Recentment ha aparegut la col·lecció Zenit, editada per
Les pàgines escrites per Alba Tomàs ens porten a reflexionar sobre la condició humana a través del mite de Prometeu. En ser creats els animals foren dotats de diversos recursos per sobreviure: uns tenen la pell gruixuda per combatre el fred, altres, ales per fugir dels perills... Quan fou el moment de crear l’home, tots aquests recursos s’havien exhaurit i Prometeu, conscient de la fragilitat d’aquesta criatura, va robar el foc sagrat custodiat per les divinitats. Així, aquell ésser que no estava dotat físicament per sobreviure va adquirir la capacitat d’aprendre arts i tècniques que garantirien la seva supervivència. Però quin és el preu que va pagar l’ésser humà? La por, els anhels i el desconcert.
Qui és l’home que no s’ha perdut mai en la seva angoixa? Qui no ha volgut vèncer els límits de la realitat? Qui no ha desitjat en algun moment deixar de fer-se preguntes? Qui no ha naufragat?
El nàufrag d’aquest relat és l’Home, -tots els homes-, que perdut enmig del mar, sense destí, sense voluntat se sent empès per la corrent. Però és també l’animal que ha estat fins ara, un home que s’ha deixat endur per la inèrcia sense qüestionar-se res, sense preguntar cap on anava, sense decidir, ja que “si s’entestava a seguir els anhels de la seva voluntat corria perill d’anar a parar a un pou de frustració”. És ara, perdut enmig del mar, sense gaire aigua ni aliment, sense la seguretat de la terra ferma, que sent, per primer cop, “l’angoixa dels fills de Prometeu”, la consciència de la mort...
El nostre nàufrag és, doncs, l’home que ha viscut com un animal, deixant passar els dies, però ara, perduda com ell, coneix la gavina, l’ocell que voldria ser humà per “emborratxar-se de bellesa”.
La gavina havia volat molt lluny del port, perseguint la bellesa de l’horitzó, ignorant la tempesta que es formava. L’ocell no dubta d’arriscar la pròpia vida per trobar “l’antídot al buit que a voltes se li feia a dins del pit”; desorientat també, troba un bot en la immensitat del mar, un nàufrag amb qui compartir el desconcert.
L’Hetairó, com indica el nom de la gavina, es converteix en company del nàufrag i li sabrà transmetre que el foc de Prometeu també és llum. “De vegades cal endinsar-se en la fosca per descobrir alguna cosa que valgui la pena”, l’important és trobar un port on desitjar arribar, perquè és aquesta voluntat ferma, és l’esperança, la que ens dóna el rumb.
Alba Tomàs aprofita els seus coneixements de les fons clàssiques per construir un relat que a través del diàleg contraposa dues actituds vitals. És en aquesta discussió que el lector pot compartir les reflexions dels personatges i a l’hora trobar-se en el seu propi mar, cercant el rumb, definint el seu camí. El foc, la llum, el mar, la foscor, el firmament... ens endinsen en l’univers simbòlic de la nostra tradició literària i aquests símbols compartits ens apropen les paraules dels personatges, ens les fem nostres. Lluny d’enrevessades discussions metafísiques, el seu llenguatge senzill i acurat atrapa el lector en el diàleg del nàufrag i la gavina fins que ja sols, un cop callen les seves veus, només sentim la nostra, la del lector que pensa en quants cops s’ha sentit nàufrag, quants cops ha buscat la bellesa per guarir-se.
Des d’aquí, aplaudeixo la iniciativa de publicar obres de joves escriptors. Sens dubte, ells tenen molt a dir, tenen la última paraula i és un plaer poder escoltar-la.
Mar de Anciola