El passat dia 23 d’abril vam assistir al Teatre Bartrina a l’estrena de la representació teatral de l’obra Què va passar quan la Nora va deixar el seu home o els pilars de la societat?, d’Elfriede Jelinek. Un altre èxit d’aquest interessant invent de promoció cultural, el Centre d’arts escèniques de Reus (CAER).
Un títol com aquest, tan concret i al mateix temps suggestiu, ens proposa un recorregut partint d’una clara referència literària a l’obra d’Ibsen, i ens endinsa a poc a poc en la complexitat i la profunditat dels plantejaments de l’autora del text.
Elfriede Jelinek, dramaturga i novel·lista austríaca, guanyadora del Premi Nobel de literatura l’any 2004, agafa la protagonista de l’obra Casa de nines, la Nora, on Ibsen la va deixar, i es pregunta què li passa a una dona immediatament després de deixar al seu marit i els seus fills, en un context històric concret, el de la incipient socialdemocràcia alemanya tenyida del moment de màxim poder del sistema capitalista.
Jelinek podria portar el personatge de Nora a l’alliberament personal i a la seva autorealització com a dona, que és el que la protagonista se’ns dubte busca. Però res més lluny de la intenció de l’autora, que mostrar un camí de roses i encara menys un final esperançador. L’acte de valentia de Nora -en voler trobar-se a sí mateixa després de l’experiència del matrimoni, i l’assumpció del rol familiar que li pertoca pel seu temps i que ha aconseguit anul·lar-la com a persona-, li servirà a l’autora per a posar de manifest tot un sistema patriarcal imperant que es reprodueix i alhora es reforça a través del capitalisme, i en el qual, la dona no hi té cabuda, sinó és en forma d’esposa, mare, o objecte sexual, o tot a la vegada.
Per altra banda, aquesta reivindicació de la Nora de passar de ser objecte a subjecte i de realitzar-se a través de la feina, es veurà truncada en tornar a enamorar-se d’un home que, lluny de les expectatives de la protagonista, tornarà a utilitzar-la per als seus propis interessos, llençant-la a la brossa quan veu que aquesta es va fent gran i per tant lletja i ja no és capaç de despertar-li la passió inicial.
L’obra es una reflexió dura, brutal, sobre la crueltat i la injustícia de certes lloses que venim arrossegant de lluny, com el masclisme o el sistema patriarcal i d’altres més recents en el temps, com el capitalisme. També del que significa ser una dona en un món d’homes, i especialment, segons el meu punt de vista, d’un tema tan actual com la dificultat de conjugar la necessitat d’estimar i compartir part de la vida amb un home i al mateix temps ser capaces de ser éssers autònoms i realitzats personalment i professional en situació d’igualtat.
Com hem dit, Jelinek no ens ofereix un final tranquil·litzador. El malestar en sortir de la representació és absolut. Evidentment per a les dones, per tot el que hem explicat. Però també per als homes ofereix elements de reflexió, en ser presentats tots ells o bé com a aus rapinyaires, ambiciosos de diners i èxit professional, o bojos de poder aconseguit sense escrúpols, o bé com a babaus, éssers simples i sense cap mena d’aptitud personal interessant. L’autora estima els seus personatges, però no manifesta cap mena de benevolència envers ells. Malgrat que la denúncia feminista i la reivindicació hi és constant, se’ns presenta la dona com feble, emocionalment inestable, en el fons dependent sempre de l’afecte masculí, en una relació desigual amb ell, en la que sempre és ella qui està en inferioritat de condicions.
Per altra banda, la crítica al sistema economicista, al capitalisme salvatge, que cada cop destrueix més els nostres valors humans és en l’obra total i absolut, i ajuda sigil·losament a l’aniquilació, en aquest cas, d’unes dones proletàries, que lligades a les suposadament alliberadores màquines, veuen com aquesta tasca, juntament a la de ser esposa i mare, les porta a l’esgotament i la desesperança, i les deixa a l’estacada quan finalment la gran economia de mercat, els trasllats de la producció, i l’especulació immobiliària sense control apareixen. O sigui, que tot això ja ens sona, i molt.
Carme Portaceli, la directora del muntatge teatral, sap utilitzar un gran text que no pot deixar indiferent a ningú, en el que cadascuna de les intervencions invita contínuament a la reflexió.
Respecte a la posada en escena, el moviment dels personatges a través d’una cinta mòbil que els transporta de banda a banda de l’escenari, dóna al muntatge una agilitat i un ritme frenètic que et fa estar permanentment alerta. No podem oblidar la música, part fonamental de l’obra, on l’atmosfera de cabaret dels anys 20, es deixa sentir i ens remet de forma immediata a l’Alemanya del prenazisme.
Els actors i les actrius estan extraordinaris, especialment la Nora, interpretada per Lluïsa Castell, que li dóna un alè de veritat, i una expressió facial i corporal que ensenyen constantment tot el dolor del personatge. Per posar un exemple, és especialment colpidora l’escena on Weymar li demana que l’ajudi, i com l’expressió de frustració i desesperació de l’actriu aconsegueix estremir-nos. També la interpretació del personatge de l’Eva per Gabriela Flores i el de Helmer per Albert Pérez, resulta superb.
En definitiva, interessant descobrir aquest text de Jelinek, i com a vegades una representació summament crua i sense concessions a la realitat, ens dóna una mirada lúcida i es fa imprescindible a l’hora de fer-nos reaccionar i posar en qüestió l’aparent bondat de l’ordre actual establert.
Teniu tot el mes de maig per anar a veure-la al Nacional i gaudir d’una adaptació teatral magnífica sobre un text de qualitat i vigència indiscutible.
Maria Josep Estorach
M'ha encatat la profunditat del teu comentari. El tema és complexe però pel que sembla está tractat de forma que no pot deixar a ningú indiferent. Aquest tipus de teatre considero que és molt interessant perquè ajuda a creixer. Gràcies per compartir-ho amb nosaltres.
una abraçada