Els persistents

Ramon Pallicé és un novel·lista lent però d’escriptura segura. Quan va publicar Cap de brot, va sorprendre a més d’un per la materialització d’un projecte llargament anunciat, i la continuació s’ha fet esperar, però finalment ha arribat amb Els persistents. Ell que es va presentar amb una novel·la històrica quan semblava que el gènere havia periclitat, ha pogut assistir, entre un i altr relat, a una sorprenent resurrecció de la modalitat, sorprenent sobretot per la sistemàtica revisió dels tòpics de la història nacional que ja semblaven reservats a les neveres per a englantines. Però Ramon Pallicé va a la seva, no té res a veure amb aquesta operació comercial. Ell es va proposar bastir l’èpica de la Catalunya derrotada del segle XVIII, i si la primera novel·la se centrava en un guerriler antiborbònic que esdevenia cap d’una nissaga dedicada al comerç i amb la dèria persistent de trobar el moment oportú per recuperar les llibertats nacionals perdudes, en aquesta va avançar la narració cap a finals de segle, en temps dels rebomboris del pa i de la Guerra Gran. L’acció es reparteix entre Barcelona, Reus, Anglaterra, Amèrica del Nord i la mar, perquè el personatge que assumeix el major protagonisme és, sobretot, un mariner. Només li sabria retreure un final una mica esganguelat, fa l’efecte que l’aventura entre els indis se li arribi a escapar de les mans; en la resta del llibre –en quasi tot el llibre- la proporció entre el projecte patriòtic que anima la família protagonista i les vides privades està ben trobada, de manera que si les grans accions aixequen l’esperit amb l’alè de l’epopeia –una epopeia burgesa i al cap i a la fi fracassada en el seu objectiu central, però vigoritzada per la fe en un gran ideal- les relacions personals emocionen, tant quan es polsa la corda de l’erotisme com, i de manera superior, quan arriba el moment de les grans renúncies. El sacrifici que la Rosa fa del seu gran amor, per la diferència de posició social, acceptada amb dolor però sense vacil·lacions en el context de la societat de l’època, constitueix un dels moments que explica al lector fins a on arriba l’art narratiu de Ramon Pallicé.
Els persistents és, sobretot, una novel·la patriòtica, però no ens hi enganyem, l’esperit que la travessa, no dissimulat en cap moment, sempre amb les cartes enlaire, no la priven d’arribar a ser una excel·lent novel·la. Més enllà de la documentació i del temps dedicat a cada una de les novel·les, que deuen explicar l’escassesa de lliuraments literaris de Ramon Pallicé, la novel·la funciona, quan tantes altres amb molta més promoció mediàtica fracassen, pel tremp de l’escriptor, perquè per a ell escriure no és un exercici que es practica per obtenir uns diners o per ascendir un esglaonet més en l’escala del cursus honorum en què s’han convertit les trajectòries literàries, amb molt poc de marge per a les sorpreses, tot ben controladet per mans conservadores. En Ramon Pallicé i en aquesta novel·la, com en l’anterior, hi trobem aquell espai per a la diferència i el cop de geni que falta en altres productes –i no únicament de literatura històrica- eixits d’unes cadenes de producció amb ben poc de suc. Per això d’Els persistents en arriben a interessar de veritat tant la vida col·lectiva com la privada.

Magí Sunyer