Poesia subterrània

Quan entre nosaltres ben just si ningú n’havia sentit a parlar, l’escriptura més radicalment d’avantguarda tenia una vitalitat sorprenent al Camp de Tarragona. Això va començar en els anys setanta i els protagonistes van ser, sobretot, Marcel Pey i Pep Saragossa, que signava els llibres amb pseudònim, el nom real de la mítica Marilyn Monroe, Norma Jean. S’editaven uns llibres excepcionals, de tirada reduïdíssima, sense cap pretensió de comercialitat, en què convivien les paraules i tota mena de grafismes i que, quan la immensa majoria de poetes joves del país circulaven pel realisme poètic i, com a molt, s’incorporaven al neoformalisme foixià d’El Mall, es feien ressò del pop art i de l’underground. La Montse Palau els va dedicar una tesi de llicenciatura que no comprenc per què no s’ha publicat mai, amb una selecció de textos. Des dels primigenis intents de constituir un grup, en el Col·lectiu Heroïna, del qual també va formar part l’Ismael A. Lludrigues, eren absolutament perceptibles el tremp de pura avantguarda que els animava i la força, provinent de l’autenticitat, d’una poesia que no es conformava amb la paraula. No em voldria ficar en el terreny dels especialistes en l’afer, però em sembla que el seu cas és singular en la poesia catalana del moment.
Després l’avantguarda ha fet un camí important en aquestes comarques, i segurament el protagonisme més evident ha correspost a les iniciatives de Francesc Vidal i Montse Cortadellas, en les nombroses revistes i pamflets de tota mena de circulació peculiar i sempre a l’altra banda del convencionalisme, però aquella embranzida de fa trenta anys tenia una singularitat distintiva respecte al que va venir després: sortia de la literatura, i no de les arts plàstiques, ni que les utilitzessin i els concedissin una gran importància. Encara que els artistes subterranis que van aflorar en els anys vuitanta reconeguessin el paper dels predecessors, sobretot de Marcel Pey, el punt de partida era un altre. L’únic autèntic seguidor de la línia que aquests havien encetat, el molt enyorat Jordi Salort, que signava Gel Gelinda, va morir massa jove perquè es pogués comprovar cap a on derivava el que s’apuntava en els llibres que va editar amb procediments manuals.
No sé si Josep Saragossa continua escrivint poemes, jo no n’he vist més des de llavors; qui sí que ha mantingut una producció, si no constant –quin mèrit té la constància en poesia?, serveix per a altra cosa que per a fabricar poetes de curriculum vitae?- continuada i d’una alta qualitat és Marcel Pey. Molt poca gent la coneix de veritat, perquè per comprendre la poesia de Marcel Pey s’ha de llegir en els llibres de tirada limitada que ell mateix es publica, en els formats més diversos i menys convencionals, amb fotografies tractades i sempre en base a la construcció d’una història. S’han de veure aquests llibres per comprendre el seu autor quan explica que ell, tant en les publicacions com en els quadres que exposa, sempre fa poesia, que ell és un poeta, i no un artista plàstic. Tal com passa amb l’autèntica poesia, aquesta, ni que obtingui l’esplendor en els llibres amb imatges, passa la prova de l’arc, que en la poesia sempre és la de la lletra sola. Ell va publicar un primer recull de textos a Vae victis, i un altre a Falling down, i un i altre constitueixen mostres de la poesia més original escrita en aquest país en les últimes dècades, i si no se n’ha adonat més gent és perquè sembla que aquí la poesia es llegeixi només des d’uns determinats prejudicis, que sovint tapen les propostes més brillants.
En el vell debat, promogut entre nosaltres per J. V. Foix, sobre l’autèntic significat de les avantguardes, aquesta poesia ajunta la qualitat d’investigació artística amb la d’alenada vital, i així aconsegueix la conjunció perfecta.

Magí Sunyer

Atles de la memòria, d’Òscar Palazón

Costa de trobar un primer llibre de poesies tan madur, i encara més que no sigui un aplec de poesies sinó un llibre pensat de manera global, amb un tema que el domina i que es desenvolupa des d’angles diversos. Atles de la memòria, d’Òscar Palazón, reuneix, d’entrada, aquestes dues qualitats. A través de les quatre parts en què està dividit el llibre –i de manera més evident en les dues primeres-, l’escriptor explora en la possibilitat de recuperar el passat a través de la memòria, que li ha de servir per rescatar-ne les ombres més amagades, arrancar-les de l’oblit i donar-los forma (“Trencar el silenci”) perquè se’l pugui comprendre. Amb aquesta voluntat, utilitza referències mitològiques –Teseu- , recorre a les més diverses ciències que puguin il·luminar el procés de recerca, s’aventura a tècniques de retenció del temps com la filmació d’una pel·lícula (“Videocreació”), procura negar l’evidència de les substitucions que el temps opera (“Plaça del treball, 5”), constata els obstacles, rebutja les sortides precipitades davant el desànim i conclou que la pretensió és inútil, que no és pot recobrar el passat, que no es pot propiciar el ple accés a un món que, ni que en algunes cruïlles de la memòria reaparegui, ha desaparegut. Francament agosarat és l’experiment de la segona part (“El cicle vital de les papallones”), en què la metamorfosi va paral·lela a la utilització com a recurs formal dels parèntesis; i atractives i vàlides elles soles, sense relacionar-les amb el discurs clar de la primera secció, ni que l’acabin de completar, la tercera i la quarta (“Diari d’operacions del mariscal Crécy” i “Hauikús de la batalla final”), que ens certifiquen les molt diverses possibilitats del poeta Òscar Palazón: la poesia narrativa i sarcàstica en la simulació d’un diari de campanya o la concisió, l’exactitud, la precisió dels haikai. El llibre s’adscriu a una línia de poètica clara que es complica a mesura que avança. Resisteix totes les proves de foc que ell mateix es planteja: quan el poema és llarg, el ritme el condueix sense entrebancs i s’hi solidifica el discurs, quan es redueix a l’expressió mínima del haikú, sap treure partit de la brevetat, segueix un alè narratiu quan s’ho proposa, i quan busca la intertextualitat, no se li esgarrinxen els versos. Amb el plantejament individualitzat de cada poesia, al servei, ja s’ha dit, d’un pla superior que no es perd de vista, els textos guanyen la intensitat que s’ha d’exigir a qualsevol grup de línies més o menys curtes que es vulgui considerar com a poesia. Per aquesta raó, no és estrany que alguns dels poemes hagin estat premiats en concursos, com el de la Catalana de Lletres. Fins i tot gosa trepitjar arenes movedisses perquè han estat objecte d’experimentacions molt repetides durant el convuls segle XX poètic i en surt estalvi, amb guanys afegits. Em refereixo, per exemple, al poema-llista. Quatre parts, quatre estils, quatre demostracions de força per desenvolupar una única història sense reiteracions ni gratuïtats, amb una bona administració de les emocions vistes a partir de ciències com la quïmica, la botànica, l’ornitologia, l’oftalmologia, que no distreuen del flux vertebral, sinó que l’enriqueixen. La decepció a què s’arriba condueix a un pessimisme intern -en efecte, resulta impossible el recobrament que es proposa- però obre les finestres a un camp més ampli: eliminades aquestes possibilitats, assumides les impossibilitats, el terreny a recórrer és potser infinit i amb menys destorbs que si s’hi estigués sotmès. En definitiva, és el camí de la llibertat, en el qual potser es comprovarà que la memòria no és tan inútil i que les visites al passat es converteixen en inevitables, per un imparable imperi de la ment, que no es deixa controlar sempre. Però aquests són uns altres possibles versos, que no figuren en aquest llibre i que el poeta no té per què escriure. Ara ens correspon la satisfacció de saludar aquesta primera obra tan carregada de realitats sòlides.

Magí Sunyer