Revistes de carnaval de Reus

En aquest carnaval més aviat penós, de censors i piròmans, que hem passat, la bona notícia ha estat la vitalitat de la premsa satírica a Reus. Des de fa temps, molt de temps, i sense menyspreu de les excepcions, sembla que la literatura burlesca i picant en català hagi perdut el periòdic com a mitjà de comunicació. Quina diferència amb la vitalitat d’altres èpoques! Per això ve de gust saludar l’aparició d’una allau de fulls solts amb l’excusa del carnestoltes però que va molt més enllà d’aquestes festes, perquè l’arrancada data de mig any enrere i no sé si hi ha intenció de convertir-la en habitual, setmanal o mensual. La primera cosa que impresiona és la quantitat de títols: més de trenta-cinc capçaleres diferents amb un total d’uns cent vint números. Com que totes es publiquen protegides per l’anonimat, és difícil saber –impossible per a mi, que no sóc de la població i que no en conec les interioritats- si l’abundància de títols i d’exemplars es correspon amb una quantitat considerable de persones dedicades a la feina o si tot és joc d’uns quants que procuren desorientar-nos amb les rèpliques i les contrarèpliques que només els títols ja fan endevinar: El ganxet juantxi / El ganxet gens juantxi, Marejant la perdiu / L’ull de la perdiu, Vergonya! / ¡Vergüenza! / ¡Sinvergüenzas!, La veu de l’Anzame / La veu de l’infame, ...I l’últim que l’enterri! / ...I al final l’enterraran, entre altres. El joc és divertit i els esforços dedicats importants. Algunes de les capçaleres no és el primer any que apareixen. Són prou diferenciades: les que adopten el to fatxa –algunes de les redactades en castellà-, les de nom ben suggestiu –Opus gai-, desenfadat –Tururut viola, alguna de ben ocasional, com ara els goigs dedicats a un mossèn de Valls, els títols que parodien altres publicacions molt més regulars –El puny / La punta-, les de capçalera més previsible El diari de Carnaval i altres referències que segur que hi deu haver i que a mi se m’escapen. És ben difícil caracteritzar-les en poc espai, i jo ni tan sols les he arribat a tenir totes, com és normal en un material de distribució tan volandera. Posats a destacar-ne en una secció dedicada a les lletres, en triaré dues: pel títol –no n’he vist cap exemplar-, Guardeu-me la paraula!, no crec que calgui explicar per què; pel contingut, un número d’El cap de lluç. El col·leccionable de poesia més trempat, que parodia sengles poesies conegudíssimes de noucentistes com Josep Carner, Carles Riba i Clementina Arderiu amb tot de referències eroticopornogràfiques.
Vagi com vagi la confecció d’aquests papers –ja he dit que ho desconec- l’abundància ha d’indicar, per força, un interès en els receptors, que no paguen per adquirir-los però hi deuen participar rient o emprenyant-se. Si això s’esdevé, han acomplert el seu objectiu: comunicar, d’una manera diferent, carnavalesca, una comunitat, que no és tota la ciutat, sinó una part de la que participa d’uns certs codis comuns, per adhesió o per reacció –sovint de signe i motivacions molt diversos. Llarga vida i que l’exemple s’escampi, encara que el desig comporti el perill de rebre en alguna ocasió.

Magí Sunyer