Dues actrius i una gandula. A més a més, la necessitat de ser estimat, la necessitat de canalitzar els sentiments. I una malaltia, la malaltia de plorar, que és com emmalaltir de malenconia. A “La enfermedad de llorar”, que vam veure al teatre El Magatzem amb guió i direcció d’Hermes Damià, les dues dones protagonistes decideixen caminar unides i el món és temporalment perfecte, però tot canvia quan una d’elles pensa que la seva vida és buida sense un nadó, sense una altra persona que, al capdavall, segons creu la seva companya, vindria a trencar la vida que han construït entre les dues.
I és que “La enfermedad de llorar” ens parla de les dificultats per situar-se en un entorn sense influències exteriors, sense que ens esquitxin els desigs de canvi, la necessitat del món exterior per molt aliè que el vulguem mantenir.
En aquest sentit, el bon fer de les actrius, d’una meravellosa Kristina Parera (Chuma), i d’una Maica Verdejo (Goya) capaç de donar-ho tot per tal de configurar un personatge que dubta si lliurar-se a la passió de viure fora d’ella mateixa, suposa el més destacat d’una obra que ens manté sempre entre el somriure i la reflexió sobre la solitud de l’ésser humà contemporani.
Al final, plorar és una malaltia que té a veure amb com ens situem davant les emocions. I aquesta obra ens les fa properes.
X. R. Trigo