La meva passió va ser principalment a partir del polonès. I va ser una fascinació per la literatura. Des que vaig llegir la poesia de Czeslaw Milosz, en una petita antologia en castellà, i després en anglès, em vaig fer el ferm propòsit que havia d'aprendre el polonès per, com a mínim, poder-lo llegir en original. Més endavant es va ajuntar amb una altra passió, que és la traducció. Quant a l'eslovè, de fet també va ser més per un interès literari. M'interessaven alguns autors eslovens, i ja que tenia coneixement d'una altra llengua eslava, vaig pensar que pagaria també la pena estudiar l'eslovè per tenir un coneixement dels autors de primera mà. Per altra banda, el fet d'haver viscut en els dos països: Polònia i Eslovènia, ha ajudat a aprendre-les. Així doncs, en el fons, la meva principal activitat, a banda de l'ensenyament, està relacionada en camps que no he estudiat directament, el món de les llengües eslaves, i la traducció.
L’any 2000 vas ser finalista del “Vidal Alcover” amb un projecte de traducció de l’obra de Czeslaw Milosz que acaba de ser publicat sota el títol de Travessant fronteres. Què en penses, d’aquests premis? Són una bona eina, per exemple, per trencar la dependència de les traduccions catalanes del mercat castellà?
Crec que sí, que són una eina que podria ser molt eficaç per trencar aquesta tendència que esmentes. Ara bé, per una banda n'hi hauria d'haver més, de premis de traducció; i per una altra, les editorials haurien de creure realment en aquests projectes. Actualment, sóc bastant pessimista quant al mercat editorial català, només hi ha poques editorials, precisament les més petites, que s'arrisquen a treure algunes obres de qualitat, i ja no parlo tan sols de traduccions. Hi ha una tendència a publicar únicament allò que se sap que vendrà. Quan entrem en el terreny de la traducció, el panorama comença a assemblar-se a un camp totalment erm, i quan parlem de traducció de poesia, aleshores ja ens podem posar les mans al cap. En èpoques anteriors, en una situació políticament molt més adversa quant a la llengua, es realitzaven excel·lents traduccions, però ara el mercat editorial ha fet un gir de 180 graus. Malauradament, aquest gir s'ha entès a Catalunya tan sols d'una manera, en un mercantilisme globalitzat. I s'ha de tenir en compte que també poden existir altres sortides. Però, com deia fa una estona, per sort encara hi ha algunes editorials que intenten desmarcar-se d'aquestes tendències.
Per altra banda, no sé fins a quin punt el fet de tenir més premis pot contribuir massa a millorar la situació. El que de fet és absolutament necessari són més plataformes perquè es pugui saber què passa a l'exterior. Catalunya és potser l'únic país en què no trobem revistes dedicades a la creació (ara sí que en podem trobar alguna a internet, però no pas en format paper), ni a la publicació de traduccions. Si no hi ha aquesta primera plataforma, és ben difícil després poder publicar res en una editorial.
Qui més qui menys, tothom podria anomenar algun escriptor de l’Europa de l’Est. Però, i a l’inrevés? Quin grau de coneixement de la nostra cultura hi ha en aquests països? Per què estudien català els teus alumnes?
Aquí topem amb un altre element problemàtic de la nostra cultura. Em refereixo a un relatiu fracàs de l'exportació de la nostra literatura. Hi ha ajuts que es concedeixen cada any, i tanmateix la literatura catalana segueix essent una gran desconeguda fora de les seves fronteres. La literatura catalana (o la cultura, o el que finalment decideixin, políticament, fer encabir amb un nom i un adjectiu) es veu representada en fires internacionals. Va ser, per exemple, a Guadalajara (a Mèxic) i ben aviat serà a Frankfurt. Però no es dóna una imatge d'una literatura amb uns noms punters. Els assistents, els editors, els mitjans de comunicació, es perden en una tirallonga de noms i acaben sense saber qui és qui. I això en el millor dels casos, és a dir quan parlen de literatura que s'escriu en català. En el fons, és necessari, urgent, determinar un cànon, encara que no ens agradi, dels autors que han de ser representatius, dels autors que haurien de ser traduïts, ja que d'una primera traducció pot dependre l'èxit d'una literatura en un mercat determinat.
Quant als països que conec, cal dir que hi ha diferències en la recepció de la literatura catalana. Mentre a Eslovènia la literatura catalana comença a ser reconeguda i valorada, gràcies sobretot a la ingent tasca que duu a terme Simona Skrabec, a Polònia es coneix encara molt poc. Se sap qui és Mercè Rodoreda, i poca cosa més. Hi ha intents de traducció (per exemple, aviat sortirà una traducció d'un llibre de contes de Jesús Moncada, hi ha el projecte de traduir Tirant lo Blanc, però encara queda molt camí per recórrer).
Pel que fa a la teva darrera pregunta, cal dir que són ben diversos els motius pels quals els alumnes estudien català, des de la persona que sent una fascinació per la llengua o la cultura, a la que està enamorada de Barcelona, passant per aquella que té el xicot o la xicota de Catalunya. Per tant, no hi ha un motiu clar i ben definit. Per altra banda, s'ha de tenir en compte que és una assignatura que s'ofereix d'entrada a aquells alumnes que ja estan cursant Filologia espanyola.
A la teva poesia hi ha moltes referències històriques i filosòfiques. Podem deduir-hi, doncs, que la literatura eslava és una de les teves influències a l’hora d’escriure?
Sense cap mena de dubte. Un dels elements positius de conèixer altres literatures és el fet de poder ampliar la tradició de la teva pròpia literatura, aportar-hi elements nous. En el meu cas, hi ha dues línies que m'han marcat molt en la pròpia escriptura poètica: per una banda, alguns poetes d'expressió anglesa, i per altra banda alguns poetes polonesos, o d'una manera més amplia, alguns poetes eslaus. El fet de trobar, principalment, alguns elements de caire moral i una reflexió de caire més metafísic ha determinat que la poesia polonesa o, més aviat, el que Milosz qualifica com a “escola poètica polonesa”, tingui una influència remarcable en allò que escric.
La natura i el paisatge són imatges habituals en molts dels poetes que hem entrevistat en aquestes pàgines. Tu, malgrat haver nascut en un poble, sembles estimar-te més els escenaris urbans. A què ho atribueixes, això?
Potser és degut al fet de viure entre dos mons, el món del poble que, diguem-ho així, és el meu natural, si més no, durant una bona part de la meva vida, i el món de la ciutat on trobo tots els elements que em manquen al poble. En el fons, és estar en una recerca constant entre l'un i l'altre. Per altra banda, però, ho atribueixo més al fet d'haver canviat sovint de geografia. De trobar-me en ciutats diferents, i que aquestes hagin format part de la meva formació. Haver de descobrir contínuament una nova ciutat, acostumar-s'hi, endinsar-se en la seva història, entrar en un procés de vegades de mitificació, és el que després es transforma també en matèria literària. De fet, el que hi ha és una recerca de la pròpia identitat a partir de l'estranyesa, de l'altre que tenim al davant. No és casualitat que això s'hagi produït en la ciutat, i sobretot en ciutats “estrangeres”. M'interessa més la reflexió que provoca ser lluny no ja d'un lloc sinó també d'un mateix (diguem-li exili, encara que voluntari, o posem-li un altre nom) que no pas la ciutat en si.
Quin paper juguen els records —aquestes “imatges fraudulentes”, tal com tu les anomenes— en la teva poesia?
En el llibre Retorns de l'Est tenen un paper fonamental. És a través dels records que ens descobrim a nosaltres mateixos, ja que els modulem tal com volem que siguin, i no pas tal com poden ser realment. A partir d'aquí juga l'estranyesa de reconèixer-se en un mateix en una imatge i en una realitat que són, en el fons, fictícies. Nosaltres som i no som a la vegada aquella persona que filtrem a partir del record. Per això són “imatges fraudulentes”. A la vegada, però, són necessàries per a la nostra creació com a subjecte. Sense records esdevenim el no res, ja que no podem construir-nos la nostra pròpia història.
“La curiositat ens mena a llocs, / i no sabem com escapar-ne”, dius en un dels teus poemes. És aquesta la sensació que t’envaeix en viure a l’estranger? Quins lligams s’hi estableixen per tal que l’escapatòria sigui impossible?
Viure a l'estranger exerceix una espècie d'atracció constant, el fet d'utilitzar una llengua que no és la pròpia, i que no acabes mai de dominar del tot, de conèixer nous costums, i de tenir la sensació que s'està vivint en més d'un món a la vegada exerceix una espècie de poder magnètic que provoca que un no pugui ja deslliurar-se del lloc on ha estat. Però a la vegada, això comporta una doble direcció, i implica també que un seguirà sent ja estranger arreu.
En canvi, els hiverns no són tan agradables. En parles als teus llibres, i en dónes una dimensió poètica. Què simbolitza, per a tu, aquesta estació de l’any?
Com dic en un dels poemes, és l'estació veritable. Per a mi, és completament poètica, sobretot la imatge de l'hivern en les ciutats i països que he tingut la sort de viure. Un hivern fred, i molt sovint amb constants nevades. La imatge de la neu blanca (i el silenci que se'n desprèn) en una nit llarga, juntament amb els arbres ennegrits és captivadora. Potser també pel fet que provinc d'un lloc on la diferència de les estacions no és massa marcada. I la sensació, un cop arribada la primavera, que tot allò era com un miratge, com si no hagués existit, actua de la mateixa manera com els records de què parlàvem abans. Per a mi simbolitza el silenci, o potser la nostàlgia del silenci, l'ensonyament, una letargia en què tot esdevé emboirat, com estar en una irrealitat i voler-se convèncer de la seva realitat.
Per acabar, pot fer-nos cinc cèntims dels teus projectes actuals?
Només puc parlar dels projectes immediats, ja que se'm fa difícil dir què puc fer d'aquí a un any. D'entrada, espero la publicació cap al setembre de la traducció d'un poeta eslovè: Ales Debeljak. I de cara a final d'any i principis de l'any vinent hauré d'enllestir un parell de traduccions, una novel·la i un llibre de poemes. Per altra banda, estic també acabant de perfilar un nou llibre de poemes, però no sé encara en quina editorial es podrà publicar.
Òscar Palazón
(Diari de Tarragona, 14 - 05 - 06)
__________________________________________________
PERFIL BIOGRÀFIC DE XAVIER FARRÉ
Xavier Farré va néixer a L’Espluga de Francolí (Tarragona) l’any 1971. Es professor i traductor. Ha estat lector a la Universitat Adam Mickiewicz de Poznan (Polònia), a la Universitat de Ljubljana (Eslovènia), i actualment a la Universitat Jagiellonski, de Cracòvia. Ha traduït del polonès els poetes Czeslaw Milosz i Adam Zagajewski. L’antologia que ha preparat de Czeslaw Milosz, Travessant fronteres (Antologia poètica 1945-2000), acaba de ser publicada a l’editorial Proa. També s’ha encarregat de fer la traducció de l’obra teatral Auslöschung/ Extinció, una adaptació que el director de teatre Krystian Lupa ha fet de la novel.la homònima de Thomas Bernhard. I també del mateix director, la versió de Els germans Karamàzov. Ambdues obres per al Festival Grec de Barcelona. De l’eslovè, ha traduït el poeta Ales Debeljak, de publicació imminent. Ha publicat el llibre de poesia Llocs comuns (2004) i, recentment, Retorns de l’Est (tria de poemes 1990-2001) (2005)