El periodista Gervasio Sánchez ha exposat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) el seu darrer projecte fotogràfic. Una exposició, que s’ha pogut veure fins el 13 d’abril, en què es mostrava l’evolució d’uns nens que van ser mutilats fa deu anys per l’explosió d’unes mines antipersona. Sánchez els va retratar per primera vegada als mateixos hospitals on van ser operats. Ara, passada una dècada, s’ha tornat a retrobar amb ells, són joves, amb família, treballadors i plens d’il·lusions.
Sis protagonistes, sis històries, sis vides formen la primera part de l’exposició. Al llarg de la galeria, els retrats dels joves es succeeixen, no són escenes escabroses, sinó imatges familiars. En contrast amb les fotografies de fa deu anys, en què el dolor i la preocupació no els deixava reaccionar, ara aquests nens grans somriuen davant l’objectiu amb els seus fills i les seves parelles.
La veu del fotògraf ressona en la sala d’exposicions. Gervasio Sánchez ens presenta els seus models nafrats, el rencontre. Les sis històries personalitzades enregistrades en un vídeo de 50 minuts, que els visitants poden visualitzar asseguts en uns sofàs de cuir fals. Els protagonistes relaten com han crescut amb el cos marcat per l’explosió.
A més, el film mostra l’agraïment de les famílies envers Gervasio Sánchez. El fotògraf els va acompanyar durant la fase de recuperació i, fins i tot, va intervenir per a què alguns d’ells fossin traslladats i atesos a Espanya. D’altra banda, certes escenes pertorben l’espectador, com ara el fet que una mare narri la recent mort del seu fill sense cap mostra d’aflicció o que uns nens s’envalenteixin a jugar amb una mina terrestre tot i conèixer el greu perill.
La segona part de l’exposició esta composta per 98 retrats, 48 pròtesis i 25 mines antipersones presentades en murals. Cada any les mines terrestres provoquen 15.000 noves víctimes. Gervasio Sánchez ha fotografiat a homes, dones i nens mutilats per les mines. Alguns amb pròtesis, d’altres sense recursos econòmics per pagar-se-les. Retratats com en una antiga daguerreotípia del s.XIX, les víctimes miren endavant envers les fotografies de les pròtesis que pengen en la paret d’enfront.
El cost econòmic d’una pròtesis és impossible d’assumir per a la majoria d’afectats, per això, molts d’ells se n’han construït de materials barats. Dels exemples fotografiats, l’envàs d’una arxiconeguda marca de refrescos és la pròtesis que més sobta als visitants, a més de les “potes de pal” i de les carcasses metàl·liques.
En contrast amb el valor d’una pròtesis, el cost d’una mina antipersona no arriba als tres euros, encara que “localitzar-la, desactivar-la i destruir-la supera els 750 euros”. Segons l’ONU, caldria 1.100 anys i 30.000 milions d’euros per eradicar els 167 milions de mines plantades en 78 països de tot el món. Mentrestant, encara quaranta països, entre ells EEUU, Rússia o Xina, es neguen a firmar el Tractat de Ottawa per a la prohibició de mines terrestres.
L’exposició Vides minades. 10 anys tanca el treball fotogràfic que Sánchez va iniciar en 1995 amb el recolzament d’Intermón Oxfam, Mans Unides i Metges sense fronteres. Un extens reportatge de sensibilització davant el perill de les mines anti-persona realitzat per un fotoperiodista professional, com és Gervasio Sánchez, qui col·labora amb l’Heraldo de Aragón,
Aquest projecte també consta d’un llibre del mateix títol publicat a l’editorial Blume, l’obra inclou fotografies que composen l’exposició.
Ana M. Caballero
Barcelona
(Fotografia de Gervasio Sánchez)
Més informació