La Galeria José de Ibarra presenta l’obra del pintor Josep Icart novament a Barcelona d’ençà de la seva desaparició l’any 1985, on va exposar a quinze dies de la seva sobtada mort. Una mostra que va dissenyar i preparar a l’Hotel Terminal però que no va poder veure a causa d’un infart fulminant. Ara, després de gairebé vint-i-dos anys la Galeria JOSE DE IBARRA ens mostra un personatge recuperat de l’oblit.
Icart, malauradament desaparegut i desconegut pel gran públic, és un artista de culte reconegut només en cercles iniciats, pel seu particular món d’abstracció paisatgística. Era un treballador compulsiu totalment lliurat a la recerca d’una expressió anímica a través de la llum, el color i el ritme vibrant de màgica fluïdesa marcat pel seu característic traç de pinzell. No és només un artista contemplatiu de la bellesa del paisatge, sinó que esdevé un crit militant del dolor i de les ferides del planeta blau. La seva pintura té una força tel·lúrica , és la veu immemorial de la naturalesa expressada des de la contemporaneïtat...
La tasca del MAMT
La vasta producció de l’obra de Josep Icart va estar oculta, preservada de la mirada dels curiosos per motius contundents: no signava els quadres fins que no els exposava i, sortosament, va produir molt. A vegades trigava anys per donar per acabada una tela i en tenia moltes d’obertes, mentre estudiava com resoldre el seu diàleg amb la llum de cada quadre. Durant dues dècades l’obra va ser guardada gelosament per evitar una dispersió que la pogués malmetre, doncs calia posar un ordre previ abans de mostrar-la al gran públic. Fins que una autoritat acadèmica reconeguda com el Museu d’Art Modern de Tarragona (a través de l’exposició comissariada per Raquel Medina “Josep Icart, la natura immanent” i l’edició del corresponent llibre- catàleg) no va fer front a la ingent tasca de catalogar les nombroses peces produïdes pel mestre, la família no es va veure en cor de mostrar l’obra amb totes les garanties. Després d’això s’ha produït un fenomen a petita escala, que va “in crescendo” i sembla que hi ha expectatives de generar projectes als seu entorn. Icart va morir però la seva pintura el manté viu.
Biografia Josep ICART (Tarragona, 1928 - 1985)
Josep Icart s’instrueix, seguint una primerenca vocació artística, a l’Escola d’Art de la Diputació de Tarragona. El 1943 obté una beca de la mateixa Diputació. El 1956 guanya la medalla de Bronze de pintura Nacional i el 1959 obté el premi de la XII Exposición de Arte de San Sebastian - Donostia - País Basc, data en què passa la frontera del figuratiu a l’abstracció. Viatja a la recerca d’experiències pictòriques a París. Al 1969, a Roma, pateix un infart que marcarà definitivament la seva trajectòria. El 1971 començà a treballar com a professor de tècniques Pictòriques a l’Escola Taller d’Art de la Diputació de Tarragona. El 1974 obté la medalla Tapiró. Captivat pel paisatge mediterrani i particularment per la comarca del Priorat, la seva especial orografia l’inspira en la seva constant i apassionada recerca. Realitza exposicions arreu de tot Catalunya i de l’Estat Espanyol i treballa amb un marxant nord-americà.
Enamorat de la llum mediterrània, de la salabror del mar i dels misteris de la natura, Josep Icart no és només un artista contemplatiu de la bellesa del paisatge, sinó que esdevé un crit militant del dolor i de les ferides del planeta blau. Ara, després de vint anys de la seva sobtada mort, aquest missatge és més evident que mai, al mateix temps que ens recupera la memòria de la seva figura. ICART: COMPROMÍS AMB LA NATURA.
D’una manera subliminal, la pintura de Josep Icart traspua una profunda càrrega ideològica i un compromís amb la defensa de l’entorn i la natura. Formalment també expressa de paraula la seva admiració, gairebé mística, per les forces tel·lúriques que venera, respecta i admira. Però és a través de la llum i del color quan estableix un compromís amb la natura amenaçada per l’acció de l’home.
Per entendre això hem de partir de l’època fosca, quan ja no és un pintor de cavallet a l’exterior i esdevé, un pintor d’estudi angoixat per la malaltia i l’efímer gest de la vida. És un temps en que frueix vivint, observant, trepitjant, escoltant i respirant el paisatge. Estimant-lo amb passió, captant l’ànima viva de la Terra. Per això surt als camps ocres, camina per les verdoses muntanyes, passeja vora el mar pregon i s’omple els pulmons d’oxigen transparent. Més que observar, sent. D’aquesta manera, manté un diàleg secret amb la natura que més tard reproduirà amb els seus pinzells.
Icart trepitja els camps de Castella, pesca a la costa de la seva Mediterrània natal, a Tarragona; cerca fòssils, recull bolets dels boscos de Prades, herbes de les muntanyes del Priorat, còdols dels rierols del Montsant. Ensuma l’aire de la pluja i la terra mullada, llegeix els núvols del cel rogenc, cerca l’aigua endevinant el curs soterrat dels rius, interpreta els vents i el cant dels ocells. Josep Icart s’aferra a la vida, la vida és el paisatge i el paisatge ho és tot. El seu ecologisme i el seu discurs són purament artístics perquè la única arma que sap emprar son els pinzells.
Però el seu compromís ecològic té una doble vessant: d’una banda, la recerca pictòrica en una lluita contra rellotge (coneix la gravetat de la seva afecció cardíaca) i de l’altra el paral·lelisme que estableix entre el seu cor amenaçat per la malaltia i el nostre planeta amenaçat per la contaminació. L’època fosca és plena de pessimisme, desprès del primer infart sofert a Roma, el paisatge es converteix en una abstracció que ens evoca formes orgàniques tan de les interioritats de les vísceres humanes, com de les interioritats cavernoses de la Terra. Aquests paral·lelismes Cos / Món, Malaltia / Contaminació es mantindrà en l’època cromàtica quan esclataran els colors vius en un constant treball de recerca pictòrica que el farà créixer i ser reconegut. Ara ja no pinta l’interior orgànic sinó que, en l’abstracció, s’allunya del cos propi i pinta horitzons o sobrevola bellíssims paisatges on s’hi endevina una espiritualitat manifesta.
Paradoxalment en la darrera època, el color esdevé més dolç en benefici d’una llum cada vegada més clara, psíquica i incorpòria. És com un preludi de comiat abans de la mort, la ubicació del paisatge en l’ànima.