Publiquem avui el segon premi de relats breus Sant Jordi, convocat per l’Escola de Lletres de Tarragona, il·lustrat amb la fotografia Figura, de Joan Noguera, que va merèixer el segon premi en l’apartat de Fotografia Digital.
La rondalla del príncep Taiga i Estela
Hi havia una vegada un príncep anomenat Taiga que vivia en un país petit, Tigania, rodejat de mar per tot arreu. Cada matí es llevava i pregava al mar, com era el costum a tot el regne. L’aigua transparent, blavosa, assossegada, sempre els responia com si d’un reflex interior d’ells mateixos es tractés. Així dons, el mar escoltava totes les seves penes i també les alegries, era el confident i alhora el metge de totes les ànimes d’aquell petit país. Era considerat com una gran mare, la mare de tots els Tigatinesos.
Un dia el príncep va anar a parlar amb el mar, duia certa tristor als seus grans ulls verds. La pregària va transcórrer amb la pau que dóna el mar, quan el temps no existeix, quan l’assossec penetra molt endins amb suavitat i tendresa.
—Et vull donar gràcies, oh! Mar neu, per tot el que tinc, i demanar-te molta felicitat per tots els meus súbdits.
Així començava el seu diari prec al mar però aquell matí el mar no li responia com sempre ho havia fet. Va parlar amb un missatge diferent comunicant-li:
—Estimat príncep Taiga, conec el teu gran cor i sé que estàs trist i no t’atreveixes a demanar-me res, tot ho tens, però no tot són coses materials i el teu cor necessita la tendresa d’un dolç amor. Busca’l per tot el regne, sense repòs i el trobaràs. Molts cors enverinats i malignes s’aproximaran a tu, però confia en el teu instint. Surt aviat, estimat Taiga, el temps passa de pressa.
Aquella conversa va torbar el nostre príncep. Ell no esperava, encara que sí que desitjava, trobar una ànima amb qui compartir el seu cor i la seva vida.
Unes setmanes després, partí el jove príncep sense cap destí a la recerca d’una gran il·lusió. Passaren els mesos i res no trobava. Al regne tothom ho comentava. Feia massa dies que el príncep voltava pels camins parlant i visitant dames, donant festes. Així que les donzelles ja es presentaven davant seu, allà on fos, desitjant ser les escollides.
El príncep cada dia pregava al mar, com sempre, agraint tot el que tenia i desitjant felicitat a tots els súbdits. Però el mar res no li deia de la seva recerca.
Començava Taiga a decaure quan es va presentar davant seu la Cristina, una dona vella i atractiva, amb una veu afalagadora, molt ben vestida i molt perfumada.
—Jo, tinc per vos una verge donzella, la meva filla Estela —li va dir—. És una noia preparada i molt bonica. —Continuà dient— Si vos ho desitgeu, puc dur-la a la vostra presència.
El príncep dubtà d’aquella dona, de tota manera, res no podia perdre, i va accedir a rebre-la dos dies després.
Al matí següent, com tots els Tigatinesos, va anar a pregar amb les mateixes paraules al mar.
—Et vull donar gràcies, oh! Mar meu, per tot el que tinc i vull demanar-te per la felicitat del meu poble.
Aquest cop el mar li parlà:
— Res no em dius de la teva recerca, segueix perseverant, no defalleixis, escolta la teva ànima príncep Taiga, res no és fàcil, tot costa.
El dia de la cita amb l’Estela, el mar estava molt inquiet, les aigües feien la sensació de voler escapar i volar cap el cel amb turbulentes ones. Una mica espantat Taiga no sabia interpretar la resposta del mar. Aquest silenci i aquelles turbulències el tenien força preocupat.
Així doncs, aquella nit, en aquell sopar preparat amb cura pel servei del príncep, la Cristina va presentar a la seva filla Estela. En Taiga va quedar astorat amb la seva bellesa. La trobada va ser entranyable.
Avançada la vetllada, el príncep es va acomiadar agraint a la Cristina la seva presència i la companyia de la seva filla. Taiga era molt recelós i no volia actuar impulsivament. La veritat és que Estela li havia semblat una noia meravellosa però una mica misteriosa. Tenia uns ulls freds, però amb una calidesa espectacular. Tot pensatiu es va allunyar de la festa sense cap mes comentari.
Aquella nit no va dormir, recordava la turbulència d’un mar sempre tranquil, sempre acollidor. A ell li semblava que l’Estela seria una bona esposa i mare per als seus fills, però el mar sempre l’havia aconsellat bé..., i ara tenia el pressentiment del seu rebuig.
En llevar-se, va decidir recollir les seves coses i anar a Palau. Un cop allí es va acostar al seu pare i li digué:
—Pare, crec que he trobat la persona que buscava, però el mar es va enfadar el dia que havia de conèixer-la. Què en penses, tu?
—Estimat fill, només el teu cor pot respondre la pregunta. Ja saps que el mar sempre ha estat el nostre mirall. Escolta’l, valora’l i podràs decidir després. No et precipitis fill meu.
La curta conversa amb el seu pare res no havia aclarit. Aquell consell havia creat encara més confusió dins el cap d’en Taiga.
Va anar a pregar al mar molt aviat al matí següent, com sempre, i li va donar gràcies per tot el que tenia i li va demanar la felicitat de tots el súbdits del regne però el mar no li va respondre, les seves aigües estaven més calmades però hi havia mar de fons i el príncep ho va veure. La resta del dia continuà pensant en Estela, la seva dolça Estela. S’estava enamorant d’ella. El seu record anava envaint lentament el seu cor. Ara les hores anaven passant més lentes i el seu desig l’aproximava més i més a ella.
Decidí, doncs, que volia tornar-la a veure, parlar-hi sense la presència de la seva mare i així li ho va fer saber. En assabentar-se de la proposta, la Cristina no s’ho podia creure, “per fi ho he aconseguit”, es repetia en veu alta un i un altre cop. De tota manera, tenia por per la innocència de la seva filla.
Dubtes, molts dubtes, però la malvada bruixa Cristina, sí, sí, he dit malvada bruixa, sabia que havia arribat el moment d’arriscar si volia manar dins el regne de Tigania. La venjança la corroïa per dins. Un antic amor amb el rebesavi d’en Taiga, a qui ella adorava, però que no havia estat correspost, l’havia portat a venjar-se de la seva descendència. La Cristina va se desterrada i abandonada en una altra illa per la seva mala influència envers el rebesavi, ella volia cobrar-se tot el mal que li havien fet. Van ser uns temps grisos i va rebre tanta desconsideració que no podia oblidar-ho.
Bé, doncs la Cristina va assabentar a la seva Estela de les proposicions del príncep. Lluny de negar-se va accedir sense voluntat pròpia a veure’l un altre cop. Hi havia alguna cosa als ulls del noi que la tenia captivada. El príncep va rebre una resposta afirmativa tot seguit.
Les dues dones van iniciar els preparatius de la trobada. Un vestit senzill però elegant, les sabates a joc, una bolseta de fina pedreria, el seu cabell ondulat i llarg suau com núvols amorosos, i també un perfum dolç amb sensació d’olorosa netedat. Aquelles hores van ser viscudes amb calma però amb força consciència. Tot havia d’estar perfecte i la bruixa Cristina ho sabia. Estela estava il·lusionada, però no enamorada, la seva voluntat era perduda, li semblava un bon noi, però desconeixia els interessos secrets de la seva mare.
Quan tot va estar a punt, les dues dones es van posar en camí. Un carruatge reial amb dos formosos cavalls blancs les esperava a la porta. Tan sols una hora les separava del castell d’en Taiga. Durant el viatge la mare l’aconsellava.
—Actua com si jo fos al teu costat, en cas de dubte, millor una rialla que una paraula fora de lloc —li digué.
La bruixa estava més nerviosa que ella. A la porta del castell la va deixar, tal i com varen quedar. En allunyar-se amb el carruatge la Cristina va restar pensativa, sabia que la tasca d’educar-la havia estat dura, però els resultats eren òptims, n’estava segura. Res no podia fallar.
En Taiga la va rebre amb força il·lusió. El sopar, les presentacions a la família, van ser del tot corteses i correctes. No hi havia cap dubte, sabia estar en tot moment. Semblava, tot perfecte, tot ideal. Taiga s’estava enamorant bojament de la seva senzillesa, de la seva naturalitat i sobretot del seu saber estar. Desconeixia la influència malèvola de la bruixa Cristina i del seu buit en el món dels sentiments.
Al matí següent va tornar al mar un cop més, com feia tots els dies i com feien també tots els Tigatinesos, agraint tot el que tenia i demanat per la felicitat dels seus súbdits. Un cop acabat el prec inicial li va dir a la mar:
—Mirall del meu poble i metge de les nostres ànimes vull presentar-te la donzella que he escollit, demà pregarem junts al matí i podràs conèixer-la.
El príncep es va adonar que encara hi havia mar de fons.
I així va ser, com al matí següent estaven tots dos davant el mar quan ell va començar com sempre els seus precs i en acabar li va presentar Estela. Les aigües van aixecar una gran ona que els va mullar a tots dos. El príncep va estar content perquè va interpretar el que el seu cor volia sentir, ens ha beneït amb la seva aigua, va pensar, però potser no era això el que realment expressava el mar. Un mar que sempre responia fent de mirall dels sentiment comunicats. Llavors una gran tempesta es va desencadenar.
Passat un temps el príncep va voler casar-se amb ella ignorant la resposta de la mare mar de tots els Tigatinesos. Van ser unes noces molt boniques amb molts convidats de la noblesa i molts súbdits. El convit va ser comentat en tot el regne de Tigania. Un castell de focs va ser la cloenda de la festa. Deliciosos colors roses, violetes, blancs amb unes formes espectaculars combinades amb força soroll..., però cada cop que el coet era de color blanc, la cara de la bruixa Cristina esdevenia lletja, arrugada, representant la seva edat autèntica. El príncep es va espantar per la visió, però com que estava tan il·lusionat no li va donar importància al fet. Va pensar que no volia veure el que estava veient de veritat, que s’ho imaginava tot.
Transcorregueren els dies i Taiga no se sentia massa feliç. Tot estava bé, però faltava il·lusió. Estela va demanar-li la companyia de la seva mare, ja que l’enyorava moltíssim. Ell va pensar que la causa d’aquella nostàlgia era la falta de la mare i va accedir. L’actitud d’Estela va canviar amb la seva presència. Se la veia més tranquil·la, més segura. Llavors van començar de veritat els problemes.... Cristina, la bruixa..., a mida que passaven els dies es ficava més i més en tot. Taiga sospitava que alguna cosa succeïa i va demanar informació als seus assessors del regne. Entre tant els seus precs al mar continuaven, però seguia responent amb mar de fons. La Cristina començava amb subtilesa a manar, fent i desfent, tal i com havia somiat que ho faria.
No van trigar gaire els assessors d’en Taiga de trobar la resposta.
—Estimat príncep sabem el que succeeix —digueren.
—Doncs expliqueu-m’ho, si us plau —respongué—. Estic impacient.
—Bé, doncs, Estela és filla d’uns camperols molt pobres del vostre regne —continuaren.
—Que dieu! no es possible! —Cridà en Taiga.
—Sí, príncep nostre, hem parlat amb els seus pares, són gent humil a qui la Cristina va canviar la filla per unes llavors màgiques, menjar segur per a tota la seva vida. N’estan molt penedits, però asseguren que no poder alimentar els deu fills és molt dur, príncep Taiga. Així doncs se’n van quedar nou. Estela era la seva petita acabada de néixer. Des de llavors la mare està malalta.
—Bé, moltes gràcies pel vostre treball. Podeu retirar-vos —parlà el Príncep.
Taiga corprès per la noticia intentava comprendre l’actitud de la bruixa, però per molt que pensava i pensava, no entenia la raó per la qual ella havia fet tal cosa.
Va buscar de nou consell amb el seu pare. El va posar al corrent de tot i un gran esglai li va sortir de la seva ànima en forma de lament.
—Oh fill meu!, la bruixa Cristina és malvada i la pobra Estela una víctima dels seus plans. Vine, seu al meu costat que he explicar-te la historia del teu rebesavi Toga, que també em va explicar el meu pare ara fa molts anys. Jo pensava que Cristina ja era morta, però les seves arts màgiques veig que li han donat llarga vida.
Passaren les hores i tot semblava encaixar, la historia de la relació amb la Cristina i el seu allunyament de l’illa van sorprendre Taiga, quedant-se enfurismat.
Al dia següent els seus precs al mar eren obscurs. Després de donar gràcies pel que tenia i demanar pel seu poble es quedà pensatiu i rumià què fer amb Estela. Entretant només mar de fons.
També aquell matí la princesa Estela, com era el costum a Tigania, com ja sabeu, va anar a pregar al mar amb la seva mare agraint tot el que tenien i demanà la felicitat del seu príncep. La presència de la bruixa va enfurismar el mar i llavors una gran ona de tres metres va pujar fins dalt on eren. En un instant el mar les va engolir d’un sol glop .
A mida que passaven les hores i no tornaven, el príncep començà a sospitar de que alguna cosa no anava bé. Pensava que havien fugit o que fins i tot la bruixa Cristina havia segrestat Estela per allunyar-la d’ell i demanar contrapartida per ella. Què voldria aquella indesitjable dona? Moltes idees van volar pel cap del Príncep. Qui sap el que pot passar dins el cervell malèvol d’una bruixa? Per què el pare no li havia parlat mai de la Cristina i ho feia ara que ja estava bojament enamorat d’Estela? El cap del prìncep treia fum. Un pensament rere l’altre es succeïa sense descans. Va intentar calmar-se i va decidir enviar els seus soldats en busca de les dues dones.
Aquests recorregueren tota Tigania sense trobar-les. La nit va ser llarga i penosa. Patia per la seva desaparició i sospitava de la malvada bruixa. Es lamentava d’haver permès l’entrada a palau de la dolenta Cristina. Si el pare l’hagués assabentat, ben segur que no ho hagués fet. Estela s’hagués acabat acomodant a palau sense la intromissió de la seva mare adoptiva.
Tan bon punt el sol va sortir, el príncep va anar a pregar al mar i es va sorprendre del transparent, blavós i tranquil de les seves aigües. Feia molt de temps que no el veia així. I començà la seva pregària:
-Oh! mar meu, et dono gràcies per tot el que tinc i et demano per la felicitat del meu poble. —I desprès afegí— he perdut l’Estela a qui tant estimo i també la Cristina a qui tant odio. En saps tu, alguna cosa? Llavors el mar respongué escopint amb violència les robes de les dones.
El príncep va comprendre llavors el que havia succeït, el mar se les havia engolit, per això havia recuperat la calma. Trist en Taiga va tornar a casa entenent el missatge que el mar havia estat dient-li sense paraules quan el va mullar en presentar-li la seva estimada i quan tenia mar de fons mentre decidia si es casava o no. Tot demostrava el seu rebuig. Ara ho veia clar. Ara ho comprenia tot, però era massa tard. El seu cor ja s’havia trencat.
De vegades no escoltem el mar i sempre ens diu la veritat.
Mariuca Ruíz
