No és que el presentador es queixés merament de què les matèries per ell defensades haguessin sortit perdent en alguna clàssica –i més o menys caníbal– disputa intra- o interdepartamental. No. Més enllà de les característiques ganivetades, traïcions, baralles egocentristes o mostres de favoritisme que sempre han adornat arreu la realitat universitària, allí del que es tractava és de la implantació de tot un nou model d’estudis superiors, en el qual les lletres en general hi juguen un paper que, com a mínim, cal titllar de poc lluït. Pere Rovira no va llançar fora la pilota que li havia servit el poetòleg en la seva presentació. Al contrari. En l’introit previ a la lectura pròpiament dita, va fer seva la causa de conculcar la plasmació catalana de l’esmentat Espai Europeu d’Educació Superior (EEES), i va dedicar als seus defensors unes paraules que, si potser no tan mesurades com les línies dels seus poemes, resultaven tanmateix no menys il·luminadores. Com a corol·lari d’aquesta seductora filípica introductòria –que el poeta sostenia amb una mena de solemnitat irònica, tan calmosa com demolidora– va anunciar que ell deixaria la universitat (és docent a la de Lleida), que se n’aniria, que no volia prendre part en l’invent. L’anunci de la seva retirada feia pensar en les manifestacions d’altres humanistes i literaturòlegs que, en públic o en privat, per desgràcia apunten en la mateixa direcció. Un cas rellevant que va sortir a la premsa recentment és el de Jordi Llovet, que –com es veurà més avall– també va ser al·ludit en el nostre acte per un motiu molt diferent.

D’aquesta forma, i ja abans de començar la seva part central, el que en principi havia de ser una celebració de fi de curs s’havia anat transformant imprevistament en una missa de rèquiem per la fi d’una llicenciatura i, més encara, en una denúncia de la fi de tota una manera d’entendre la tasca universitària. Era un acte terminal. La seva significació es multiplicava. Era un acte poètic que constatava l’extirpació de la poesia de les aules universitàries. Era un acte de protesta. Una protesta silenciosa en què els assistents de seguida van començar a escoltar religiosament la dicció clara i continguda del poeta per així contradir, calladament però ferma, el fet que la literatura no mereixi més espai en la futura educació superior. Pere Rovira anava desgranant una lectura intensa i subtil alhora, sense cap pathos innecessari però amb una gran convicció artística; una lectura que en definitiva feia encara més transparent la sofisticada naturalitat de la seva poètica. Els presents escoltàvem amb no menor convicció, amb un silenci complagut, gairebé obstinat, i els crits, les consignes i les xiulades dels manifestants anti-Bolonya que de tant en tant ens arribaven, en absolut trencaven l’atmosfera de la lectura: la complementaven meravellosament. Eren dos actes sincrònics d’una mateixa protesta: l’un eixordador, l’altre basat en aquell silenci que, com la paraula, és part fonamental de l’expressió poètica. Uns estudiants enardits, allà fora, celebraven a la seva manera el quarantè aniversari del Maig del 68 (després van ocupar el deganat i, molt lamentablement, van acabar enviant a l’hospital un guàrdia de seguretat), i entonaven carregats de raons el que segurament suposava un darrer cant del cigne de la revolta universitària. Dins de l’aula, uns altres estudiants celebraven també, amb uns mitjans diferents, un comiat de la literatura com a eina educadora i un homenatge a la inspiració humanista dels estudis universitaris.

Alguna cosa deu tenir aquesta reforma universitària que conciti tanta animadversió entre poetes, humanistes i activistes estudiantils. La renúncia més o menys explícita de la institució universitària a considerar-se com una generadora de coneixement no merament sotmesa a les exigències del Mercat, pot ajudar sens dubte al desenvolupament de moltes facultats, però no precisament les de lletres o d’humanitats. En aquestes, cert és que la crisi fa temps que dura i és ja profunda. No es tracta naturalment d’un fenomen local, sinó d’abast com a mínim europeu. La Declaració de Bolonya és també una resposta global, i no és casualitat que aquest intent de reconversió de les doctes universitats d’Europa en productives fàbriques de títols es vesteixi justament amb el nom de la més venerable alma mater del continent; potser fóra però més apropiat que s’hagués signat, per exemple, la “Declaració de Torí” o la “Declaració de Milà”. Segurament que la institució universitària no pot ser altra cosa que un reflex de la societat del seu temps; no està de més però plantejar-se si no s’hauria també de reservar un cert paper de guardiana dels sabers humanístics, que altrament corren avui un perill molt més que seriós. L’omnipresent discurs tecnocràtic que s’ha instal·lat a l’Acadèmia, la mentalitat empresarial, la cultura de la competitivitat, no poden ser assumides per les facultats de lletres sense en el fons fer-les renegar de la seva essència més íntima i vertadera. Abandonats al groller dictamen del Mercat, la realitat dels ensenyaments de lletres és tràgica: els millors mestres són empesos a la prejubilació, els que estan en l’edat del poder en són descavalcats, i els joves no reben ja el testimoni, la flama que haurien de servar i d’alimentar. La cadena de la transmissió/creació del coneixement humanisticoliterari es trenca per cada baula.

Algú dirà que, per a les lletres, la incorporació a l’esmentat procés de Bolonya representa precisament la possibilitat d’adaptar-se per no morir. Però algú altre podrà contestar que de vegades la mort és precisament l’adaptació. El projecte de l’EEES té aspectes molt interessants, com el d’afavorir la mobilitat dels estudiants. Però en general tant l’estructura grau-màster com el disseny del sistema docent tufegen fortament a inspiració neoliberal articulada amb procediments pedagocràtics de comprovada insolvència en altres àmbits educatius. Molts asseguren que aquí Bolonya significarà la LOGSE de l’ensenyament universitari. No és en absolut descartable que, més enllà dels seus efectes immediats més previsibles (banalització dels continguts proporcional a la burocratització usque ad nauseam del model pedagògic; alienació dels docents proporcional a la infantilització dels discents), a mig termini Bolonya resulti tan letal per a la universitat pública com la LOGSE (i lleis posteriors, en realitat meres seqüeles) ho ha estat per a l’ensenyament secundari públic. Les analogies són sens dubte evidents i preocupants, però no és aquest el lloc per explorar-les a fons. Hem de tornar a la nostra lectura. Allà estava el poeta, comunicant el seu saber profund, no merament instrumental, sense cap valor mesurable per la llei de l’oferta i la demanda. Allà estaven els estudiants, atents a les paraules de l’autor, el llibre del qual sostenien obert per les planes que escoltaven i llegien al mateix temps. Allà estàvem tots, gaudint d’una lliçó de lirisme precís, d’una exigent poètica elaborada amb elements tan subtilment escollits com eren una refinada col·loquialitat, un savi escepticisme o un to elegíac vestit de quotidianitat.

Què simple i efectiu era aquell acte acadèmic! Què indestructible, què immune a cap nociu corrent pedagògic imperant! Què veritable i essencial! Un poeta-professor amb coses a dir i uns estudiants amb coses a rebre. Res més i res menys. Tecnologies educatives? Les més contrastades que existeixen: la veu humana i les planes d’un llibre. Què poc necessiten, tret del capital humà, els estudis de lletres per tenir autèntica profunditat i raó de ser. Però com convèncer l’esperit de la tecno-buro-pedagocràcia que avui domina els destins de l’Acadèmia que és allò, exactament allò que es vivia en aquella aula, el que dóna sentit a la vida universitària en una facultat de lletres, el que li atorga la seva autèntica dimensió? No sembla que hi hagi manera. Per a què serveixen els estudis humanisticoliteraris? Evidentment per a res que s’adapti bé al cada cop més precari mercat laboral del segle XXI. Les assignatures literàries són excel·lents per acomplir dos objectius fonamentals: la formació esteticomoral de l’individu i el desenvolupament de les seves capacitats crítiques. Aquestes destreses, és clar, no només no s’integren en la lògica del Mercat, sinó que sovint la combaten. Si definitivament, però, l’Acadèmia es vol sotmetre a aquesta lògica perversa, llavors faria bé en tancar d’una vegada i de cop les inútils facultats de lletres en lloc de matar-les lentament i cruel, com qui diu a pessigades. Amb aquest estalvi pressupostari es podria fundar, per exemple, una gran Facultat d’Indústria de l’Armament. Res tan lucratiu per a qualsevol Estat, res tan punter tecnològicament, res tan fidel als criteris de rendibilitat per a inversions en I + D. Segur que no mancarien, com vol la filosofia educativa de l’EEES, empreses privades interessades en dissenyar i subvencionar els màsters. Si això sona massa agosarat, també es podria crear més d’una Facultat d’Especulació Immobiliària. Aquesta sí que és la nostra autèntica indústria nacional, en la qual som fins i tot potència exportadora. Això sí que fóra adaptar els estudis a les demandes del Mercat! I els professors ja els tenim formats: què fàcil seria trobar bons especialistes que poguessin impartir, per exemple, un Màster en Requalificacions Paralegals.

Així doncs, la institució universitària hauria de triar sense complexos quins valors vol servir i llavors actuar en conseqüència. El que no ha de seguir fent és humiliar d’una manera sorda però constant els humanistes que encara li queden. Ben segur que l’elecció definitiva entre poesia o tecnocràcia li serà fàcil. Ara bé: quan la literatura quedi del tot desterrada de la universitas, quina de les dues s’empobrirà? En la part final de la seva lectura, Pere Rovira ens va obsequiar amb la primícia d’unes magnífiques versions rimades de Baudelaire en què està treballant. Va explicar que la seva traducció de Les Fleurs du mal s’engendrava amb vocació de competir poetològicament amb l’editada recentment per Jordi Llovet. Això va donar peu, en el col·loqui posterior, a un cert debat sobre quina era la més òptima versió catalana de Baudelaire, si la nova de Llovet, la clàssica de Benguerel, o la prometedora –encara in statu nascendi– de Rovira. Tot convida a pensar que, en un futur gens remot, a les nostres universitats ningú parlarà ja de Baudelaire (la filologia francesa, per cert, no s’ha lliurat tampoc de les tisores tecnòcrates que actuen emparades en Bolonya). Però Baudelaire, segur, se seguirà llegint molt després que aquest pla d’estudis, i el següent, i el que vindrà després, hagin passat a l’oblit. La tecnocràcia podrà expulsar la literatura de la universitat pública, concentrada com estarà aquesta en preparar (que no és el mateix que formar, com ja va advertir fa anys Tierno Galván) treballadors-consumidors aptes per al Mercat; però la força reveladora i alhora educadora de la literatura, la seva condició de bé públic i alhora de tresor individual, sens dubte sobreviuran fora de les aules. Els estudis humanisticoliteraris en realitat no estan en crisi: ho està si de cas la societat que no és capaç d’assumir-los com un patrimoni a protegir més valuós que tots els valors borsaris. Veient la llarga i entusiasta cua d’estudiants que, terminada la nostra lectura, esperaven que el poeta els signés el llibre, es comprenia que allí la literatura acabava de guanyar una última batalla en una guerra que té perduda. Una guerra entre poesia i tecnocràcia universitària que si resulta molt desigual és precisament perquè gairebé mai es lliura a l’interior d’una aula.

Xavier Jové

Nota de la redacció: L’autor ens ha proposat una imatge com a conclusió del seu article. La podeu veure en l’arxiu adjunt.