Avui dimecres 21 de maig, a 2/4 de nou del vespre, tindrà lloc a la llibreria La Capona de Tarragona (C/ Gasòmetre, 41-43) la presentació del llibre, publicat per Cossetània Edicions...

Un rostre que no és meu

(XVI Premi de Narrativa Vila de l’Ametlla de Mar)

d’Òscar Palazón

 La presentació anirà a càrrec d’Adam Manyé.

“Tots tenim una part fosca. Els personatges d’aquest llibre, també. I en parlen. Són veus properes. Molt properes. Si parem orella, fins i tot és possible que hi reconeguem l’eco de les nostres pròpies paraules. Perquè, qui som en realitat? Què hi ha sota les màscares amb què ens cobrim el rostre? Talment un tic en la parla, la nostra autèntica identitat és inalterable. És inútil negar-ho. Per molt que provem de dissimular-la o anul·lar-la, tard o d’hora ens trairà, probablement en el moment més inoportú.”

Òscar Palazón (Lleida, 1969) és llicenciat en filologia anglogermànica i actualment treballa com a professor d’anglès en un institut de Tarragona. Ha estat guanyador i finalista d’una trentena de premis literaris arreu de Catalunya. Després de publicar contes i poemes en diversos llibres col·lectius, el 2005 va aparèixer la seva primera obra en solitari, el poemari Atles de la memòria (Cossetània). Com a traductor cal destacar la publicació de Cambrils Places to feel at ease (2007), de Roser Guasch i Rafael López-Monné, i Els brigadistes entre nosaltres (Cossetània, 2008), d’Angela Jackson. Col·labora en diverses publicacions periòdiques amb entrevistes i articles de temàtica literària. Així mateix, manté actiu un blog anomenat “El vertigen del trapezista” (http://elvertigen.blogspot.com) i, esporàdicament, imparteix classes a l’Escola de Lletres de Tarragona.

Redacció

El passat dia 23 d’abril vam assistir al Teatre Bartrina a l’estrena de la representació teatral de l’obra Què va passar quan la Nora va deixar el seu home o els pilars de la societat?, d’Elfriede Jelinek. Un altre èxit d’aquest interessant invent de promoció cultural, el Centre d’arts escèniques de Reus (CAER).

Un títol com aquest, tan concret i al mateix temps suggestiu, ens proposa un recorregut partint d’una clara referència literària a l’obra d’Ibsen, i ens endinsa a poc a poc en la complexitat i la profunditat dels plantejaments de l’autora del text.

Elfriede Jelinek, dramaturga i novel·lista austríaca, guanyadora del Premi Nobel de literatura l’any 2004, agafa la protagonista de l’obra Casa de nines, la Nora, on Ibsen la va deixar, i es pregunta què li passa a una dona immediatament després de deixar al seu marit i els seus fills, en un context històric concret, el de la incipient socialdemocràcia alemanya tenyida del moment de màxim poder del sistema capitalista.

Jelinek podria portar el personatge de Nora a l’alliberament personal i a la seva autorealització com a dona, que és el que la protagonista se’ns dubte busca. Però res més lluny de la intenció de l’autora, que mostrar un camí de roses i encara menys un final esperançador. L’acte de valentia de Nora -en voler trobar-se a sí mateixa després de l’experiència del matrimoni, i l’assumpció del rol familiar que li pertoca pel seu temps i que ha aconseguit anul·lar-la com a persona-, li servirà a l’autora per a posar de manifest tot un sistema patriarcal imperant que es reprodueix i alhora es reforça a través del capitalisme, i en el qual, la dona no hi té cabuda, sinó és en forma d’esposa, mare, o objecte sexual, o tot a la vegada.

Per altra banda, aquesta reivindicació de la Nora de passar de ser objecte a subjecte i de realitzar-se a través de la feina, es veurà truncada en tornar a enamorar-se d’un home que, lluny de les expectatives de la protagonista, tornarà a utilitzar-la per als seus propis interessos, llençant-la a la brossa quan veu que aquesta es va fent gran i per tant lletja i ja no és capaç de despertar-li la passió inicial.

L’obra es una reflexió dura, brutal, sobre la crueltat i la injustícia de certes lloses que venim arrossegant de lluny, com el masclisme o el sistema patriarcal i d’altres més recents en el temps, com el capitalisme. També del que significa ser una dona en un món d’homes, i especialment, segons el meu punt de vista, d’un tema tan actual com la dificultat de conjugar la necessitat d’estimar i compartir part de la vida amb un home i al mateix temps ser capaces de ser éssers autònoms i realitzats personalment i professional en situació d’igualtat.

Com hem dit, Jelinek no ens ofereix un final tranquil·litzador. El malestar en sortir de la representació és absolut. Evidentment per a les dones, per tot el que hem explicat. Però també per als homes ofereix elements de reflexió, en ser presentats tots ells o bé com a aus rapinyaires, ambiciosos de diners i èxit professional, o bojos de poder aconseguit sense escrúpols, o bé com a babaus, éssers simples i sense cap mena d’aptitud personal interessant. L’autora estima els seus personatges, però no manifesta cap mena de benevolència envers ells. Malgrat que la denúncia feminista i la reivindicació hi és constant, se’ns presenta la dona com feble, emocionalment inestable, en el fons dependent sempre de l’afecte masculí, en una relació desigual amb ell, en la que sempre és ella qui està en inferioritat de condicions.

Per altra banda, la crítica al sistema economicista, al capitalisme salvatge, que cada cop destrueix més els nostres valors humans és en l’obra total i absolut, i ajuda sigil·losament a l’aniquilació, en aquest cas, d’unes dones proletàries, que lligades a les suposadament alliberadores màquines, veuen com aquesta tasca, juntament a la de ser esposa i mare, les porta a l’esgotament i la desesperança, i les deixa a l’estacada quan finalment la gran economia de mercat, els trasllats de la producció, i l’especulació immobiliària sense control apareixen. O sigui, que tot això ja ens sona, i molt.

Carme Portaceli, la directora del muntatge teatral, sap utilitzar un gran text que no pot deixar indiferent a ningú, en el que cadascuna de les intervencions invita contínuament a la reflexió.

Respecte a la posada en escena, el moviment dels personatges a través d’una cinta mòbil que els transporta de banda a banda de l’escenari, dóna al muntatge una agilitat i un ritme frenètic que et fa estar permanentment alerta. No podem oblidar la música, part fonamental de l’obra, on l’atmosfera de cabaret dels anys 20, es deixa sentir i ens remet de forma immediata a l’Alemanya del prenazisme.

Els actors i les actrius estan extraordinaris, especialment la Nora, interpretada per Lluïsa Castell, que li dóna un alè de veritat, i una expressió facial i corporal que ensenyen constantment tot el dolor del personatge. Per posar un exemple, és especialment colpidora l’escena on Weymar li demana que l’ajudi, i com l’expressió de frustració i desesperació de l’actriu aconsegueix estremir-nos. També la interpretació del personatge de l’Eva per Gabriela Flores i el de Helmer per Albert Pérez, resulta superb.

En definitiva, interessant descobrir aquest text de Jelinek, i com a vegades una representació summament crua i sense concessions a la realitat, ens dóna una mirada lúcida i es fa imprescindible a l’hora de fer-nos reaccionar i posar en qüestió l’aparent bondat de l’ordre actual establert.

Teniu tot el mes de maig per anar a veure-la al Nacional i gaudir d’una adaptació teatral magnífica sobre un text  de qualitat i vigència indiscutible.

Maria Josep Estorach

Demà divendres 16 de maig, a les 21 hores, el poeta i narrador Ramon Guillem farà una xerrada, amb lectura de textos propis, a l’Escola de Lletres de Tarragona, carrer Sant Llorenç, 3. Mentrestant ha volgut deixar al “Tarragona Literària” una mostra de la seva poesia inèdita...

Una bicicleta blava

Mon pare tenia

una bicicleta blava.

Amb ella anava

els caps de setmana

a pescar tenques i llises

a la séquia del port,

a la vora de l'Albufera.

També hi pescava anguiles

i, de tant en tant,

com una festa,

ens portava granotes.

Va morir jove.

El cranc maleït

va esventrar-lo.

Des d´aleshores

la cendra del cor

no ha fet sinó créixer.

Si mon pare visquera

no hi podria pescar.

Els peixos són ombres foses

en una aigua pudenta i trista.

Hom pot veure,

algunes hores funestes,

entre les canyes,

una escuma negra,

com la bilis llefiscosa

d'un fetge castigat.

De vegades,

la mort és culpa dels déus.

D'altres,

és culpa dels hòmens.

Ramon Guillem (Inèdit)

La Gent del Llamp, la llibreria La Central, Cossetània Edicions i la Fundació privada Mútua Catalana es complauen a convidar-vos a la presentació del llibre...

L’exili de Constança

d’Adrià Targa

L’acte tindrà lloc el dimecres 14 de maig, a 2/4 de 8 del vespre, a la llibreria La Central de Barcelona, carrer Elisabets, 6.

La presentació anirà a càrrec de Lurdes Malgrat, escriptora i membre de la Gent del Llamp, i de Jordi Llovet, professor de literatura.

És possible que l’exili d’Ovidi a Tomis, actual Constança, fos només una ficció literària.

En el seu primer llibre de poesia, Adrià Targa desterra l’experiència i el sentiment a uns poemes que es mouen entre allò viscut i allò impossible, la il·lusió i la realitat, la passió i el desengany, la veritat i la mentida.

Redacció

Conversa literària amb l’escriptor Ramon Guillem, al llarg de la qual es llegiran fragments de les seves obres.

Acte organitzat per l'Escola de Lletres de Tarragona i l’Associació Tarragona Literària.
A la Sala Maria Aurèlia Capmany (Seu de l’Escola de Lletres) Carrer Sant Llorenç, 3, Tarragona.

Divendres, 16 de maig del 2008.
A les 21 hores.

Ramon Guillem (Catarroja, 1959), ha publicat els poemaris D´on gran desig s’engendra (1984, Premi Vila d’Alaquàs), L’hivern remot (1987 i 2001), Les ombres seduïdes (1990), Terra d’aigua (1992, Premi Ausiàs March, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, Premi Crítica Serra d’Or), L’íntima realitat (Antologia 1981-1996) (1998), Solatge de sols (1999, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians), Maregassa (2002) i Celebració de la mirada (2005, Premi Vicent Andrés Estellés). Com a narrador ha publicat els dietaris La cambra insomne (1992, Premi Antoni Bru d’Elx), i Com l’angèlica (2007), el llibre de relats Ahir van ploure granotes (1996, Premi Salvador Espriu), i les novel·les A foc lent (2004, Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida) i Una nit entre les nits (2006). Va formar part del consell de redacció de la revista de literatura Daina (1986-1995). Actualment dirigeix la col·lecció de poesia d’edicions Perifèric.

Redacció

El periodista Gervasio Sánchez ha exposat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) el seu darrer projecte fotogràfic. Una exposició, que s’ha pogut veure fins el 13 d’abril, en què es mostrava l’evolució d’uns nens que van ser mutilats fa deu anys per l’explosió d’unes mines antipersona. Sánchez els va retratar per primera vegada als mateixos hospitals on van ser operats. Ara, passada una dècada, s’ha tornat a retrobar amb ells, són joves, amb família, treballadors i plens d’il·lusions.

Sis protagonistes, sis històries, sis vides formen la primera part de l’exposició. Al llarg de la galeria, els retrats dels joves es succeeixen, no són escenes escabroses, sinó imatges familiars. En contrast amb les fotografies de fa deu anys, en què el dolor i la preocupació no els deixava reaccionar, ara aquests nens grans somriuen davant l’objectiu amb els seus fills i les seves parelles.

            La veu del fotògraf ressona en la sala d’exposicions. Gervasio Sánchez ens presenta els seus models nafrats, el rencontre. Les sis històries personalitzades enregistrades en un vídeo de 50 minuts, que els visitants poden visualitzar asseguts en uns sofàs de cuir fals. Els protagonistes relaten com han crescut amb el cos marcat per l’explosió.

A més, el film mostra l’agraïment de les famílies envers Gervasio Sánchez. El fotògraf els va acompanyar durant la fase de recuperació i, fins i tot, va intervenir per a què alguns d’ells fossin traslladats i atesos a Espanya.  D’altra banda, certes escenes pertorben l’espectador, com ara el fet que una mare narri la recent mort del seu fill sense cap mostra d’aflicció o que uns nens s’envalenteixin a jugar amb una mina terrestre tot i conèixer el greu perill.

La segona part de l’exposició esta composta per 98 retrats, 48 pròtesis i 25 mines antipersones presentades en murals. Cada any les mines terrestres provoquen 15.000 noves víctimes. Gervasio Sánchez ha fotografiat a homes, dones i nens mutilats per les mines. Alguns amb pròtesis, d’altres sense recursos econòmics per pagar-se-les. Retratats com en una antiga daguerreotípia del s.XIX, les víctimes miren endavant envers les fotografies de les pròtesis que pengen en la paret d’enfront. 

El cost econòmic d’una pròtesis és impossible d’assumir per a la majoria d’afectats, per això, molts d’ells se n’han construït de materials barats. Dels exemples fotografiats, l’envàs d’una arxiconeguda marca de refrescos és la pròtesis que més sobta als visitants, a més de les “potes de pal” i de les carcasses metàl·liques.

En contrast amb el valor d’una pròtesis, el cost d’una mina antipersona no arriba als tres euros, encara que “localitzar-la, desactivar-la i destruir-la supera els 750 euros”. Segons l’ONU, caldria 1.100 anys i 30.000 milions d’euros per eradicar els 167 milions de mines plantades en 78 països de tot el món. Mentrestant, encara quaranta països, entre ells EEUU, Rússia o Xina, es neguen a firmar el Tractat de Ottawa per a la prohibició de mines terrestres.

L’exposició Vides minades. 10 anys tanca el treball fotogràfic que Sánchez va iniciar en 1995 amb el recolzament d’Intermón Oxfam, Mans Unides i Metges sense fronteres. Un extens reportatge de sensibilització davant el perill de les mines anti-persona realitzat per un fotoperiodista professional, com és Gervasio Sánchez, qui col·labora amb l’Heraldo de Aragón, La Vanguardia, la SER i la BBC, a més d’haver estat enviat especial per la pau de la UNESCO des del 1998.

            Aquest projecte també consta d’un llibre del mateix títol publicat a l’editorial Blume, l’obra inclou fotografies que composen l’exposició.

Ana M. Caballero

Barcelona

(Fotografia de Gervasio Sánchez)

Més informació

www.vidasminadas.com

www.blume.net

www.cccb.org

Dimecres 7 de maig de 2008.

         12.00 h. Inauguració de la Setmana del Còmic. Inauguració de l’exposició Deliròpolis, Surrealisme i art seqüencial. Roda de premsa. Sala El Magatzem de la Cooperativa Obrera. C/Reding, 14. 

        18.30 h. Inauguració Exposició Còmics del Pont. Taller de còmics amb disminuïts psíquics de l’Associació El Pont de Taragona. Exposició permanent a L’Hotel d’Entitats de Tarragona, C/ Pons d’Icart S/N – Parquing La Pedrera planta 6.

         20.00 h. Xerrada audiovisual "Tintín va néixer a Tàrraco" per Gual i Gual. Sala El Magatzem de la Cooperativa Obrera. C/Reding 14. A continuació trrobada amb les autores al bar La Cantonada.

Dijous 8 de maig de 2008.

         18.30 h. Conferència: El comic-book o novel·la gràfica, per Josep Zaragoza i Josep Busquet. Biblioteca Pública de Tarragona – C/ Fortuny. A continuació trrobada amb l’autor al bar La Cantonada.

Divendres 9 de maig de 2008.

         De 10.30 a 14 h. Mercaricat. Caricatures als Voltants del Mercat Central. Col·laboren Associació Venedors del Mercat Central i Associació Humoralia d’humoristes gràfics. 

         17.30 a 20.30 h. Mercaricat. Caricatures als Voltants del Mercat Central. Col·laboren Associació Venedors del Mercat Central i Associació Humoralia d’humoristes gràfics. 

        20.30 h. Conferència audiovisual: Deliròpolis, surrealisme al còmic, per Miquel Villalba. Sala El Magatzem de la Cooperativa Obrera. C/Reding 14. A continuació trrobada amb l’autor al bar La Cantonada.

        23.30 h. Festa de la Setmana del còmic.

Presentació de l’Exposició Rock Stars, d’en Txapis Gómez.

Concert de La Soul Machine.

Caricatures en directe dels integrants de Deliròpolis, i projeccions dels seus dibuixos. Joc de Les Parelles de còmic. Lloc: La Vaqueria, C/Rebolledo, 11.

Dissabte 10 de maig de 2008.

         De 10.30 a 14.00 h. Mercaricat Caricatures als Voltants del Mercat Central. Col·laboren Associació Venedors del Mercat Central i Associació Humoralia d’humoristes gràfics. Durant el matí, caricatures a diferents personalitats de Tarragona, a l’estand dins el Mercat Central. 

         12.00 h. Conferència: NUFF SAID! Una mirada personal a l’Univers Marvel, pel David Badia. Teatre El Magatzem – C/ Reding 14. A continuació trobada amb l’autor al bar La Cantonada.

        De 17.30 a 20.00 Mercaricat: Caricatures a la Rambla. Col·laboren Associació Botiguers del Mercat Central i Associació Humoralia d’humoristes gràfics.

Diumenge 11 de maig de 2008.

       20.00 h. Conferència: Historieta del còmic a Tarragona. Per Ramon Sarlé. Teatre El Magatzem – C/ Reding 14. A continuació trobada amb l’autor al bar La Cantonada.

       21.30 h. Clausura de la 1a Setmana del còmic de Tarragona, al bar La Cantonada. 

Organitza la Setmana del Còmic: Aarladna.

Redacció

Publiquem avui el primer premi de relats breus Sant Jordi, convocat per l’Escola de Lletres de Tarragona, il·lustrat amb la fotografia Llibres a la platja, de Chavy Vidal, que va resultar guanyadora en l’apartat de Fotografia Digital.

CEL·LULOIDE

Camina lentament amb la mirada perduda i les mans a la butxaca. Va repassant mentalment  totes les ordres que ha de complir, una a una.

El seu voltant sembla que estigui ple de vida; la gent trasteja, uns van desesperats, corrents, els altres senzillament passegen, però li fa l’efecte que tot el que veu, el que sent, fins i tot les olors, és artificial, llunyà, inaccessible.

Pot parlar amb les persones, però no les sent properes. És com si intentés comunicar-se amb els personatges d’una pel·lícula, impresos en una cinta llarga de cel·luloide a dins de la qual no hi pot accedir.

Està amoïnat. Ja fa temps que aquesta impressió de tant en tant l’envaeix. De fet, cada vegada més sovint i ni tan sols sap com evitar-ho.

A dins seu hi ha algú que està tancat, com si ell no fos més que una carcassa, un embolcall d’alguna cosa que està viva però presonera i ofegada.

Sempre té la impressió que té el cap espès, com si s’hi hagués instal·lat la boira d’Urgell a ple hivern, grisa i freda.

Va néixer a les 11 del matí, a  la tardor, sempre li ho recordaven tractant-lo de dropo perquè li costava llevar-se d’hora.

Era un nen pacífic i obedient. Pel que diuen no massa llarg, i amb cara de bona persona. Vivia en un pis petit que la seva mare, portera, compartia amb ell a la Rambla Vella.    

Sense pare, ell ho era tot per aquella dona, l’amoixava i aviciava de tal manera que hom diria que omplia el seu voltant de cotó fluix.

Ja fa dies que es pregunta:

—Quin deu ser el meu paper en aquesta pel·lícula? Si pogués entrar-hi, potser podria parlar amb els seus protagonistes. En canvi, tinc la impressió que sóc el personatge d’una pel·lícula que se n’està mirant una altra, però que no té cap mena de paper en cap de les dues, ni tan sols el d’extra.

Ja falta poc per arribar a la llibreria, trauré la llista i la donaré al dependent, després portaré la nota a la srta. Magda —pensa en Cesc.

Encàrrec rere encàrrec, fil per randa tal i com li han manat. Tan sols es tracta de complir ordres, —és l’única cosa en què se sent segur—. Quan ha de decidir per ell mateix, senzillament quina beguda prendre, si no hi ha les de sempre, s’angoixa tant que prefereix no beure.

Les seves accions són rituals, metòdiques, repetitives. No es pot permetre el luxe de sortir-se’n del costum, només de pensar-hi s’amoïna i, es cansa tant!, que ja no serveix per a fer res mes.

—El meu pobret petitó —li diu la seva mare— i plena de bones intencions segueix ofegant-lo cada vegada més.

De menut l’havia acostumat a jugar sol, no el deixava sortir mai al carrer —no fos cas que li passés alguna cosa— i a poc a poc anava compartint un món propi amb els seus personatges imaginaris.

La llibreria és plena de gom a gom. Les vacances s’han acabat i ja comencen a anar a escola la majoria dels nens. S’espera amb la paciència a punt d’explotar, es treu la nota de la butxaca, una vegada rere l’altra, sempre que se li atansa el dependent.

Alguns nens se’l miren, encuriosits pels seus moviments rituals i mecànics, per la seva expressió quasi bé absent i li descarreguen una rialla a sobre, amb tanta crueltat que fins i tot l’espanten.

La Maria fa estona que s’està esperant, aguantant estoicament les trapelleries de la quitxalla que no para quieta ni un sol moment i, en veure al Cesc tan consternat i nerviós, intenta atansar-se-li per tal de donar-li un cop de mà.

—Fa estona que t’esperes? —li pregunta la Maria.

En Cesc es posa encara més nerviós i troba que li falta l’aire, no està acostumat a parlar amb desconeguts, i més si són dones, què  en pensaria la seva mare? Però, d’altra banda, li resulta estranyament agradable i s’atreveix a contestar:

—Sí.

Quina situació més insòlita, no sap ni com se sent! Està atabalat, com si l’ofegués una situació que el supera. Mort de por, surt corrents de la llibreria, travessa el carrer despistat i es troba de pet sobre el vidre d’un cotxe que, amb la força de l’envestida, l’alça pels aires i cau al terra just en l’altre sentit de la circulació. Un segon cotxe acaba la feina i el deixa ben malferit.

En Cesc quasi bé ja no se sent, la seva mare li retreu, com sempre: què faré jo ara si tu te’n vas?

—Aniré a algun lloc? On? —li respon en Cesc.

Quan ja se li tanquen els ulls, veu passar els crèdits d’una estranya pel·lícula. El seu nom hi surt. Com és possible, si ell no s’hi ha sentit mai a dins, si no hi té cap paper?

Però, una vegada calmat per l’emoció de veure’s anomenat, pot llegir el paper que se li atorga: li ha tocat ser-ne el  boig.

Per fi pot trobar una explicació:

Per això em sento aliè, alienat, boig, no se m’havia acudit mai! —pensa en Cesc— Si me’n surto d’aquesta faré tots els possibles per esgarrapar el cel·luloide i trencar-lo, per desembolicar tot això que està a dins meu quasi mort i ofegat, encara que no faci una altra cosa mentre tingui vida.

Costi el que costi.

Ma. Dolors Torrens

______________________________

Ma. Dolors Torrens és escriptora i pintora. Els seus quadres s’han pogut veure recentment al Cafè Musevn de Tarragona i a la delegació de cultura de la mateixa ciutat.

Recentment ha aparegut la col·lecció Zenit, editada per La Gent del Llamp, que vol difondre les noves veus de la literatura tarragonina que, sovint, no troben els canals per donar-se a conèixer. Després de la publicació de l’obra de dos poetes, el tercer número es dedica a la narració amb El nàufrag i la gavina, un relat d’Alba Tomàs, una jove de 20 anys que cursa la llicenciatura de Filologia clàssica.

Les pàgines escrites per Alba Tomàs ens porten a reflexionar sobre la condició humana a través del mite de Prometeu. En ser creats els animals foren dotats de diversos recursos per sobreviure: uns tenen la pell gruixuda per combatre el fred, altres, ales per fugir dels perills... Quan fou el moment de crear l’home, tots aquests recursos s’havien exhaurit i Prometeu, conscient de la fragilitat d’aquesta criatura, va robar el foc sagrat custodiat per les divinitats. Així, aquell ésser que no estava dotat físicament per sobreviure va adquirir la capacitat d’aprendre arts i tècniques que garantirien la seva supervivència. Però quin és el preu que va pagar l’ésser humà? La por, els anhels i el desconcert.

Qui és l’home que no s’ha perdut mai en la seva angoixa? Qui no ha volgut vèncer els límits de la realitat? Qui no ha desitjat en algun moment deixar de fer-se preguntes? Qui no ha naufragat?

El nàufrag d’aquest relat és l’Home, -tots els homes-, que perdut enmig del mar, sense destí, sense voluntat se sent empès per la corrent. Però és també l’animal que ha estat fins ara, un home que s’ha deixat endur per la inèrcia sense qüestionar-se res, sense preguntar cap on anava, sense decidir, ja que “si s’entestava a seguir els anhels de la seva voluntat corria perill d’anar a parar a un pou de frustració”.  És ara, perdut enmig del mar, sense gaire aigua ni aliment, sense la seguretat de la terra ferma, que sent, per primer cop, “l’angoixa dels fills de Prometeu”, la consciència de la mort...

Ahir dia de Sant Jordi es van atorgar els premis que convoca anualment l’Escola de Lletres de Tarragona. El lliurament va tenir lloc en el transcurs de la Festa del Llibre que va tenir lloc als locals de l’Escola.

Els guardonats en les dues modalitats van ser els següents...

I Premi de Relats Sant Jordi

(Jurat: Lurdes Malgrat, Coia Valls i Xulio Ricardo Trigo)

1er. premi: Cel·luloide, de Dolors Torrens.

2on. premi: La rondalla del príncep i Estella, de Mariuca Ruíz.

3er. premi: Guiomar Sánchez.

Menció especial: L’olivera, de Domingo Monlleó.

Accèssit: El encuentro, de Julen Orbegozo.

II Premi de Fotografia Digital Sant Jordi

(Jurat: Òscar Palazón, Jordi Amenós i Xulio Ricardo Trigo)

1er. premi: Llibres a la platja, de Chavy Vidal.

2on. premi: Figura, de Joan Noguera.

3er. premi: Lletres que travessen els ulls, de Núria Badias.

Accèssit: Canon, de Guiomar Sánchez.

Els relats i les fotografies premiades seran publicats pel nostre diari digital al llarg dels pròxims dies.

Redacció

Ens ha arribat a la redacció el programa d'actes per al Sant Jordi elaborat per l'Ajuntament de Tarragona. Hi podeu llegir els principals actes que tenen lloc a la ciutat, a més de les bases per al premi Joves.lit.

El podeu consultar al PDF Adjunt.

També ens recorden de l'Escola de Lletres la seva celebració del dia de Sant Jordi, que ja anunciavem en un post anterior...

Actes de Sant Jordi: Escola de Lletres de Tarragona.

Feliç dia de Sant Jordi a tothom. I que entrin molts llibres nous a la biblioteca.

Caldrà estar a l'aguait, tal i com ens suggereix el mussol en aquesta fotografia de Jordi Amenós.

Avui, dilluns 21 d'abril a les 18'30 hores, tindrà lloc al cercle de lectura que patrocina la Biblioteca Pública de Tarragona un encontre amb l'escriptor Jaume Benavente. Novel·lista, poeta i dietarista, Benavente va guanyar el premi de novel·la Pin i Soler del 2006 amb la novel·la Llums a la costa, publicada per Columna Edicions.

Podeu llegir en alguns blocs opinions sobre l'autor...

Un cafè amb en Jaume Benavente

"Llums a la costa", de Jaume Benavente

Llums a la costa: la millor novel·la de Jaume Benavente

Jaume Benavente en les distàncies curtes

Jaume Benavente a Sants

O llegir poemes seus a la pàgina de Sant Cugat.

Redacció

 El proper divendres 11 d’abril començarà la programació de primavera de l’Escola de Lletres de Tarragona amb la lectura de l’escriptor lleidatà Jordi Pàmias, que serà presentat per Xulio Ricardo Trigo.

L’acte tindrà lloc a la Sala Maria Aurèlia Capmany del carrer Sant Llorenç, 3, baixos, i és el primer d’unes Jornades que l’Escola de Lletres dedicarà a la Literatura del Jo.

Jordi Pàmias (Guissona, 1938) és poeta i assagista. Els seus poemaris han estat mereixedors de premis ben diversos. D'entre ells caldria destacar Flauta del sol (premi Carles Riba, 1978), Àmfora grega (premi Vicent Andrés Estellés, 1985) o Narcís i l’altre (premi Miquel de Palol, 2001). La qualitat i la constància de la seva escriptura l’han convertit en una de les veus més representatives de la seva generació, i en un referent per als nous autors.

També ha conreat altres gèneres, com ara el teatre (Camí de mort, 1979) i el dietarisme (Quadern de tres estius, 1986; Des de la foscor, 2007). Durant trenta anys va exercir com a professor de Llengua i Literatura a l’Institut Màrius Torres de Lleida.

Per a més informació podeu consultar el díptic adjunt...

Redacció

“Rock'n'Roll can never die”. Això deia Neil Young i Jim Blackburn en la seva emblemàtica cançó Hey, hey, my, my (into the Black), del disc Rust never sleeps, editat l'any 1979. I semblava que l’any 1996 a Catalunya se’n recollia el llegat i la filosofia amb la versió que en va fer Lax'n'busto al disc Com un huracà, en el que vàries bandes catalanes homenatjaven a Young. Però què se n’ha fet d’aquesta frase? Realment podem parlar de Rock'n'Roll com a tal a Catalunya?

Primer de tot, i per exposar algunes dades a tenir en compte per respondre aquesta pregunta, caldria fixar la vista en la trajectòria de les grans bandes del que es va mal anomenar Rock Català. Per fixar un criteri de selecció històric més o menys objectiu, parlarem dels quatre grups que van actuar al Palau Sant Jordi el 14 de Juny de 1991 en el concert considerat el cim del Rock català, reunint-hi 22.104 persones: Els Pets, Sopa de Cabra, Sau i Sangtraït.

Els Pets, en els seus inicis, van reivindicar el que van anomenar “rock agrícola”, una autoetiqueta en la que confluïen Rock'n'Roll, Blues, Country i Pop, amb unes lletres i uns concerts irreverents, crítics i festius. Ara bé, al llarg del temps, i com fan totes les grans bandes, la seva música ha anat evolucionant i el seu estil variant, en resposta a l’evolució de les mateixes corrents musicals i de les diferents vides i personalitats d'en Lluís Gavaldà, en Joan Reig i en Falin Cáceres, fins arribar a Com anar al cel i tornar. Aquest disc ens mostra una banda completament madura, que tendeix a l’orquestrització, les bandes sonores i les pures balades Pop, però que ha perdut gairebé completament aquell “rock agrícola” amb què van definir-se inicialment...

L'Escola de lletres de Tarragona us convida a la lectura Es busca la literatura, un passeig pels diferents punts de vista que els alumnes dels tallers de joves de l’escola han expressat a través de proses poètiques, monòlegs, diàlegs, poesia... per cercar, a través de les seves paraules, l’essència més pura de la literatura. Tot plegat acompanyat d’una petita performance amb la que pretenen que nosaltres, també, trobem la pròpia literatura.




ES BUSCA LA LITERATURA (Lectura pública)
Escola de lletres de Tarragona - Taller d'Escriptura Jove
Dissabte, dia 29 de març de 2008
Hora: 20 h
Lloc: Sala Maria Aurèlia Capmany
(C/ Sant Llorenç, 3, baixos)

Redacció

El recull de poemes Vol, de Gabriel Guasch (Valls, 1930) és el segon dels volums de la col·lecció Zenit, a l’acte de presentació del qual ja ens referíem en l’article “Josep-Oriol Mas, L'olor del són”.

Gabriel Guasch, com tots els articles i ressenyes que sobre ell s’han escrit no deixen d’anotar, porta tota la vida escrivint poesia, encara que no és fins a 1991, amb Poemes. Gabriel Guasch (1973-1991), que la seva obra comença a publicar-se.

A banda de la seva no escassa experiència en la denominada “poesia visual”, que des de 1973 i fins a 1999 va ser honrada amb la seva presència en diverses exposicions col·lectives -amb el grup de Joan Brossa- i més tard individuals, Gabriel Guasch, des d’aquesta tardana data de 1991, ha anat publicant amb regularitat diversos llibres de poesia: Escric un cercle (1997), Paral·lels (1999), Conversa fora de context (2000, X Premi Comas i Maduell de poesia - Premis Ciutat de Tarragona 1999), Implicació (2001), Mirades (2003) i Descripció del blanc (2004).

Les poques encara que encertades crítiques de què la poesia de Gabriel Guasch ha estat objecte coincideixen quasi fil per randa en registrar les seves principals característiques: depuració formal, rigor expressiu, precisió, quotidianitat transcendida en els seus temes, caràcter sintètic d’un estil “sentenciós, filosòfic, lúcid” (Magí Sunyer, www.tarragonalletres.org), concisió, claredat, exigència formal i expressiva, aparent senzillesa que amaga grans conceptes (Joan Cavallé, “Gabriel Guasch o el preu de la vida”, www.tarragonalletres.org). Existeix també un comú acord a relacionar aquests trets externs amb implicacions deontològiques, com fa Ramon Salvo, en advertir una “actitud cívica i ètica” en la seva poesia ("Poesia experimental catalana: l’obra de Gabriel Guasch", Poemes. Gabriel Guasch. 1973-1991, Valls, Ajuntament de Valls, 1991), Magí Sunyer, en parlar de la seva “honradesa”, o Margarida Aritzeta, que afirma que “la mirada de Gabriel Guasch és una mirada moral” i que “la teoria poètica de l’autor està fortament lligada al seu compromís moral” (Presentació de Mirades, 9 abr. 2003, www.tarragonalletres.org).

Cap cosa aliena ni contrària a tals apreciacions trobarem en Vol, interessantíssim exercici de concreció i precisió verbal, de continguda, al mateix temps que delicada expressió. La exquisida sobrietat a què el seu autor s’ha sotmès és observable ja des del concís títol del conjunt, Vol, paraula que apareix en diverses ocasions al llarg del poemari, però el sentit i simbòlica significació del qual no els revelen ni la seva menció explícita o al·lusiva ni un vers o un poema concrets sinó l'orgànic i perfectament estructurat conjunt del poemari...

LA LITERATURA DEL JO

   (Jornades de No-Ficció)

1. Lectura comentada de l’escriptor Jordi Pàmias.

            Lloc: Sala Maria Aurèlia Capmany       21h.

17 d’abril

            Lectura pública: Va de contes

            Lloc: Llibreria La Rambla

            Hora: 19:30 h

El Taller Estable de l’Escola de Lletres de Tarragona ofereix una lectura de producció pròpia que revisa la rondallística popular.  Contes per als més grans, amb un estil àgil i humorístic, la crítica, la ironia, la broma, la valoració de la societat actual amenitzats amb el vers més fresc o la prosa més incisiva.

23 d’abril

- Lectura de poemes: Poemes a la carta

                    Lloc: Khaima del Sant Jordi a la Rambla.

                    Hora: 19 H

Poetes participants: Conxita Jiménez, Dolors Torrens, Ester Suñé, Adrià Targa, Xavier Jové, Mingo Monlleó, i altres membres de l’Escola de Lletres.

- Festa del Sant Jordi a l’Escola de Lletres

Lectura-debat amb els escriptors Conxita Jiménez, Adrià Targa, Josep-Oriol Mas i Alba Tomàs. Autors de novetats del Sant Jordi 2008.

Lliurament dels premis de Relats breus i de Fotografia en la seva segona edició.

                                    Lloc: Sala Maria Aurèlia Capmany                   20h.

27 d’abril

Lectura de poemes

Als Premis Literaris de Les Borges del Camp

                                    Lloc: Les Borges del Camp.