Tots coneixem la teva passió per la música i la dansa. El que no és tan conegut, però, és el teu pas d’aquesta disciplina artística a la literatura. Podries explicar-nos per què vas decidir dedicar-te professionalment al món de les lletres?
Una mica per casualitat. M’agrada molt llegir i sempre em picava el cuc de saber si jo també podria inventar històries. Un dia ho vaig provar i vaig enviar un conte a un premi que feien (o potser encara fan) a l’Espluga de Francolí. El vaig guanyar i això em va animar a continuar. Sense adonar-me’n em vaig trobar amb un bon plec de contes. Els vaig enviar als Premis Octubre de València i em van donar l’Andròmina de narració. No m’ho podia creure. Pensa que els meus pares van saber que escrivia quan ho van anunciar a les notícies de Catalunya Ràdio. Quasi els agafa un cobriment de cor. “¿Es la nostra filla?” deien, mentre es ficaven al llit astorats. Va ser molt emocionant i divertit. A partir d’aquí vaig continuar escrivint i a poc a poc, per altres motius, vaig deixar de donar classes i em vaig llençar a l’escriptura. Ara puc dir que, d’una manera o altra, en visc.
Escriure és, d’alguna manera, una altra forma de ballar?
És una forma d’expressar-se, molt més íntima que la dansa. Jo, de fet, sempre dic que no he deixat de ser ballarina, encara que no balli. És una cosa que duc a dins i quan veig ballar bé i una cosa que m’agrada m’emociono com una burra. Escriure no és tan complicat com ballar: no necessites tantes coses, només un ordinador i un editor.
Després de publicar sis llibres de ficció, el 2005 va sortir “Nou dones i una guerra”, un recull d’entrevistes amb la Guerra Civil com a rerefons. A què és degut aquest canvi de gènere? En quin dels dos et trobes més còmoda?
Doncs també va ser una casualitat. Jo escric regularment al diari El País i això em va portar a conèixer un col·lectiu de dones molt grans que es dediquen a fer xerrades sobre la seva experiència en el temps de la República, en la guerra, la postguerra i l’exili. Són dones increïbles, plenes de força i fermes en les seves conviccions. Vaig quedar enamorada d’elles i els vaig proposar d’escriure la seva biografia: una per una. És un llibre molt estimat, per elles i per mi. He après moltíssim.
Aquest mes de novembre estàs doblement d’actualitat. D’una banda, el dia 30 participes en el cicle Lletres a Taula de la Tardor Literària de Tarragona. Com ha anat l’experiència de crear uns textos a partir del menú que et va proposar el restaurant Barhaus?
Una experiència interessant. Jo estic força habituada a parlar de temes gastronòmics perquè m’agrada i a El País, d’alguna manera i sense pretendre-ho, m’he convertit en l’escriptora que, a més a més, fa les cròniques gastronòmiques. Per tant, les Lletres a Taula ha estat una cosa positiva.
D’altra banda, per segon any consecutiu ets al capdavant del Festival de Poesia Taca d’Oli de Reus. Quines novetats hi ha enguany?
Vam proposat al poeta Pere Gimferrer que triés els quinze millors poetes de la literatura catalana de tots els temps, segon el seu parer, és clar. Gimferrer ha escrit un pròleg justificant la tria i de tot això se n’ha fet un llibre que sortirà abans de Nadal i un recital dirigit per Ferran Madico. La idea és que cada any un poeta reconegut faci aquesta tria. L’altra novetat, feta juntament amb la Tardor Literària de Tarragona, va ser el Tren de Poesia, una manera d’unir Reus i Tarragona amb poemes d’autors d’aquí. La idea era que els poetes pugessin dalt del tren a recitar la seva obra entre el trajecte de les dues ciutats. Va ser una experiència molt bona i divertida. Els poetes estan encantats i espero repetir-ho l’any que ve.
El teu company, Xavier Lloveras, és poeta, traductor i llibreter (www.llibresdelmirall.com). Ens agradaria saber com és la convivència entre dues persones tan vinculades a la literatura. Sense ànim de ser indiscrets, per exemple, de què parleu quan sopeu?
Doncs gairebé de tot menys de literatura.
Òscar Palazón
(Diari de Tarragona, 26 - 11 - 2006)
____________________________________________
PERFIL BIOGRÀFIC D’ISABEL OLESTI
Isabel Olesti es va dedicar a la dansa contemporània fins al 1995. Ha publicat el recull de contes Desfici (premi Andròmina 1988) i Dibuix de dona amb ocells blancs (premi Josep Pla 1995) i les novel·les L’aire groc, El marit invisible i El festí de Nàpols. Ha col·laborat al diari Avui, El temps, Interviu, El Observador, Diari de Barcelona, Presència... Actualment escriu al diari El País i Diari de Tarragona.