El Fortuny retrobat, una entrada afortunada en el camp de la literatura. Amb la segona, tenim la confirmació que som no tan sols davant una persona culta que ha escrit una novel·la sinó davant un novel·lista. Potser algun dia Jordi Agràs ens farà conèixer resultats de dedicacions a algun altre gènere literari, no ho sé, però des de l’evidència actual es pot afirmar que disposa d’aquesta capacitat per crear universos poblats de personatges vius que defineixen el novel·lista. L’enjòlit que provoca la resolució de tres misteris interconnectats –un crim, unes joies, un quiròfan clandestí- sostè el ritme de la narració, però el novel·lista hi introdueix més i més personatges amb les seves històries incorporades que enriqueixen la trama i la diversifiquen. És així que la novel·la es converteix en el compendi d’unes quantes novel·les possibles, subordinades a l’interès de la trama principal. Aquesta subordinació no elimina la sensació que és en algunes de les accions laterals que trobem les millors pàgines de la novel·la, més i tot que en les peripècies d’un protagonista que recull molts trets del tòpic del personatge perdedor, assuavits per un tractament humorístic que sembla un constituent de l’escriptura de Jordi Agràs. La novel·la juga a moltes bandes alhora: intriga, humor, crítica social, costumisme, caricatura... i així apareixen unes quantes possibilitats de novel·la que es resolen en benefici de l’opció triada per l’autor sense que les altres quedin anul·lades. Pere Anguera, en el pròleg, descarta que es tracti d’una novel·la en clau, i ell i l’autor ho saben millor que jo, però al lector li queda la sensació que, si bé el periòdic reusenc no passa de ser una entelèquia, aquelles dones i aquells homes de l’alta burgesia local podrien respondre a models del natural. Deu ser més plausible llegir-los com a síntesis, de la mateixa manera que ho són relats com el de l’experiència hyppie de la Roser o el de les aventures parisenques de la puta vella trobada per casualitat en un bar de mala mort de Barcelona. Si no hi podem reconèixer personatges reals, sí que s’hi fa notar l’ambició de construir el referent literari d’uns mons que, si no han existit d’aquesta precisa manera, són reals en la majoria de detalls, ni que s’hagin repartit de manera aleatòria. Potser per aquesta mateixa potència narrativa, que de vegades ultrapassa les necessitats estrictes del relat, fa la impressió que en determinats passatges el to menor propiciat per l’humor no beneficia gaire la possible volada que la narració hi podria agafar. Jordi Agràs està capacitat per escriure una bona sèrie de novel·les que ofereixin una visió del Reus contemporani similar a la que la novel·la realista va proporcionar de determinats indrets, ni que sigui des d’uns altres plantejaments. Per aconseguir-ho, potser hauria de reforçar, d’esporgar d’elements anecdòtics, els personatges vertebrals i potser també definir-los d’acord amb un interès general. Però tot això són exposicions de desitjos, elucubracions gratuïtes, i cadascú ha d’elaborar el seu projecte. Ara tenim aquesta novel·la, sovint divertida, de tant en tant enlairada, que demostra en Jordi Agràs una força com a creador que li obre unes grans possibilitats. Aquí el material i l’energia si de cas sobren més que no falten. El lector d’El vell somriure de la veritat ho percebrà, perquè és el primer que s’hi transmet, i la llegirà amb molt de gust si supera l’entrebanc visual interposat entre el text i la lectura per un cos de lletra mínim, inadequat per a un llibre tan amè i, amb una bona promoció, destinat a obtenir l’accés al gran públic com la novel·la de Jordi Agràs.

Magí Sunyer

Els persistents

Ramon Pallicé és un novel·lista lent però d’escriptura segura. Quan va publicar Cap de brot, va sorprendre a més d’un per la materialització d’un projecte llargament anunciat, i la continuació s’ha fet esperar, però finalment ha arribat amb Els persistents. Ell que es va presentar amb una novel·la històrica quan semblava que el gènere havia periclitat, ha pogut assistir, entre un i altr relat, a una sorprenent resurrecció de la modalitat, sorprenent sobretot per la sistemàtica revisió dels tòpics de la història nacional que ja semblaven reservats a les neveres per a englantines. Però Ramon Pallicé va a la seva, no té res a veure amb aquesta operació comercial. Ell es va proposar bastir l’èpica de la Catalunya derrotada del segle XVIII, i si la primera novel·la se centrava en un guerriler antiborbònic que esdevenia cap d’una nissaga dedicada al comerç i amb la dèria persistent de trobar el moment oportú per recuperar les llibertats nacionals perdudes, en aquesta va avançar la narració cap a finals de segle, en temps dels rebomboris del pa i de la Guerra Gran. L’acció es reparteix entre Barcelona, Reus, Anglaterra, Amèrica del Nord i la mar, perquè el personatge que assumeix el major protagonisme és, sobretot, un mariner. Només li sabria retreure un final una mica esganguelat, fa l’efecte que l’aventura entre els indis se li arribi a escapar de les mans; en la resta del llibre –en quasi tot el llibre- la proporció entre el projecte patriòtic que anima la família protagonista i les vides privades està ben trobada, de manera que si les grans accions aixequen l’esperit amb l’alè de l’epopeia –una epopeia burgesa i al cap i a la fi fracassada en el seu objectiu central, però vigoritzada per la fe en un gran ideal- les relacions personals emocionen, tant quan es polsa la corda de l’erotisme com, i de manera superior, quan arriba el moment de les grans renúncies. El sacrifici que la Rosa fa del seu gran amor, per la diferència de posició social, acceptada amb dolor però sense vacil·lacions en el context de la societat de l’època, constitueix un dels moments que explica al lector fins a on arriba l’art narratiu de Ramon Pallicé.
Els persistents és, sobretot, una novel·la patriòtica, però no ens hi enganyem, l’esperit que la travessa, no dissimulat en cap moment, sempre amb les cartes enlaire, no la priven d’arribar a ser una excel·lent novel·la. Més enllà de la documentació i del temps dedicat a cada una de les novel·les, que deuen explicar l’escassesa de lliuraments literaris de Ramon Pallicé, la novel·la funciona, quan tantes altres amb molta més promoció mediàtica fracassen, pel tremp de l’escriptor, perquè per a ell escriure no és un exercici que es practica per obtenir uns diners o per ascendir un esglaonet més en l’escala del cursus honorum en què s’han convertit les trajectòries literàries, amb molt poc de marge per a les sorpreses, tot ben controladet per mans conservadores. En Ramon Pallicé i en aquesta novel·la, com en l’anterior, hi trobem aquell espai per a la diferència i el cop de geni que falta en altres productes –i no únicament de literatura històrica- eixits d’unes cadenes de producció amb ben poc de suc. Per això d’Els persistents en arriben a interessar de veritat tant la vida col·lectiva com la privada.

Magí Sunyer

El mercant, de Jordi Tiñena

Una de les facetes més admirables d’un novel·lista pot ser la seva capacitat per assolir riscs, tant formals com temàtics. És fàcil caure en la temptació d’escriure la mateixa història, de transitar els camins coneguts. Però la qüestió seria si s’ha de tenir en compte la unitat de l’obra sencera d’un escriptor o, pel contrari, hem d’atendre cada peça concreta i posar-nos en el lloc del lector.
Des dels primers llibres que Jordi Tiñena ens proposa noves perspectives a cada lliurament de la seva extensa obra. Registres tan diversos ens obliguen a veure’l com un treballador incessant que necessita copsar l’abisme abans de cada temps d’escriptura. Només així, en la recerca de noves vies, sembla trobar l’impuls adequat per enfrontar-se de nou al paper en blanc.
El resultat d’aquesta recerca ens posa en contacte amb dèries molt diverses. La novel·la històrica, la urbana, una certa estima per la novel·la de l’Europa de l’Est. Però sovint sorprèn el lector amb obres que extremen el seu punt de vista. Com és el cas d’El mercant, una fantasia amb la mar com a emblema que investiga en la nostra capacitat per acceptar l’inacceptable.
Tiñena ens explica l’estranya aventura d’en Sean, un confiat americà que, per una errada lamentable, acaba presoner en una mena de Guantánamo flotant. En aquesta situació inesperada, el protagonista viurà tot tipus de transformacions, sempre amb la condició humana com a motiu principal de la història. Sean es convertirà en tots els altres éssers que portem a dins alhora que defensarà els escassos privilegis que li queden.
Narrada amb un pols cinematogràfic, amb nombrosos canvis de ritme i de fortuna que atrapen el lector, El mercant és una novel·la inusual, molt ben escrita, arriscada per la seva aposta. I és també una obra que ofereix un final esplèndid quan més difícil ens sembla tancar la història que transcorre davant dels nostres ulls. Aventura i pressa de consciència, Kafka i Jack London revisitats des de la narrativa més actual amb l’encert i l’agilitat d’un novel·lista a tenir en compte.

Xulio Ricardo Trigo

(Publicat a Serra d'Or)