El recull de poemes Vol, de Gabriel Guasch (Valls, 1930) és el segon dels volums de la col·lecció Zenit, a l’acte de presentació del qual ja ens referíem en l’article “Josep-Oriol Mas, L'olor del són”.
Gabriel Guasch, com tots els articles i ressenyes que sobre ell s’han escrit no deixen d’anotar, porta tota la vida escrivint poesia, encara que no és fins a 1991, amb Poemes. Gabriel Guasch (1973-1991), que la seva obra comença a publicar-se.
A banda de la seva no escassa experiència en la denominada “poesia visual”, que des de 1973 i fins a 1999 va ser honrada amb la seva presència en diverses exposicions col·lectives -amb el grup de Joan Brossa- i més tard individuals, Gabriel Guasch, des d’aquesta tardana data de
Les poques encara que encertades crítiques de què la poesia de Gabriel Guasch ha estat objecte coincideixen quasi fil per randa en registrar les seves principals característiques: depuració formal, rigor expressiu, precisió, quotidianitat transcendida en els seus temes, caràcter sintètic d’un estil “sentenciós, filosòfic, lúcid” (Magí Sunyer, www.tarragonalletres.org), concisió, claredat, exigència formal i expressiva, aparent senzillesa que amaga grans conceptes (Joan Cavallé, “Gabriel Guasch o el preu de la vida”, www.tarragonalletres.org). Existeix també un comú acord a relacionar aquests trets externs amb implicacions deontològiques, com fa Ramon Salvo, en advertir una “actitud cívica i ètica” en la seva poesia ("Poesia experimental catalana: l’obra de Gabriel Guasch", Poemes. Gabriel Guasch. 1973-1991, Valls, Ajuntament de Valls, 1991), Magí Sunyer, en parlar de la seva “honradesa”, o Margarida Aritzeta, que afirma que “la mirada de Gabriel Guasch és una mirada moral” i que “la teoria poètica de l’autor està fortament lligada al seu compromís moral” (Presentació de Mirades, 9 abr. 2003, www.tarragonalletres.org).
Cap cosa aliena ni contrària a tals apreciacions trobarem en Vol, interessantíssim exercici de concreció i precisió verbal, de continguda, al mateix temps que delicada expressió. La exquisida sobrietat a què el seu autor s’ha sotmès és observable ja des del concís títol del conjunt, Vol, paraula que apareix en diverses ocasions al llarg del poemari, però el sentit i simbòlica significació del qual no els revelen ni la seva menció explícita o al·lusiva ni un vers o un poema concrets sinó l'orgànic i perfectament estructurat conjunt del poemari...
Els seus temes i motius, de marcat caràcter existencial, i estretament vinculats per la unitat del to, l’equilibri formal i expressiu i el referent unificador del propi subjecte líric, graviten al voltant de la soledat, la recerca personal (ben sovint, a través dels motius del viatge i del retorn), la constatació del no-res i de l’absència, la vida i la mort, el record i la nostàlgia o la reflexió sobre el pas del temps.
A aquesta coherència estructural a què ens referíem, conferida per l’expressió, el to i els mateixos continguts, contribueixen també en gran mesura les uniformes proporcions en què l’escriptor ha contingut els seus textos. Es tracta de vint-i-un textos breus (cap excedeix els límits d’una pàgina) d'entre set i tretze versos, tendents a la forma epigramàtica i a l'ús de certs recursos expressius de caràcter lògic que afavoreixen la dicció sintètica i sumària, com el contrast, la paradoxa, l’antítesi o l'oxímoron, a la recerca, d’una banda, de la condensació i l'essencialitat i, per una altra, sense que això suposi una minva de la claredat i la precisió, del suggeriment de significats múltiples de naturalesa sovint simbòlica o al·legòrica.
Però el que des d’un primer moment crida poderosament l’atenció del lector, introduint-lo immediatament a l’atmosfera del text i implicant-lo enterament en la seva lectura, situant-lo objectivament i objectualment als seus escenaris, és la lúcida anàlisi de l’espai que Gabriel Guasch crea en el seu llibre. L’autor ha resolt que els contrastos organitzin el conjunt de poemes: la construcció de l’espai, i del sentit del llibre, està possibilitada per l’ordre i disposició dels textos i dels camps lèxics en funció de diverses oposicions, ben sovint simbòliques, com les llums i les ombres, el cel i la terra, o els amplis paisatges (el mar, l’horitzó) i els espais més reduïts, personals o immediats (camins i ponts, els límits domèstics).
L’oposició entre nit i dia, entre llum i ombra, símbol moltes vegades de l’ascens / descens (i assimilable al contrast entre “vol” i “precipici”, com en el poema que obre el llibre) i de la vida i de la mort, és present en nombrosos textos, als que, d'ara en endavant, per l’absència de títols, em referiré pel primer vers i el número de pàgina:
- “Quan surt el sol” (p. 5): “sol”, “ascendiment al dia”, “cel obert” i “claror” enfrontats a “tenebra”,
- “Pel camí dels arbres” (p. 6): “llum de dia” i “l'obscur de la nit / estrellada”,
- “Casa d’indià” (p. 9): “murs de fantasia / daurada, platejada i esclatant” i “vestit de blanc” enfront de “emmidonat per l’ombra”,
- “El sol torna a la calma” (p. 11): “sol” i “claror tan intensa” enfront de “tempesta”, “núvols pesants” i “collita negra”,
- “La majestat del ponent” (p. 19): “a la claror del cel de núvols densos” enfront de “llamps fets de nit esquerdant la lluna”,
- “Pujarem fins al pont llarg” (p. 20): “Ascendits al replà / només veurem l’amplada i la fondària”, exemple de l'esmentada oposició entre ascens i descens, com en el text “De retorn” (p. 22), on s’estableix un contrast entre el vol de l’oreneta i el final del poema: “Saps cap a on vaig, que, tan fidel com jo, /retornes al refugi de la terra”.
La pluja i el vent, símbols del record i del canvi, el moviment, el pas del temps, també apareixen sovint, en oposició, moltes vegades, a la calma, el refugi, la serenitat, com en “Dalt del vent” (p. 4), on, com en altres textos, “vol” i “vent” apareixen units; en “El sol torna a la calma” (p. 11), després de la “tempesta” i la “pluja”; o en els poemes “Retornem” (p. 12), “Terres mullades” (p. 17), “La majestat del ponent” (p. 19) o “Tant he mirat el cel, com a fugida” (p. 21).
En relació tant amb la pluja i el vent com amb l’oposició entre les llums i les ombres, a més de com a referència espacial i temporal, el cel i la posta de sol són esmentats o al·ludits en un bon nombre de textos, com “Quan surt el sol” (p. 5), “El sol torna a la calma” (p. 11), “Retornem” (p. 12), “M’ha pres el vol per viatge curt” (p. 13), “La majestat del ponent” (p. 19), “Tant he mirat el cel, com a fugida” (p. 21).
Un altre element constant del llibre és la “terra” o les “pedres”, que es troben com a matèria primera en alguns textos (“Les pedres parlen el que l’home diu”, “El sol torna a la calma”, “Tant he mirat el cel, com a fugida”), símbol polivalent que ben sovint s’associa al retorn, real o figurat, o que també és present, participant llavors d’una simbologia més complexa, en les construccions: cases, ponts, murs, sepultures, etc.
Finalment, els motius del viatge i del retorn, que concentren gran part de la temàtica del llibre, com abans dèiem, confereixen la definitiva coherència estructural i argumentativa del conjunt. El “camí” i les seves variants i significats pròxims (ponts, distàncies, direccions, etc.), clàssica al·legoria de l'itinerari existencial, apareix ja en els versos inicials del poemari:
Per arribar més lluny
estenc un pont que no troba descans
a l’altra banda.
“Camí” apareix diverses vegades, així com altres paraules pertanyents a camps lèxics relacionats amb el camí o el viatge: “distància”, “quilòmetres”, “córrer”, “aventura”, “perllongar”, “exiliar”, “fuga”, “pas”, “anar”, “prosseguir”, “recórrer”, “volta al món”, “passar”, “fugir”, “fugida”, “nord”, “avançar”, “transportar”. Vol, així, es construeix com un viatge a què es va donant fi parcialment en diversos “retorns” de variada significació (derrota, descans, refugi i seguretat) i d'una semàntica que presenta una progressiva gradació: “aturar-se”, “paralitzar-se”, “reposar”, “tornar”.
Però la tornada constitueix finalment un retorn al principi. Des de l'heraclitana afirmació que “els camins sempre són descoberta” (“Pel camí dels arbres”, p. 6), Gabriel Guasch va elaborant un pensament circular “per camins / que tornen als orígens” (“Per una cornamusa sé la cançó”, p. 15), “circundant aquest moment / amb una volta al món que em delimita” (“Com les gavines”, p. 14), fins a arribar a la conclusió final, al terme d’aquest viatge que implícitament és una estoica acceptació del memento mori: “avançant fins al punt que era d’inici” (“Tant he mirat el cel, com a fugida”, p. 21).
Ramon Sanz
Fotografia: Tarragona Lletres.