El passat 23 de gener es presentaven, a càrrec de Magí Sunyer i Lurdes Malgrat, als Serveis Territorials del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de Tarragona (que proporciona suport econòmic al projecte) els cinc primers volums de la col·lecció Zenit, que edita La Gent del Llamp.
La nova col·lecció, que neix amb la intenció de donar a conèixer la producció inicial d’autors joves i de textos breus (ja que es cenyeixen a un format fix de vint-i-quatre pàgines) d’escriptors de més llarga trajectòria literària, incloïa en aquesta ocasió obres de Josep-Oriol Mas, Gabriel Guasch, Conxita Jiménez, Adrià Targa i Alba Tomàs.
El primer dels autors esmentats, del que en aquesta ocasió m’ocupo, presentava el llibre L’olor del son. La breu compilació de Josep-Oriol Mas, de la qual el seu títol, de naturalesa sinestèsica, ja deixa conjecturar algun designi líric, consta de catorze poemes, dels que el segon, “Crepuscle” està integrat al seu torn per tres textos.
Conjunt d’inspirada vehemència, es caracteritza per un llenguatge, excepte alguna artificialitat ocasional, simple i directe. Aquest antiretoricisme (només aparent, perquè en això consisteix l’art de la senzillesa), sorprenent en una primera entrega poètica, contrasta, no obstant, amb la vigorosa energia enunciativa que els temes imposen, i per certes expressions i motius secundaris que persegueixen la provocació al lector, la sorpresa per l’elocució...
Es tracta, en suma, d’un conjunt equilibrat, unitari i coherent, raonablement contingut en l’expressió i en la forma, que encara que de vegades se sotmet a certs paràmetres mètrics i s’obliga a les convencions de la rima, no resulta mai condicionada per la rigidesa dels seus esquemes.
Una lectura atenta permet advertir que aquesta aparent senzillesa a què abans m’he referit respon efectivament a uns sòlids i ocults principis poemàtics. “Calidoscopi”, per exemple, el text que obre el llibre, se sosté en una construcció bimembre, amb dues parts diferenciades i en relació de recíproca dependència, i en l’ús de distintes persones gramaticals (ell, jo, vosaltres) que contribueixen a l’estructura especular del poema.
“Crepuscle”, per l’abundància de substantius i de formes verbals i l’escassetat d’adjectius, presenta una clara tendència a l'essencialitat expressiva, al mateix temps que a la concreció i precisió dels significats, en perfecta correspondència amb el que el poema planteja, que és el problema de la identitat del jo, precisament provocat per la indeterminació del llenguatge, que porta a l’assumpció de “la incerta transcendència / del meu nom” i a l’intent d’una definició metafísica de la continuïtat del subjecte en el temps, que es mostra infructuosa més enllà de la immediatesa del present (“em reafirmo en l’efímer”).
Després d’aquest començament pel tema existencial, l’amor (el desamor) es converteix de seguida en el tema dominant del poemari, combinat i alternat amb l’anterior, i sostingut pels motius de la pròpia escriptura (com en “Somni pollockià”), del temps i del record. Així, des del tercer text, “Desperta”, s’inicia un diàleg de desamor amb un tu absent o en progressiu distanciament. L’escriptura de Josep-Oriol Mas es mostra ara menys discursiva i més lírica, més procliu a l’expressió espontània que al raonament argumentatiu. Recursos com l’anàfora i el paral·lelisme cobren a partir d’aquest moment una major presència, a causa del canvi d’un pensament lineal a un altre de caràcter circular, per la voluntat de reiterar els sentiments més que d’explicar-los, de manifestar precisament la seva indeterminació, com s’observa en “Em miraves”, “Fins quan comptarà onades” o “Quan et gires”.
No obstant, de nou el to va experimentant una creixent transformació, per mitjà d’algunes notes iròniques i fins i tot paròdiques i de jocs de paraules (“Penja la vida al sol / i viu la roba al màxim”, en “L’equilibrista coix”), per tornar al to meditatiu del començament i a l’especulació de naturalesa metafísica. Així, en “Mots com pols sobre lava incerta”, tal vegada el text més aconseguit de L’olor del son, del que no arbitràriament ocupa un lloc central, aquesta reflexió torna de nou sobre els problemes de definició que el mateix llenguatge ocasiona, però amb un matís afegit, de caràcter certament paradoxal, consistent en què les mateixes paraules (és a dir, seguint el raonament de l’escriptor, allò que només imperfectament al·ludeix a la realitat) es tornen igualment reals:
Et diria que som sols,
però hi ha massa paraules
que ens vetllen.
Sotmesa la realitat, per tant, a naturalesa lingüística, també els seus protagonistes mostren la seva simple essència nominal i especulativa:
[...]
en alguna estació
feta de nespres
de tus
i de jos
Finalment, el poemari acaba amb un poema lunar, “Regal d’aniversari”, el sentit del qual resideix a l’atmosfera paradoxal que es respira en tot el llibre, l’aparença d’una realitat que és una altra (“Enfeinats, no veiem que és / mes gran del que pensem”), i la incertesa, en fi, de no saber on comença ni on acaba:
La primera vegada
que algú va confondre
llum i contorn
també va ser amb ella.
Ramon Sanz