Publiquem avui el primer premi del concurs de
relats Sant Jordi 2009 que, convocat per l’Escola de Lletres de Tarragona,
tenia com a tema “La línia”. La imatge que l’il·lustra és de Josep Maria Argilaguet
i va guanyar el primer premi en fotografia.
LA LÍNIA
Toni Soler
Arribat
als nous mesos prescriptius d’embaràs, en Prudenci Rectili i Mitjaner es va veure
obligat a néixer. Per dur a terme l’acció només li calia creuar la línea que
separa úter i quiròfan, medi amniòtic i atmosfera, interior i exterior.
En Prudenci,
però, no hauria dut a terme aquesta gesta sinó hagués estat pel seguit de
contraccions amb les que la seva mare va contribuir a fer aquest traspàs.
El doctor
va explicar a la mare d’en Prudenci, sense tenir la precaució que el nadó no ho
sentís, que tot plegat va ocórrer perquè la gràfica on s’hi representava els
nivells d’una hormona que se’n diu oxitocina sobrepassava la línia que indicava
l’aparició de les contraccions. La mare no va quedar convençuda amb aquesta
explicació perquè va creure que aquell exercici estadístic el que feia era
treure-li mèrit al seu esforç. Pel Prudenci, la lliçó del doctor li va servir
per aprendre que tot aquell enrenou que l’havia allunyat de la tranquil·litat
del ventre matern va ser culpa d’haver superat una maleïda línea. Aquesta
situació viscuda després del part va marcar per sempre la vida d’en Prudenci.
De la seva
infància en podem dir que va ser ben delimitada. Mai va plorar fins el punt de
fer-se pesat, ni va fer un petó de més a cap de les seves tietes. Tot era
executat en la seva justa mesura i mantenint-se dins d’uns paràmetres
d’absoluta normalitat.
Per
entendre la idiosincràsia del nostre protagonista cal esmentar unes
observacions en el seu historial acadèmic del mestre de treballs manuals i del
de gimnàstica. El primer valorava l’esforç d’en Prudenci per no sobrepassar mai
la ratlla a l’hora de pintar un dibuix per molt complicat que fos el contorn
d’aquest. I el segon la rapidesa del nostre protagonista en recollir les
pilotes que sortien del terreny de joc i la immediatesa en retornar-les al camp,
com si la visió de l’esfèric fora dels límits del joc li provoqués un insuportable
i indescriptible patiment.
D’aquesta
manera el petit Prudenci va anar fent-se gran, en paraules del seu metge dins
d’una perfecta normalitat ja que la línea pondoestatural del seu
desenvolupament seguia fil per randa la mitjana dibuixada al fons del full
mil·limetrat que serveix de referència al metge per determinar si un és més o
menys alt o gros per a la seva edat.
Va arribar
a la joventut, sense gaires escarafalls. I com qui no vol la cosa, en Prudenci
se’ns va enamorar. Un bon dia, sortint de l’escola de delineació va trobar-se
amb una noia amb qui havia estat veí quan eren petits. Va ser ella qui va
tindre la iniciativa de saludar-lo. Va dirigir-se al Prudenci dient que se li
feia estrany coincidir amb ell en una mateixa vorera. Cal saber que els dos
havien viscut molts anys en el mateix carrer però que mai havien tingut la
necessitat ni un ni l’altre de canviar de vorera. De fet, una persona avança
per un carrer quan en fa un desenvolupament longitudinal d’aquest, i això pot
fer-se perfectament sempre per la mateixa acera.
En el
termini estipulat, en Prudenci va acabar els estudis de delineació. Va iniciar
la seva carrera professional en un estudi de cartografia amb l’encàrrec
d’actualitzar els mapes de la comarca i, sobretot, d’omplir-los de línies
distribuïdes com a paral·lels i meridians que delimitessin finques, camins,
turons i qualsevol altra accident geogràfic susceptible d’ésser traslladat a un
plànol.
Després
del festeig va arribar la boda i un seguit d’anys de feliç vida matrimonial al
costat de la seva estimada, i amb una rutina laboral només trencada cada mes
d’agost per quinze dies de vacances a
A l’edat
de noranta cinc anys, un capvespre ennuvolat, en Prudenci va sentir tres cops a
la porta de casa. No esperava ningú a aquelles hores. De vegades ensomniava despert que la seva difunta esposa
tornava a casa després de fer la compra al mercat i avisava el seu retorn fent
sonar la campaneta que s’accionava des de l’exterior de la casa. Però picar a
la porta mai, la seva esposa mai hagués fet això de picar com un homenot. Un
cop descartada aquesta fantasia com l’artífex d’aquells cops i havent passat
una bona estona va sentir un altre sotrac, aquest més fort que els altres tres
junts.
En
Prudenci va anar cap al rebedor, va apropar-se a l’espiell de la porta i
perplex va veure la mort plantada just al mig del replà de l’escala. La va
reconèixer sense cap presentació prèvia. Es tractava de la representació
clàssica d’aquesta, vestidures negres, el rostre ocult per una caputxa i una
fredor que s’escolava pel pany de la porta i semblava arribar fins al pit del
Prudenci.
Ell, segur
del bon criteri que sempre havia guiat la seva existència, va obrir la porta i
digué: -“Bon vespre, vostè dirà”. Una veu fosca va respondre: -“Prudenci
Rectilini i Mitjaner?”, -“jo mateix” va respondre amb fermesa. Es va fer el
silenci i va passar una bona estona fins que del fons de la caputxa negra va
sortir una veu convidant al Prudenci a anar-se’n d’aquest món argumentant que
havia arribat al final del camí. També va dir-li que hi ha una línia fina i a
l’hora difusa que és fronterera entre la vida terrenal i el més enllà i que ja
era hora de fer el pas d’una banda a l’altra.
Però això
suposava creuar la línia que separa la vida de la mort, i creuar la línia que
separa la cridòria del silenci, i creuar la línia del que en Prudenci
controlava i del que li era desconegut. No, en Prudenci no estava disposat a
passar un altre trasbals com aquell mal tràngol acompanyat de contraccions, de
cap de les maneres! Només plantejar-s’ho li suposava un esforç excessiu. Tenia
ben apresa la lliçó i no estava disposat a donar cap pas en fals.
En
Prudenci va negar-se a creuar la línea que separava el rebedor del replà de
l’escala i d’un estirabot va tancar la porta deixant fora del seu món
particular aquella visita inesperada.
Superat
aquest ensurt, i refermat en els seus principis, el Prudenci va continuar pintant
la seva vida, això sí, sense sortir de la ratlla, tot en la seva justa mesura i
mantenint uns paràmetres d’absoluta normalitat.
Els qui encara
comparteixen amb el Prudenci partides de dominó al casal segueixen admirant la seva
pulcritud a l’hora d’arrenglerar les fitxes damunt la taula, dibuixant línies que
mai superaran els límits del tapet.
Toni Soler
Fotografia:
Miralls de matinada, de Josep Ma. Argilaguet (1er. premi Fotografia Sant
Jordi 2009)