M’ajeus d’esquena a terra. La força dels teus braços em
cenyeix. Delirós, recorres el meu cos per desposseir-lo de tot el que el pugui estrènyer.
Suaument, amb les mans m’inclines el cap una mica enrere, et tremolen. M’aguantes
el clatell mentre els dits de la mà dreta em drecen el mentó cap amunt. Després,
penetren la boca i recorren pas a pas la llengua, l’alliberen i busquen amb
avidesa cada recó de la gola. M’apropes l’orella als llavis i escoltes. Vols
sentir l’alè que en surt, els sospirs o la respiració feixuga. Instintivament,
els segelles amb un bes i fas dues expiracions lentes fins que l’aire apropa el
meu pit al teu. Amb dolcesa em pressiones el coll i una alenada respon al teu
impuls. Ara, sento el teu cos estremir-se, com un arravatament que, voluptuós,
em volgués fer seva. Després, els dits et rellisquen i volen palpar el nus
bategant, mancat ja de força. Els palmells se t’aturen al mig dels meus pits. Els
premen amb fermesa i brevetat, rítmicament; esbufegues. Tens tanta por de
perdre’m!
Tornes frenèticament a xuclar-me els llavis molsuts i el
teu hàlit voraç vol desvetllar en mi el desfici de viure. Reprens l’embranzida:
una, dues, tres… Esmerces totes les teves forces en revifar l’esguard lluminós que
s’esmuny lentament del meu rostre. Malgrat tot el teu empeny he abandonat la
calidesa de la teva passió i ara t’observo des de la llunyania, et veig com una
silueta aferrada al meu cos, els teus ulls espurnegen. La teva expressió em
puny el cor i el meu esperit, ara lliure, es dol per tu. Segueixo amb els ulls
clucs i la pal·lidesa de la meva pell no fa sinó enfervorir-te en l’intent
d’aplicar-me la reanimació mentre en la llunyania se sent la remor de la sirena
d’una ambulància.
Teresa Rué