L’exposició dels motius, dels dilemes i les especulacions que porten a perpetrar un acte violent a un home de lletres tramada per un altre home de lletres pot resultar versemblant. Però corre el perill de veure’s seduïda per l’impuls de dos esquers igualment artificiosos. Un: tractar de demostrar o suggerir que el criminal no és tal criminal, sinó un pobre individu els purs i sincers ideals del qual s’han vist frustrats i pervertits per la societat, el poder o la mala sort. Un altre: abundar en la natural propensió a agegantar l’hipnotisme pervers de la seva història i reiterar els morosos primers plans de la iniquitat. Dels dos incòmodes artefactes ha prescindit Joan Cavallé en la seva novel·la Contemplant el monstre (Angle Editorial, 2007). El seu assumpte es centra en els esdeveniments derivats -més que en el fet mateix- d’un atemptat de grans proporcions consumat al centre de la capital de l'Estat mitjançant un cotxe bomba. El narrador es prevé de la morbosa complaença en la descripció directa de la tragèdia i fa que el relat discorri entre el desconcert de les autoritats i de les forces de l’ordre i la commoció dels diferents grups socials, a través d’unes poques històries individuals. En el transcurs de les seves pàgines, la falta d’indicis suficients i de reivindicacions i testimonis fiables agreuja el sentiment social de desànim i provoca un estat de crisi de la política i del poder, de manera que la trama política se superposa a l’argument policial...
D’altra banda, en un relat paral·lel (els capítols s’alternen amb una mateixa numeració, una en còmput romà, i l’altra en ordre àrab), el propi autor de l’atemptat conta de manera epistolar (en primera persona, i, tipogràficament, en lletra cursiva) els motius i el procés de preparació de l’atemptat, que no està mancat de cert enginy, encara que potser sí de certa versemblança, així com els seus mètodes per eludir qualsevol efecte ètic sobre ell mateix.
L’argument de la novel·la, com és ben sabut, no és absolutament original. Ha estat reproduït més d’una vegada per la literatura (i des d’antic; pensi’s, per exemple, en la història de Samsó en Jutges) i més de diverses vegades per la realitat. Així ho reconeix el propi autor, que declara tenir escrita la novel·la ja en 1996 i haver postergat la seva publicació més de deu anys a causa dels greus atemptats que han marcat l’inici d’aquest mil·lenni, encara que hagi decidit, no obstant, no modificar res excepte el títol i una referència al, per l’època de redacció de la novel·la, no tan cèlebre Bin Laden.
Deixant de banda les consideracions d'aquesta afirmació, que no tenim per què posar en dubte, només cal dir que resulta literàriament irrellevant per a la comprensió de la novel·la i per a la justa apreciació de la seva naturalesa estrictament literària, per no cedir a la temptació, com podrà advertir-se en algunes crítiques, d’especular sobre els prodigis de la premonició i de les arts endevinatòries.
Tornant a la novel·la, una lectura superficial podria oferir la impressió que es tracta d’un relat sense protagonista, però la veritat és que el protagonisme es reparteix entre el terrorista (seguit de prop pel personatge que resulta destinatari de la seva confessió), i el conjunt de la societat, un protagonista col·lectiu. La vaguetat de l’autor en obrar d’aquesta manera respon a dues motivacions. Una, la que es refereix al protagonista individual, que és evitar que la novel·la es converteixi en la descripció de l’origen i el procés d’una bogeria, possibilitat narrativa que compta amb models més gloriosos (Hamlet, Macbeth, Lear, don Quijote, Ahab, Raskolnikov, Lord Jim) i no tant. Una altra, relativa al personatge múltiple, concentrar-se en la tragèdia col·lectiva, no en la individual.
A partir d’aquestes convenients exigències que l’autor s’ha imposat, havia de derivar-se forçosament una altra més, i és l’exclusió dels enjudiciaments morals definitius. Les opinions dels personatges, les implicacions més o menys velades del propi narrador estan contrarestades per l’oportunitat proporcionada a l’executor de l’atemptat de conduir-se per la novel·la en primera persona, de manera que les conclusions finals resulten una funció de la lectura, no una intolerable arbitrarietat de l’autor, de la que hagués resultat un simple pamflet melodramàtic.
Pel que es refereix a l’expressió, ja el mateix Joan Cavallé ha advertit els dos registres que conviuen en la seva novel·la, un minuciosament elaborat, que correspon a la narració principal i que pretén reflectir la complexitat de la descripció espacial i humana de què s’ocupa, i un altre col·loquial encara que culte, en el que es confessa la primera persona dels capítols alterns.
En la narració principal (l’altra, per la seva brevetat, queda ja prou caracteritzada) es posa de manifest una considerable preocupació lingüística i un estil basat en la sobreabundància lèxica i la sinonímia, que no obstant, també practica el paral·lelisme, la comparació i la repetició (en aquest últim cas, no sempre amb un clar sentit ni un positiu efecte estilístic), aconseguint molt correctes descripcions, especialment dels espais.
La tècnica narrativa és ben sovint cinematogràfica, per l’ús de distints plans i punts de vista, que afavoreixen l’objectivitat i el contrast del dramatisme i l’humor. Precisament l’humor, que resideix en el llenguatge, no en les situacions, és una altra de les notes característiques de la novel·la, i es troba en gran manera sostingut per la pràctica freqüent de la ironia i de la paradoxa.
Amb tot, alguna venial imperfecció pot assenyalar-se. Es tracta tan sols de dues qüestions menors que no menyscaben en absolut el mèrit de la novel·la. Una és precisament la no impertinent però dubtosa brillantor de l’elaborat estil del narrador quan els personatges en resulten contaminats en els diàlegs o fins i tot en algun monòleg interior. Per exemple, en la primera reunió d’alts càrrecs després de l’atemptat, el tinent Bonfill, que treballa en els serveis d’informació de la policia, porta els Escrits entorn a la llibertat, l’atzar i el destí, de Leibniz, per argumentar que l’atemptat era imprevisible, cosa que resulta extravagant i una mica inversemblant. Un altre lleuger inconvenient és la condició excessivament sintètica dels personatges principals, inclòs el terrorista, que acaba per diluir-se vagament al final, sense haver-se manifestat més que en una naturalesa un poc fantasmal i diabòlica però de pocs atributs humans.
Finalment, no es pot deixar de banda un altre aspecte de Contemplant el monstre que resulta fonamental en el desenvolupament de la novel·la. Es tracta de l’examen crític de diversos tipus i sectors socials que es planteja en les seves pàgines. Les històries individuals que s’entrecreuen entorn de l’atemptat donen lloc a l'autor per analitzar i criticar especialment la classe política i, sobretot, els poders socials, inclòs el poder editorial, el de la televisió i el periodisme, i fins i tot la crítica literària (“Maleïts els crítics i els professors de literatura! [...] Són ells, sí, són ells els qui ho emmerden tot!”). Joan Cavallé ha resolt recórrer a l’al·legoria per complir aquest propòsit, però de manera que els seus símbols són fàcilment interpretables. Així, no s’esmenta en cap moment el nom de la ciutat en què es desenvolupa la història, però les descripcions, les múltiples referències culturals, literàries (com les de Galdós i Quintana, per exemple), i històriques (el “general de Castro -el de “lligat i ben lligat”-) la fan immediatament identificable.
Tota al·legoria, en fi, té un doble propòsit, la diversió de desvelar (i de construir) els seus símbols, que no passa de simple entreteniment, i la determinació d’elaborar una interpretació més precisa de la realitat a què es refereix. Tota obra literària, també, comparteix aquesta doble intenció. La citació de Contemplant el monstre que reprodueixo aquí sota, i amb la que acabo, llegida amb la ironia en què s’inscriu, mostra que Joan Cavallé ha optat per la segona d’aquestes possibilitats:
"Si ho veiem complicat no és per altra cosa que per influència del cinema o la literatura, que, amb el lícit propòsit de seduir-nos, ens presenten les coses com no són, ens amaguen informació, que ens presenten després, i ordenen el material a gust del més o menys hàbil autor."
(Joan Cavallé, Contemplant el monstre, Barcelona, Angle Editorial, 2007)