
(L'escena en fosc. Gairebé al mig de l'escenari, un poc a la dreta, el bressol, il·luminat per un canó retallat. La mare passeja nerviosa al seu voltant, només il·luminada quan s’atansa al bressol.)
MARE: No puc més, el plor s'escola en cada porus de la meva pell, em martelleja les orelles... No puc més... Deixa'm dormir, deixa'm dormir, deixa'm dormir! El cos no em respon, no veus que no puc moure'm? Per què plores? Només vols torturar-me, oi? Ea, ea, ea, calla, calla, calla! Per què? Per què a mi? Per què no m'inspira la més mínima tendresa? Miro les seves manetes, els petits ulls i l'odio. S'ennuega amb els sanglots, es posa blanc i després quasi morat i desitjo tant que els pulmons li rebentin i que es quedi quiet, silent i fred... Sóc un monstre. Quina mare pot sentir això pel seu fill? És part de mi, oi? Però és que m'odio, m'odio tant o més que a ell... Petit farcell de merda, no ets més que una cicatriu d'aquelles mans ferotges, d'aquelles mossegades, d'aquell home que amb 10 minuts em va destrossar la vida... 10 minuts que no em puc treure del cap, 10 minuts que es van fer eterns, 10 minuts, 10 minuts, 10 minuts! I tu què? A tu què t'importa? Tu només plores, i plores, i plores... I per què no puc plorar jo? Per què? Per què et vaig tenir? Per què no vaig tenir forces per acabar amb tu abans de tenir-te al davant? I si ho fes ara? Si et destrossés ara, acabaria amb el record d'aquella nit? Deixaria de sentir-me bruta? Em llevaria algun matí sense ganes de vomitar? Deixaria de ser un monstre? Calla, calla, calla... Cada cop que plores sé que saps què penso... Cada cop que plores sé que no em mereixo tenir-te, cada cop que plores sé que no se’m permet plorar... Calla! Sento com una aranya em recorre l'esòfag. Saps tu el que és això? Saps què és tenir tantes ganes de morir que la mort et sembli massa poc? Tu què has de saber? Les parpelles em cremen... Tot el cos em fa mal i no puc més! Ets l'únic que tinc... El meu nen, el meu tresor, la meva condemna...
Diana Roig Núñez
Espero que et recuperis aviat, Diana.
Molt dur... i molt ben escrit. Realment colpidor. Felicitats.