Publiquem avui el primer premi de relats breus Sant Jordi, convocat per l’Escola de Lletres de Tarragona, il·lustrat amb la fotografia Llibres a la platja, de Chavy Vidal, que va resultar guanyadora en l’apartat de Fotografia Digital.
CEL·LULOIDE
Camina lentament amb la mirada perduda i les mans a la butxaca. Va repassant mentalment totes les ordres que ha de complir, una a una.
El seu voltant sembla que estigui ple de vida; la gent trasteja, uns van desesperats, corrents, els altres senzillament passegen, però li fa l’efecte que tot el que veu, el que sent, fins i tot les olors, és artificial, llunyà, inaccessible.
Pot parlar amb les persones, però no les sent properes. És com si intentés comunicar-se amb els personatges d’una pel·lícula, impresos en una cinta llarga de cel·luloide a dins de la qual no hi pot accedir.
Està amoïnat. Ja fa temps que aquesta impressió de tant en tant l’envaeix. De fet, cada vegada més sovint i ni tan sols sap com evitar-ho.
A dins seu hi ha algú que està tancat, com si ell no fos més que una carcassa, un embolcall d’alguna cosa que està viva però presonera i ofegada.
Sempre té la impressió que té el cap espès, com si s’hi hagués instal·lat la boira d’Urgell a ple hivern, grisa i freda.
Va néixer a les 11 del matí, a la tardor, sempre li ho recordaven tractant-lo de dropo perquè li costava llevar-se d’hora.
Era un nen pacífic i obedient. Pel que diuen no massa llarg, i amb cara de bona persona. Vivia en un pis petit que la seva mare, portera, compartia amb ell a la Rambla Vella.
Sense pare, ell ho era tot per aquella dona, l’amoixava i aviciava de tal manera que hom diria que omplia el seu voltant de cotó fluix.
Ja fa dies que es pregunta:
—Quin deu ser el meu paper en aquesta pel·lícula? Si pogués entrar-hi, potser podria parlar amb els seus protagonistes. En canvi, tinc la impressió que sóc el personatge d’una pel·lícula que se n’està mirant una altra, però que no té cap mena de paper en cap de les dues, ni tan sols el d’extra.
Ja falta poc per arribar a la llibreria, trauré la llista i la donaré al dependent, després portaré la nota a la srta. Magda —pensa en Cesc.
Encàrrec rere encàrrec, fil per randa tal i com li han manat. Tan sols es tracta de complir ordres, —és l’única cosa en què se sent segur—. Quan ha de decidir per ell mateix, senzillament quina beguda prendre, si no hi ha les de sempre, s’angoixa tant que prefereix no beure.
Les seves accions són rituals, metòdiques, repetitives. No es pot permetre el luxe de sortir-se’n del costum, només de pensar-hi s’amoïna i, es cansa tant!, que ja no serveix per a fer res mes.
—El meu pobret petitó —li diu la seva mare— i plena de bones intencions segueix ofegant-lo cada vegada més.
De menut l’havia acostumat a jugar sol, no el deixava sortir mai al carrer —no fos cas que li passés alguna cosa— i a poc a poc anava compartint un món propi amb els seus personatges imaginaris.
La llibreria és plena de gom a gom. Les vacances s’han acabat i ja comencen a anar a escola la majoria dels nens. S’espera amb la paciència a punt d’explotar, es treu la nota de la butxaca, una vegada rere l’altra, sempre que se li atansa el dependent.
Alguns nens se’l miren, encuriosits pels seus moviments rituals i mecànics, per la seva expressió quasi bé absent i li descarreguen una rialla a sobre, amb tanta crueltat que fins i tot l’espanten.
La Maria fa estona que s’està esperant, aguantant estoicament les trapelleries de la quitxalla que no para quieta ni un sol moment i, en veure al Cesc tan consternat i nerviós, intenta atansar-se-li per tal de donar-li un cop de mà.
—Fa estona que t’esperes? —li pregunta la Maria.
En Cesc es posa encara més nerviós i troba que li falta l’aire, no està acostumat a parlar amb desconeguts, i més si són dones, què en pensaria la seva mare? Però, d’altra banda, li resulta estranyament agradable i s’atreveix a contestar:
—Sí.
Quina situació més insòlita, no sap ni com se sent! Està atabalat, com si l’ofegués una situació que el supera. Mort de por, surt corrents de la llibreria, travessa el carrer despistat i es troba de pet sobre el vidre d’un cotxe que, amb la força de l’envestida, l’alça pels aires i cau al terra just en l’altre sentit de la circulació. Un segon cotxe acaba la feina i el deixa ben malferit.
En Cesc quasi bé ja no se sent, la seva mare li retreu, com sempre: què faré jo ara si tu te’n vas?
—Aniré a algun lloc? On? —li respon en Cesc.
Quan ja se li tanquen els ulls, veu passar els crèdits d’una estranya pel·lícula. El seu nom hi surt. Com és possible, si ell no s’hi ha sentit mai a dins, si no hi té cap paper?
Però, una vegada calmat per l’emoció de veure’s anomenat, pot llegir el paper que se li atorga: li ha tocat ser-ne el boig.
Per fi pot trobar una explicació:
Per això em sento aliè, alienat, boig, no se m’havia acudit mai! —pensa en Cesc— Si me’n surto d’aquesta faré tots els possibles per esgarrapar el cel·luloide i trencar-lo, per desembolicar tot això que està a dins meu quasi mort i ofegat, encara que no faci una altra cosa mentre tingui vida.
Costi el que costi.
Ma. Dolors Torrens
______________________________
Ma. Dolors Torrens és escriptora i pintora. Els seus quadres s’han pogut veure recentment al Cafè Musevn de Tarragona i a la delegació de cultura de la mateixa ciutat.
Amb el treball i la constancia al final es troven els resultats.
Chavy.
Un petonàs gran