Si sou professors de secundària, no sabeu com engrescar els vostres alumnes i us animeu a experimentar nous i trencadors mètodes pedagògics, la pel·lícula La ola, de Dennis Gansel us pot donar algunes idees. Però aneu amb compte, perquè, al darrera d’aquest experiment innovador, s’amaga alguna que altra trampa.
La pel·lícula transcorre en un centre d’ensenyament secundari alemany, i està basada en un fet real que va ocórrer a Califòrnia i en el qual el director s’ha inspirat, traslladant la història a la seva Alemanya natal.
La història parteix de la pregunta que un professor trasllada als seus alumnes: “Creieu que en l’actualitat fora possible que s’implantés a Alemanya un règim totalitari com el que va suposar el del Tercer Reich?” Davant la incredulitat general, la pel·lícula s’encarregarà de mostrar-nos com un petit grup d’adolescents, entre els quals podem veure créixer la desorientació i la insatisfacció, pot esdevenir una excel·lent matèria prima a modelar en mans d’un líder oportunista. Aquest petit grup, que és extrapolable a la nostra societat –només ens cal veure el que està passant a Grècia– ens permet reflexionar sobre la fragilitat de les democràcies europees, accentuada encara més dins d’un context de crisi econòmica com l’actual.
Cadascun dels alumnes representa una tipologia d’individu que tots podem reconèixer i que podria ser susceptible de ser sotmès als nous designis del que podria ser una moderna autocràcia.
L’individualisme vers la importància de pertànyer a un grup, la necessitat de les ideologies sense que suposin una mena d’esclavatge uniformitzant. Aquest és l’espai d’equilibri de l’ésser humà en l’intent de no caure en cap dels dos extrems, i un dels temes tractats al film.
La importància de l’educació és l’altre tema fonamental de la pel·lícula, i no podia estar més d’actualitat. La família apareix com un element clau en el desenvolupament emocional dels joves. El paper del professor a la pel·lícula podria representar perfectament el paper de la escola i dels pares actuals, posseïdors d’un poder que pot ser utilitzat per crear individus lliures, o ben al contrari, usat en forma d’instrument de manipulació per tal d’exercir un control sobre ells, despertant la seva admiració, inspirant una mena de col·leguisme enganyós.
En definitiva, estem davant d’una pel·lícula, que malgrat ser un xic efectista, elabora de manera profunda una crítica i una reflexió molt actuals amb una convicció i un ritme adequats. Les interpretacions tant de Jürgen Vogel, en el paper de professor, com dels alumnes, resulta molt creïble, i a més té l’avantatge que sense ser un producte orientat al consum adolescent, és agradable de visionar tant per un públic jove com per un públic de més edat.
Ma. Josep Estorach