A traïció, silenciosament, el meu cos ha albergat un mal que vol prendre’m la vida. No sé la raó d’aquesta perfídia, el perquè de la infidelitat d’un organisme que he alimentat, netejat, abrigat i, acceptant-li les limitacions, n'he tingut cura, portant-ho arreu amb mi, excepte quan somio...
No sé quin nom té, però a cada pas que dóna el botxí, reconec el seu avenç...
Ara arriba!
Presento l’aterridora picada, cloc els punys, serro les dents, retinc la respiració.
Ja és aquí!
El dolor m’ataca, em mossega, em clava dents i queixals.
Ungles de bèstia sense pietat m’esgarrapen per dins.
Del meu centre brolla el dolor i s’escampa. Cada ona que emet la terrible punxada s’estén, m’envaeix, m’esgota, m’aniquila i em fa desitjar la inconsciència com a bàlsam.
Des d’aquell volcà interior de cremor que experimento, s’estén la lava pel meu cos, abrusant totes les altres sensacions fins que cada cèl·lula, cada centímetre de mi, és víctima del turment.
M’esquerdo.
Un minut, potser, de pausa. Uns moments, tot just, entre batalla i batalla, que visc a l’espera sense esperança, perquè l’enemic és amb mi.
La tortura no ha acabat. Sé que l’atac es repetirà i, mentre espero el següent assalt, només puc encongir-me, bressolar-me breument com si tornant a la postura fetal pogués lliurar-me del mal que ara em destrossa.
Tremolo.
Com si fos l’eco d’un tro, sento que la pell se m’esborrona. Se’m fa un nus a la gola, perquè intueixo el que ve a continuació... Quan per fi sento la fiblada aguda, aquella agulla interna de gel i acer que se’m clava, que burxa en les meves entranyes, a penes tinc temps d’engolir saliva que ja rebento.
Em desfaig, em trenco en bocins espantats i esgotats.
Sento, de nou, que comença el símptoma de l’ardor: ja m’encenc, ja gemego. Panteixo els últims instants de vida abans de voler morir.
Víctima d’una deslleialtat que no entenc, abraçant l’infidel que m’ha traït, recomenço, sense cap música de fons, la maleïda dansa del dolor.
Maite Crespo