Escriptors del Camp de Tarragona, una presentació

Ens presentem. Potser no caldria, perquè el darrer any i mig han sovintejat les notícies amb protagonisme de l’epígraf que presideix aquesta secció, Escriptors del Camp de Tarragona, però avui que comença aquesta col·laboració setmanal és una bona oacasió per explicar qui som i perquè ocupem l’espai que amb tanta amabilitat ens cedeix aquest diari.
A partir d’ara, cada dimecres es parlarà de literatura escrita en llengua catalana per escriptors d’aquesta àrea geogràfica més o menys difusa que anomenem Camp de Tarragona. Si fem memòria, recordarem que la tardor de l’any 2001 el Departament de Filologia Catalana de la URV i l’àrea de cultura de l’Ajuntament de Tarragona convocaven per primera vegada els escriptors en català d’aquesta regió amb una sèrie de propostes. El punt de partida era que, constatat l’alt nivell de creativitat literària del col·lectiu –no organitzat i sense consciència comuna-, s’observava que l’activitat desplegada no tenia –no té- un ressò mediàtica i popular en correspondència. Per pal·liar-ho, s’endegava una doble línia d’acció: per una part, establir trobades periòdiques, amb assumptes concrets, dels escriptors; per altra, iniciar una sèrie de sessions monogràfiques –lectura de textos, comentaris de l’escriptor- dedicades cada una a un autor.
En la segona iniciativa, L’escriptor convidat, s’ha aconseguit un èxit espectacular, superior al que es podia preveure, tant per la qualitat artística de cada una de les lectures de textos, a càrrec de professionals, com pel grau d’implicació dels escriptors convidats com les la quantitat de públic que hi ha assistit com per la satisfacció expressada per uns i altres al final de les actuacions, convertides en petites i efímeres però gratificants iniciacions als escriptors que en menys de dos anys hi han desfilat: Josep Anton Baixeras, Xavier Amorós, Olga Xirinacs, Montserrat Abelló i Joaquim Mallafrè. No tot s’ha fos en una nit: uns fulletons acuradament elaborats i la web elaborats per a cadascun, perduren.
La primera de les iniciatives és l’origen d’aquest article. A partir de debat entre els escriptors i de les converses amb diversos mitjans de comunicació, s’ha arribat a resultats concrets com la secció que avui s’inaugura. Es traca d’un espai fix elaborat per Escriptors del Camp que aquest diari us ofereix cada dimecres. S’hi comentaran llibres, es farà balanç de col·leccions literàries, s’examinarà l’activitat d’editorials... en definitiva, s’estableix una plataforma que reflectirà una activitat artística abundant i de qualitat, sense provincianismes ni complexos, perquè l’escriptor s’adreça a un públic amplíssim, divers, idealment universal, i, alhora, molt sovint té uns punts de connexió –llengua, paisatges, maneres de sentir- amb la realitat immediata que, d’entrada, els hauria de fer més valorables pels lectors dels indrets on viuen i creen la seva obra.
En ús de les facultats que m’han estat conferides, tallo la cinta inaugural d’aquest espai de cultura. Esperem que enriqueixi el diàleg artístic, que orienti el possible lector i que contribueixi a convertir aquest bocí dels Països Catalans en un territori més allunyat de la barbaritat i més favorable a la convivència culta entre les persones.

Magí Sunyer

Poetes bascos i catalans a Tarragona

La poesia deu ser, en aquest moment, l’art més pura, la que menys contaminació de negoci té. No hi deu haver cap poeta ric gràcies a la venda de llibres. Tampoc no omple estadis, però genera una afició limitada i, tanmateix, constant. Quan semblava que les lectures de poesia havien quedat desterrades a la consideració d’activitat poc actractiva per a la gent jove, ha sorgit, sovint als locals on aquesta gent va, una afició renovada cap al gènere. Es pot parlar d’una nova florida de les lectures públiques, si hi afegim l’agradable sorpresa que suposen els contacontes. Comptat i debatut, i per sort, no ens podem aferrar a cap tòpic, i allò que són certeses per a una generació o durant uns anys, es converteixen en tot el contrari poc temps després. L’activitat de llegir poesia en públic és una de les programades amb assiduïtat en les ciutats principals del país; la poesia, en conseqüència, ha tornat a ocupar els indrets públics, tancats o de carrer, i ho ha fet amb suport institucional o sense, amb una vitalitat insospitada. A l’individu cronometrat i temptat per tota mena d’imatges, de sons i de colors, la paraula, la paraula nua, l’atreu; encara més: la necessita. El poeta continuarà sense fer-se ric i les editorials continuaran tancant col·leccions de poesia, però la necessitat existeix, i sorgiran noves col·leccions que tampoc no faran ric l’editor, però propiciran la continuïtat del gènere.
Tarragona disposa d’una tradició, recent però tradició, en recitacions de poesia a càrrec de poetes en llengües diverses. El Joc partit de la Nit de la Poesia de la Tardor Literària ha dut a l’escenari de La Vaqueria poetes en català al costat d’altres que utilitzen el gallegoportuguès, el francès del Quebec i l’anglès. Aquest contacte cultural ha estat ben rebut per un públic nombrós –relativament nombrós, perquè és ben sabut que l’art sense afegits de pallasseria acostuma a moure quantitats limitades d’espectadors- que ha seguit amb respecte i entusiasme els versos recitats pels seus autors i, quan ha convingut, a més a més, traduïts al català.
Aquesta setmana, dimecres dia 26 en concret, a la sala El Magatzem es farà un acte similar, amb lleugeres variacions. Procedent de la Setmana de Poesia de Barcelona, en el marc de la qual s’ha estrenat diumenge passat, arriba Veus paral·leles. Pirineoak-Pirineus, d’una riba a l’altra, que reuneix quatre poetes bascos i quatre de catalans en un acte dirigit per Albert Mestres i Sofia Fonseca i amb la novetat substancial, respecte de la fórmula de la Tardor Literària, de l’afegit de la veu de l’actriu Mireia Chalamanch a les dels poetes. Una proposta similar a la que tornarem a tenir d’aquí a mig any però amb presentació una mica diferent i uns altres protagonistes, és clar. La qualitat dels i les poetes que intervindran – Josep Palau i Fabre, Arantxa Urretabizkaia, Felipe Juaristi, Gemma Gorga, Jean-Louis Davant, Marta Pessarrodona, Marc Granell i Tere Irastortza, la meitat dones, la meitat homes- garanteix un producte excepcional que, plantejat per professionals del teatre amb alta sensibilitat per la poesia, pot convertir-se en un espectacle memorable, que les persones sensibles al fet poètic no es poden perdre. Els promotors de la idea volen establir com a nexe d’unió entre les successives edicions el fet minoritari, tant si és per la llengua –en aquest cas el basc- com per alguna altra raó –per a l’any vinent planegen portar poetes iranianes-. Un repte per als degustadors del gènere a la ciutat i al Camp, assistir-hi per fer possible la continuïtat de l’experiència i que s’estableixi com una nova tradició cultural, connectada amb la festa de la poesia a Barcelona.

Magí Sunyer

Revistes de carnaval de Reus

En aquest carnaval més aviat penós, de censors i piròmans, que hem passat, la bona notícia ha estat la vitalitat de la premsa satírica a Reus. Des de fa temps, molt de temps, i sense menyspreu de les excepcions, sembla que la literatura burlesca i picant en català hagi perdut el periòdic com a mitjà de comunicació. Quina diferència amb la vitalitat d’altres èpoques! Per això ve de gust saludar l’aparició d’una allau de fulls solts amb l’excusa del carnestoltes però que va molt més enllà d’aquestes festes, perquè l’arrancada data de mig any enrere i no sé si hi ha intenció de convertir-la en habitual, setmanal o mensual. La primera cosa que impresiona és la quantitat de títols: més de trenta-cinc capçaleres diferents amb un total d’uns cent vint números. Com que totes es publiquen protegides per l’anonimat, és difícil saber –impossible per a mi, que no sóc de la població i que no en conec les interioritats- si l’abundància de títols i d’exemplars es correspon amb una quantitat considerable de persones dedicades a la feina o si tot és joc d’uns quants que procuren desorientar-nos amb les rèpliques i les contrarèpliques que només els títols ja fan endevinar: El ganxet juantxi / El ganxet gens juantxi, Marejant la perdiu / L’ull de la perdiu, Vergonya! / ¡Vergüenza! / ¡Sinvergüenzas!, La veu de l’Anzame / La veu de l’infame, ...I l’últim que l’enterri! / ...I al final l’enterraran, entre altres. El joc és divertit i els esforços dedicats importants. Algunes de les capçaleres no és el primer any que apareixen. Són prou diferenciades: les que adopten el to fatxa –algunes de les redactades en castellà-, les de nom ben suggestiu –Opus gai-, desenfadat –Tururut viola, alguna de ben ocasional, com ara els goigs dedicats a un mossèn de Valls, els títols que parodien altres publicacions molt més regulars –El puny / La punta-, les de capçalera més previsible El diari de Carnaval i altres referències que segur que hi deu haver i que a mi se m’escapen. És ben difícil caracteritzar-les en poc espai, i jo ni tan sols les he arribat a tenir totes, com és normal en un material de distribució tan volandera. Posats a destacar-ne en una secció dedicada a les lletres, en triaré dues: pel títol –no n’he vist cap exemplar-, Guardeu-me la paraula!, no crec que calgui explicar per què; pel contingut, un número d’El cap de lluç. El col·leccionable de poesia més trempat, que parodia sengles poesies conegudíssimes de noucentistes com Josep Carner, Carles Riba i Clementina Arderiu amb tot de referències eroticopornogràfiques.
Vagi com vagi la confecció d’aquests papers –ja he dit que ho desconec- l’abundància ha d’indicar, per força, un interès en els receptors, que no paguen per adquirir-los però hi deuen participar rient o emprenyant-se. Si això s’esdevé, han acomplert el seu objectiu: comunicar, d’una manera diferent, carnavalesca, una comunitat, que no és tota la ciutat, sinó una part de la que participa d’uns certs codis comuns, per adhesió o per reacció –sovint de signe i motivacions molt diversos. Llarga vida i que l’exemple s’escampi, encara que el desig comporti el perill de rebre en alguna ocasió.

Magí Sunyer