Poesia subterrània

Quan entre nosaltres ben just si ningú n’havia sentit a parlar, l’escriptura més radicalment d’avantguarda tenia una vitalitat sorprenent al Camp de Tarragona. Això va començar en els anys setanta i els protagonistes van ser, sobretot, Marcel Pey i Pep Saragossa, que signava els llibres amb pseudònim, el nom real de la mítica Marilyn Monroe, Norma Jean. S’editaven uns llibres excepcionals, de tirada reduïdíssima, sense cap pretensió de comercialitat, en què convivien les paraules i tota mena de grafismes i que, quan la immensa majoria de poetes joves del país circulaven pel realisme poètic i, com a molt, s’incorporaven al neoformalisme foixià d’El Mall, es feien ressò del pop art i de l’underground. La Montse Palau els va dedicar una tesi de llicenciatura que no comprenc per què no s’ha publicat mai, amb una selecció de textos. Des dels primigenis intents de constituir un grup, en el Col·lectiu Heroïna, del qual també va formar part l’Ismael A. Lludrigues, eren absolutament perceptibles el tremp de pura avantguarda que els animava i la força, provinent de l’autenticitat, d’una poesia que no es conformava amb la paraula. No em voldria ficar en el terreny dels especialistes en l’afer, però em sembla que el seu cas és singular en la poesia catalana del moment.
Després l’avantguarda ha fet un camí important en aquestes comarques, i segurament el protagonisme més evident ha correspost a les iniciatives de Francesc Vidal i Montse Cortadellas, en les nombroses revistes i pamflets de tota mena de circulació peculiar i sempre a l’altra banda del convencionalisme, però aquella embranzida de fa trenta anys tenia una singularitat distintiva respecte al que va venir després: sortia de la literatura, i no de les arts plàstiques, ni que les utilitzessin i els concedissin una gran importància. Encara que els artistes subterranis que van aflorar en els anys vuitanta reconeguessin el paper dels predecessors, sobretot de Marcel Pey, el punt de partida era un altre. L’únic autèntic seguidor de la línia que aquests havien encetat, el molt enyorat Jordi Salort, que signava Gel Gelinda, va morir massa jove perquè es pogués comprovar cap a on derivava el que s’apuntava en els llibres que va editar amb procediments manuals.
No sé si Josep Saragossa continua escrivint poemes, jo no n’he vist més des de llavors; qui sí que ha mantingut una producció, si no constant –quin mèrit té la constància en poesia?, serveix per a altra cosa que per a fabricar poetes de curriculum vitae?- continuada i d’una alta qualitat és Marcel Pey. Molt poca gent la coneix de veritat, perquè per comprendre la poesia de Marcel Pey s’ha de llegir en els llibres de tirada limitada que ell mateix es publica, en els formats més diversos i menys convencionals, amb fotografies tractades i sempre en base a la construcció d’una història. S’han de veure aquests llibres per comprendre el seu autor quan explica que ell, tant en les publicacions com en els quadres que exposa, sempre fa poesia, que ell és un poeta, i no un artista plàstic. Tal com passa amb l’autèntica poesia, aquesta, ni que obtingui l’esplendor en els llibres amb imatges, passa la prova de l’arc, que en la poesia sempre és la de la lletra sola. Ell va publicar un primer recull de textos a Vae victis, i un altre a Falling down, i un i altre constitueixen mostres de la poesia més original escrita en aquest país en les últimes dècades, i si no se n’ha adonat més gent és perquè sembla que aquí la poesia es llegeixi només des d’uns determinats prejudicis, que sovint tapen les propostes més brillants.
En el vell debat, promogut entre nosaltres per J. V. Foix, sobre l’autèntic significat de les avantguardes, aquesta poesia ajunta la qualitat d’investigació artística amb la d’alenada vital, i així aconsegueix la conjunció perfecta.

Magí Sunyer