Damunt meu el vent gronxa l’herba.
Una petita llosa m’assenyala. Vint mil discretes, porugues, avergonyides lloses
s’aixequen a penes cinc centímetres de terra, per a no oblidar-nos. Malgrat
tot, per a no oblidar-nos.
Vam ser els infames, l’enemic de
tots, la bogeria col·lectiva...i el món sencer ens assenyala. El poble maleït
seguint el seu líder maleït, i com ell, sense escrúpols, sense pietat, sense
ànima. Però què volien? Ens calia un home fort que ens fes oblidar la humiliació, el vam trobar i ens hi vam
aferrar. S’equivocava?, potser sí, però no hi cabien mitges tintes, o era tot o
no era res. I ens hi vam sotmetre sense condicions. Ser els amos del món? Sí, i
sí, per sempre sí. La puresa de la raça? Sí, sí i sí, i totes les solucions
eren vàlides, fins i tot la definitiva. Al cap i a la fi, ells eren els màxims
responsables de l’infortuni del nostre poble. Ho deia ell i ell era déu.
Damunt meu sento el terra que
trontolla sota els peus dels visitants. Són els dels altres morts, venen de
veure les seves tombes. El món sencer plora els altres morts; a nosaltres només
els nostres. Després la curiositat els mena cap aquí. Amb passos vacil·lants i
hostils s’acosten i llegeixen...un nom, unes dates...i fan un breu càlcul mental.
Per uns moments un sentiment de pietat s’esquitlla per tot el cementiri.
Gairebé ens perdonen. Però no!, m’equivoco, no ens perdonaran mai. Vam ser
nosaltres qui va matar els seus fills, els seus veïns, els seus herois...No, no
poden perdonar-nos.
Aquí la terra fa olor de mort.
Sense proposar-s’ho, la mort va arrabassar-hi cent mil vides l’estiu de mil
nou-cents quaranta quatre. Jo hi era aquella matinada del sis de juny. L’enemic
va llançar-se en paracaigudes per damunt del poble, des d’aquella munió de
Douglas C47 que cobria el cel. Diu que es van equivocar, que havien de caure
més enllà. I nosaltres només vam necessitar uns instants per atrinxerar-nos.
Després va ser tot tan fàcil... La consigna era DISPAREU, MATEU, DISPAREU,
MATEU!, i ells eren allà al meu davant, baixaven per l’aire sense cap resguard,
sense poder agafar l’arma per a defensar-se, tibant les corretges per accelerar
la caiguda i sortir de l’objectiu. DISPAREU, MATEU! I vaig disparar. No havia
mort mai cap home. L’endemà complia disset anys. El soldat va deixar de tibar
el paracaigudes i va anar baixant amb
les cames penjant, els braços penjant, el cap penjant... El destí em pertanyia.
El destí d’aquell home que jo havia convertit en titella. DISPAREU, MATEU! Vaig
tornar a disparar i tots els encertava, com en un joc innocent de punteria. Les
titelles, totes amb el seu escut de barres i estrelles al braç, anaven caient
i, al seu damunt el paracaigudes,.com una mortalla improvisada. I jo que veia
la mort per fora, em preguntava com devia ser la mort per dins. Què hi passava
en aquell ventre que s’estripava, en aquell pit que deixava d’alenar. I
especulava si els que morien s’adonaven que morien i volia endevinar el seu
últim pensament.
Damunt meu, la volta del cel, i
cada dia de llevant fins a ponent, el sol escalfa les meves cendres.
Com si el sentís ara mateix, un
brètol va cridar “Quin espectacle!”. Amb precaució vaig sortir del meu parapet
i sí, era una gran espectacle. Tant lluny com m’abastava la vista, el terra
s’havia tornat blanc i onejava suament mogut per la brisa atlàntica. Semblava
talment que un cel carregat de núvols hagués caigut a la terra, núvols molsuts
i bellugadissos, i a sota de cada un, una titella amb els fils trencats, perquè
el destí del món era nostre. Recordo que, sense voler, la vista se’m desvià cap
un altre paracaigudes que desentonava. S’havia quedat suspès del campanar de
l’església i el soldat penjat pugnava per a lliurar-se de la teranyina que
l’empresonava. Em va sembla que allò era una ofensa a l’estètica de l’univers i
que aquell moviment de braços i cames s’havia d’aturar d’immediat. Vaig apuntar-lo
i vaig sentir una detonació. Tot el meu cos va retrunyir i vaig notar un dolor
agut dintre meu, no hauria sabut dir on. El penjat continuava bellugant i jo no
ho entenia. Un company em va cridar molt fort, amb desesperació, mirant-me el
pit. Va ser llavors quan vaig entendre el què havia passat, quan vaig veure la
sang que brollava. Aquell dolor punyent que havia arrencat tan confús, es va
anar concentrant en un sol punt del meu cos, fins a fer-se insuportable. I vaig
saber que em moria. Les cames em van començar a tremolar fins que no van poder
aguantar-me i vaig iniciar una lenta caiguda enrere. Jo també era una titella.
El destí ja no em pertanyia. El Führer no era cap déu. I sota aquell cel que
ara desfilava pel meu davant mentre jo queia, ben pensat, però massa tard, hi
hauríem pogut cabre tots, nosaltres, els paracaigudistes i els maleïts gossos
jueus.
Teresa Duch
(Relat premiat al Concurs de Prosa Dia de
la Dona de l’Ajuntament de Tarragona)