Atles de la memòria, d’Òscar Palazón

Costa de trobar un primer llibre de poesies tan madur, i encara més que no sigui un aplec de poesies sinó un llibre pensat de manera global, amb un tema que el domina i que es desenvolupa des d’angles diversos. Atles de la memòria, d’Òscar Palazón, reuneix, d’entrada, aquestes dues qualitats. A través de les quatre parts en què està dividit el llibre –i de manera més evident en les dues primeres-, l’escriptor explora en la possibilitat de recuperar el passat a través de la memòria, que li ha de servir per rescatar-ne les ombres més amagades, arrancar-les de l’oblit i donar-los forma (“Trencar el silenci”) perquè se’l pugui comprendre. Amb aquesta voluntat, utilitza referències mitològiques –Teseu- , recorre a les més diverses ciències que puguin il·luminar el procés de recerca, s’aventura a tècniques de retenció del temps com la filmació d’una pel·lícula (“Videocreació”), procura negar l’evidència de les substitucions que el temps opera (“Plaça del treball, 5”), constata els obstacles, rebutja les sortides precipitades davant el desànim i conclou que la pretensió és inútil, que no és pot recobrar el passat, que no es pot propiciar el ple accés a un món que, ni que en algunes cruïlles de la memòria reaparegui, ha desaparegut. Francament agosarat és l’experiment de la segona part (“El cicle vital de les papallones”), en què la metamorfosi va paral·lela a la utilització com a recurs formal dels parèntesis; i atractives i vàlides elles soles, sense relacionar-les amb el discurs clar de la primera secció, ni que l’acabin de completar, la tercera i la quarta (“Diari d’operacions del mariscal Crécy” i “Hauikús de la batalla final”), que ens certifiquen les molt diverses possibilitats del poeta Òscar Palazón: la poesia narrativa i sarcàstica en la simulació d’un diari de campanya o la concisió, l’exactitud, la precisió dels haikai. El llibre s’adscriu a una línia de poètica clara que es complica a mesura que avança. Resisteix totes les proves de foc que ell mateix es planteja: quan el poema és llarg, el ritme el condueix sense entrebancs i s’hi solidifica el discurs, quan es redueix a l’expressió mínima del haikú, sap treure partit de la brevetat, segueix un alè narratiu quan s’ho proposa, i quan busca la intertextualitat, no se li esgarrinxen els versos. Amb el plantejament individualitzat de cada poesia, al servei, ja s’ha dit, d’un pla superior que no es perd de vista, els textos guanyen la intensitat que s’ha d’exigir a qualsevol grup de línies més o menys curtes que es vulgui considerar com a poesia. Per aquesta raó, no és estrany que alguns dels poemes hagin estat premiats en concursos, com el de la Catalana de Lletres. Fins i tot gosa trepitjar arenes movedisses perquè han estat objecte d’experimentacions molt repetides durant el convuls segle XX poètic i en surt estalvi, amb guanys afegits. Em refereixo, per exemple, al poema-llista. Quatre parts, quatre estils, quatre demostracions de força per desenvolupar una única història sense reiteracions ni gratuïtats, amb una bona administració de les emocions vistes a partir de ciències com la quïmica, la botànica, l’ornitologia, l’oftalmologia, que no distreuen del flux vertebral, sinó que l’enriqueixen. La decepció a què s’arriba condueix a un pessimisme intern -en efecte, resulta impossible el recobrament que es proposa- però obre les finestres a un camp més ampli: eliminades aquestes possibilitats, assumides les impossibilitats, el terreny a recórrer és potser infinit i amb menys destorbs que si s’hi estigués sotmès. En definitiva, és el camí de la llibertat, en el qual potser es comprovarà que la memòria no és tan inútil i que les visites al passat es converteixen en inevitables, per un imparable imperi de la ment, que no es deixa controlar sempre. Però aquests són uns altres possibles versos, que no figuren en aquest llibre i que el poeta no té per què escriure. Ara ens correspon la satisfacció de saludar aquesta primera obra tan carregada de realitats sòlides.

Magí Sunyer