Xavier Amorós: De Hans C. Andersen a Pierre Drieu la Rochelle.

Xavier Amorós Corbella, el poeta de ja consolidada trajectòria, ens ofereix ara (qui sap si en això –ja es veurà– seguint en part una similar evolució paterna) un llibre en prosa. Com no és impropi dels poetes que aparquen la lira per temptar gèneres narratius, la seva és una prosa que per damunt de tot transmet delicadesa. Una escriptura delicada, gens forçada, sense afectació, que flueix amb aquella naturalitat que revela un vincle directe amb les paraules, una familiar immediatesa amb el llenguatge. Tal és el vehicle que usa Amorós Corbella per fer-nos arribar una veu narrativa amarada d'una certa fragilitat i d'una certa tendència al desencant que no deuen pas estar –no poden estar– del tot allunyades de la seva veu poètica.
En aquesta ocasió l'autor ens ha confegit un volum (editat per Arola amb la generositat i solvència tipogràfiques marca de la casa) amb materials força heterogenis, el principi ordenador dels quals va descobrint el lector a mesura que s'endinsa en el llibre. Pot sorprendre que una obra composta amb proses diverses –fins i tot al·logèniques– comenci sota l'advocació de Hans Christian Andersen i acabi sota la de Pierre Drieu la Rochelle, però això és exactament el que s'esdevé aquí. Amb candoroses citacions del primer s'encapçalen alguns capítols de la meitat inicial del llibre, i una tèrbola frase del segon presideix la part final. Aquesta és també d'alguna manera l'evolució del contingut literari reunit en el volum. Del conte fantàstic al relat versemblant, de la literatura infantil a l'estrictament adulta, de la historieta onírica a l'aforisme despietat. Podríem dir: d'una literatura inofensiva a una literatura del mal.
Tanmateix la narrativa d'Amorós Corbella no és mai del tot inofensiva, i fins i tot en les parts que semblen escrites buscant un to de literatura infantil clàssica, l'element oníric –present al llarg de tot el volum– sovint resulta inquietant si no angoixant. Els relats primers formen un espai ficcional ple d'imatges com aturades en el temps, com d'un món perdut sobre el qual el narrador llança una particular mirada naïf. El lector ha d'avançar disposat a un permanent canvi de personatges, d'històries (algunes entrecreuades) i de veus narratives. Els diàlegs –que l'autor té el capritx ortotipogràfic d'escriure en cursives– sempre desprenen un encant especial, i suposen durant tot el llibre un dels principals trets distintius d'aquesta mutant veu narrativa. Més que en l'estructura del relats o en el disseny constructiu de les ficcions, la bellesa ens surt a l'encontre inesperadament, en petites mostres, en petites joies citables que ens indiquen allò que després la part final del llibre ens confirma: que l'autor es complau a conrear el fragment, que s'acull de bon grat a l'art de l'esbós.
Cert caràcter impressionista té també l'ordenació polièdrica –dins d'algunes parts del llibre– de diferents cares d'una història. La part V, cap a la meitat del recull, fa com de frontissa. La literatura fantàstica es combina aquí amb l'estètica neorealista, i comença a prendre cos un llenguatge més políticament incorrecte. En el viatge entre Andersen i Drieu, sembla que féssim un sojorn sota l'ombra d'Italo Calvino. En la part VI s'acaba imposant el realisme sobre el surrealisme, el narrador es torna una mica més cínic i els diàlegs solen tenir un punt d'ironia distanciada. Finalment, la part VII, que dóna títol al conjunt de l'obra, ens presenta la figura d'un lletraferit reflexiu i solitari que ha llegit amb profit Pessoa, Svevo, Hesse o Machado. És la millor part del llibre. Anècdotes tristes, contes pessimistes o màximes desencantades van dibuixant una mena de poètica del conformisme que traspua un arrelat escepticisme melancòlic. El narrador que s'amaga darrere l'home del barret sona més lliure, més incisiu, més convincent, que aquell altre que en algun moment anterior semblava voler amagar-se darrere d'un bolet.

Xavier Jové
(Publicat a El Punt)

_______________________________________

Xavier Amorós Corbella, L'home del barret, Tarragona, Arola, 2006.

ENTREVISTA A ISABEL OLESTI, per Òscar Palazón.

Isabel Olesti ha retornat als seus orígens. Tot just fa un parell de mesos, va deixar Barcelona i es va instal·lar amb la família molt a prop de Reus. Quedem a casa seva, un pis que dóna a una placeta on la canalla juga en silenci, com si sabessin que allà dalt hi viu una escriptora. I mentre conversem, de reüll, no puc evitar fixar-me en els discs compactes que cobreixen una de les parets del saló. Segons em comenta, els seus gustos musicals són molt variats: des de la música italiana i el jazz fins a l’òpera, sense oblidar el flamenc i el bolero.

Tots coneixem la teva passió per la música i la dansa. El que no és tan conegut, però, és el teu pas d’aquesta disciplina artística a la literatura. Podries explicar-nos per què vas decidir dedicar-te professionalment al món de les lletres?

Una mica per casualitat. M’agrada molt llegir i sempre em picava el cuc de saber si jo també podria inventar històries. Un dia ho vaig provar i vaig enviar un conte a un premi que feien (o potser encara fan) a l’Espluga de Francolí. El vaig guanyar i això em va animar a continuar. Sense adonar-me’n em vaig trobar amb un bon plec de contes. Els vaig enviar als Premis Octubre de València i em van donar l’Andròmina de narració. No m’ho podia creure. Pensa que els meus pares van saber que escrivia quan ho van anunciar a les notícies de Catalunya Ràdio. Quasi els agafa un cobriment de cor. “¿Es la nostra filla?” deien, mentre es ficaven al llit astorats. Va ser molt emocionant i divertit. A partir d’aquí vaig continuar escrivint i a poc a poc, per altres motius, vaig deixar de donar classes i em vaig llençar a l’escriptura. Ara puc dir que, d’una manera o altra, en visc.

Escriure és, d’alguna manera, una altra forma de ballar?

És una forma d’expressar-se, molt més íntima que la dansa. Jo, de fet, sempre dic que no he deixat de ser ballarina, encara que no balli. És una cosa que duc a dins i quan veig ballar bé i una cosa que m’agrada m’emociono com una burra. Escriure no és tan complicat com ballar: no necessites tantes coses, només un ordinador i un editor.

Després de publicar sis llibres de ficció, el 2005 va sortir “Nou dones i una guerra”, un recull d’entrevistes amb la Guerra Civil com a rerefons. A què és degut aquest canvi de gènere? En quin dels dos et trobes més còmoda?

Doncs també va ser una casualitat. Jo escric regularment al diari El País i això em va portar a conèixer un col·lectiu de dones molt grans que es dediquen a fer xerrades sobre la seva experiència en el temps de la República, en la guerra, la postguerra i l’exili. Són dones increïbles, plenes de força i fermes en les seves conviccions. Vaig quedar enamorada d’elles i els vaig proposar d’escriure la seva biografia: una per una. És un llibre molt estimat, per elles i per mi. He après moltíssim.

Aquest mes de novembre estàs doblement d’actualitat. D’una banda, el dia 30 participes en el cicle Lletres a Taula de la Tardor Literària de Tarragona. Com ha anat l’experiència de crear uns textos a partir del menú que et va proposar el restaurant Barhaus?

Una experiència interessant. Jo estic força habituada a parlar de temes gastronòmics perquè m’agrada i a El País, d’alguna manera i sense pretendre-ho, m’he convertit en l’escriptora que, a més a més, fa les cròniques gastronòmiques. Per tant, les Lletres a Taula ha estat una cosa positiva.

D’altra banda, per segon any consecutiu ets al capdavant del Festival de Poesia Taca d’Oli de Reus. Quines novetats hi ha enguany?

Vam proposat al poeta Pere Gimferrer que triés els quinze millors poetes de la literatura catalana de tots els temps, segon el seu parer, és clar. Gimferrer ha escrit un pròleg justificant la tria i de tot això se n’ha fet un llibre que sortirà abans de Nadal i un recital dirigit per Ferran Madico. La idea és que cada any un poeta reconegut faci aquesta tria. L’altra novetat, feta juntament amb la Tardor Literària de Tarragona, va ser el Tren de Poesia, una manera d’unir Reus i Tarragona amb poemes d’autors d’aquí. La idea era que els poetes pugessin dalt del tren a recitar la seva obra entre el trajecte de les dues ciutats. Va ser una experiència molt bona i divertida. Els poetes estan encantats i espero repetir-ho l’any que ve.

El teu company, Xavier Lloveras, és poeta, traductor i llibreter (www.llibresdelmirall.com). Ens agradaria saber com és la convivència entre dues persones tan vinculades a la literatura. Sense ànim de ser indiscrets, per exemple, de què parleu quan sopeu?

Doncs gairebé de tot menys de literatura.

Òscar Palazón

(Diari de Tarragona, 26 - 11 - 2006)

____________________________________________
PERFIL BIOGRÀFIC D’ISABEL OLESTI

Isabel Olesti es va dedicar a la dansa contemporània fins al 1995. Ha publicat el recull de contes Desfici (premi Andròmina 1988) i Dibuix de dona amb ocells blancs (premi Josep Pla 1995) i les novel·les L’aire groc, El marit invisible i El festí de Nàpols. Ha col·laborat al diari Avui, El temps, Interviu, El Observador, Diari de Barcelona, Presència... Actualment escriu al diari El País i Diari de Tarragona.

ENTREVISTA A XAVIER FARRÉ, per Òscar Palazón.

Com es converteix un llicenciat en Filologia Catalana en traductor del polonès i l’eslovè? D’on prové la teva passió per les llengües eslaves?

La meva passió va ser principalment a partir del polonès. I va ser una fascinació per la literatura. Des que vaig llegir la poesia de Czeslaw Milosz, en una petita antologia en castellà, i després en anglès, em vaig fer el ferm propòsit que havia d'aprendre el polonès per, com a mínim, poder-lo llegir en original. Més endavant es va ajuntar amb una altra passió, que és la traducció. Quant a l'eslovè, de fet també va ser més per un interès literari. M'interessaven alguns autors eslovens, i ja que tenia coneixement d'una altra llengua eslava, vaig pensar que pagaria també la pena estudiar l'eslovè per tenir un coneixement dels autors de primera mà. Per altra banda, el fet d'haver viscut en els dos països: Polònia i Eslovènia, ha ajudat a aprendre-les. Així doncs, en el fons, la meva principal activitat, a banda de l'ensenyament, està relacionada en camps que no he estudiat directament, el món de les llengües eslaves, i la traducció.

L’any 2000 vas ser finalista del “Vidal Alcover” amb un projecte de traducció de l’obra de Czeslaw Milosz que acaba de ser publicat sota el títol de Travessant fronteres. Què en penses, d’aquests premis? Són una bona eina, per exemple, per trencar la dependència de les traduccions catalanes del mercat castellà?

Crec que sí, que són una eina que podria ser molt eficaç per trencar aquesta tendència que esmentes. Ara bé, per una banda n'hi hauria d'haver més, de premis de traducció; i per una altra, les editorials haurien de creure realment en aquests projectes. Actualment, sóc bastant pessimista quant al mercat editorial català, només hi ha poques editorials, precisament les més petites, que s'arrisquen a treure algunes obres de qualitat, i ja no parlo tan sols de traduccions. Hi ha una tendència a publicar únicament allò que se sap que vendrà. Quan entrem en el terreny de la traducció, el panorama comença a assemblar-se a un camp totalment erm, i quan parlem de traducció de poesia, aleshores ja ens podem posar les mans al cap. En èpoques anteriors, en una situació políticament molt més adversa quant a la llengua, es realitzaven excel·lents traduccions, però ara el mercat editorial ha fet un gir de 180 graus. Malauradament, aquest gir s'ha entès a Catalunya tan sols d'una manera, en un mercantilisme globalitzat. I s'ha de tenir en compte que també poden existir altres sortides. Però, com deia fa una estona, per sort encara hi ha algunes editorials que intenten desmarcar-se d'aquestes tendències.
Per altra banda, no sé fins a quin punt el fet de tenir més premis pot contribuir massa a millorar la situació. El que de fet és absolutament necessari són més plataformes perquè es pugui saber què passa a l'exterior. Catalunya és potser l'únic país en què no trobem revistes dedicades a la creació (ara sí que en podem trobar alguna a internet, però no pas en format paper), ni a la publicació de traduccions. Si no hi ha aquesta primera plataforma, és ben difícil després poder publicar res en una editorial.

Qui més qui menys, tothom podria anomenar algun escriptor de l’Europa de l’Est. Però, i a l’inrevés? Quin grau de coneixement de la nostra cultura hi ha en aquests països? Per què estudien català els teus alumnes?

Aquí topem amb un altre element problemàtic de la nostra cultura. Em refereixo a un relatiu fracàs de l'exportació de la nostra literatura. Hi ha ajuts que es concedeixen cada any, i tanmateix la literatura catalana segueix essent una gran desconeguda fora de les seves fronteres. La literatura catalana (o la cultura, o el que finalment decideixin, políticament, fer encabir amb un nom i un adjectiu) es veu representada en fires internacionals. Va ser, per exemple, a Guadalajara (a Mèxic) i ben aviat serà a Frankfurt. Però no es dóna una imatge d'una literatura amb uns noms punters. Els assistents, els editors, els mitjans de comunicació, es perden en una tirallonga de noms i acaben sense saber qui és qui. I això en el millor dels casos, és a dir quan parlen de literatura que s'escriu en català. En el fons, és necessari, urgent, determinar un cànon, encara que no ens agradi, dels autors que han de ser representatius, dels autors que haurien de ser traduïts, ja que d'una primera traducció pot dependre l'èxit d'una literatura en un mercat determinat.
Quant als països que conec, cal dir que hi ha diferències en la recepció de la literatura catalana. Mentre a Eslovènia la literatura catalana comença a ser reconeguda i valorada, gràcies sobretot a la ingent tasca que duu a terme Simona Skrabec, a Polònia es coneix encara molt poc. Se sap qui és Mercè Rodoreda, i poca cosa més. Hi ha intents de traducció (per exemple, aviat sortirà una traducció d'un llibre de contes de Jesús Moncada, hi ha el projecte de traduir Tirant lo Blanc, però encara queda molt camí per recórrer).
Pel que fa a la teva darrera pregunta, cal dir que són ben diversos els motius pels quals els alumnes estudien català, des de la persona que sent una fascinació per la llengua o la cultura, a la que està enamorada de Barcelona, passant per aquella que té el xicot o la xicota de Catalunya. Per tant, no hi ha un motiu clar i ben definit. Per altra banda, s'ha de tenir en compte que és una assignatura que s'ofereix d'entrada a aquells alumnes que ja estan cursant Filologia espanyola.

A la teva poesia hi ha moltes referències històriques i filosòfiques. Podem deduir-hi, doncs, que la literatura eslava és una de les teves influències a l’hora d’escriure?

Sense cap mena de dubte. Un dels elements positius de conèixer altres literatures és el fet de poder ampliar la tradició de la teva pròpia literatura, aportar-hi elements nous. En el meu cas, hi ha dues línies que m'han marcat molt en la pròpia escriptura poètica: per una banda, alguns poetes d'expressió anglesa, i per altra banda alguns poetes polonesos, o d'una manera més amplia, alguns poetes eslaus. El fet de trobar, principalment, alguns elements de caire moral i una reflexió de caire més metafísic ha determinat que la poesia polonesa o, més aviat, el que Milosz qualifica com a “escola poètica polonesa”, tingui una influència remarcable en allò que escric.

La natura i el paisatge són imatges habituals en molts dels poetes que hem entrevistat en aquestes pàgines. Tu, malgrat haver nascut en un poble, sembles estimar-te més els escenaris urbans. A què ho atribueixes, això?

Potser és degut al fet de viure entre dos mons, el món del poble que, diguem-ho així, és el meu natural, si més no, durant una bona part de la meva vida, i el món de la ciutat on trobo tots els elements que em manquen al poble. En el fons, és estar en una recerca constant entre l'un i l'altre. Per altra banda, però, ho atribueixo més al fet d'haver canviat sovint de geografia. De trobar-me en ciutats diferents, i que aquestes hagin format part de la meva formació. Haver de descobrir contínuament una nova ciutat, acostumar-s'hi, endinsar-se en la seva història, entrar en un procés de vegades de mitificació, és el que després es transforma també en matèria literària. De fet, el que hi ha és una recerca de la pròpia identitat a partir de l'estranyesa, de l'altre que tenim al davant. No és casualitat que això s'hagi produït en la ciutat, i sobretot en ciutats “estrangeres”. M'interessa més la reflexió que provoca ser lluny no ja d'un lloc sinó també d'un mateix (diguem-li exili, encara que voluntari, o posem-li un altre nom) que no pas la ciutat en si.

Quin paper juguen els records —aquestes “imatges fraudulentes”, tal com tu les anomenes— en la teva poesia?

En el llibre Retorns de l'Est tenen un paper fonamental. És a través dels records que ens descobrim a nosaltres mateixos, ja que els modulem tal com volem que siguin, i no pas tal com poden ser realment. A partir d'aquí juga l'estranyesa de reconèixer-se en un mateix en una imatge i en una realitat que són, en el fons, fictícies. Nosaltres som i no som a la vegada aquella persona que filtrem a partir del record. Per això són “imatges fraudulentes”. A la vegada, però, són necessàries per a la nostra creació com a subjecte. Sense records esdevenim el no res, ja que no podem construir-nos la nostra pròpia història.

“La curiositat ens mena a llocs, / i no sabem com escapar-ne”, dius en un dels teus poemes. És aquesta la sensació que t’envaeix en viure a l’estranger? Quins lligams s’hi estableixen per tal que l’escapatòria sigui impossible?

Viure a l'estranger exerceix una espècie d'atracció constant, el fet d'utilitzar una llengua que no és la pròpia, i que no acabes mai de dominar del tot, de conèixer nous costums, i de tenir la sensació que s'està vivint en més d'un món a la vegada exerceix una espècie de poder magnètic que provoca que un no pugui ja deslliurar-se del lloc on ha estat. Però a la vegada, això comporta una doble direcció, i implica també que un seguirà sent ja estranger arreu.

En canvi, els hiverns no són tan agradables. En parles als teus llibres, i en dónes una dimensió poètica. Què simbolitza, per a tu, aquesta estació de l’any?

Com dic en un dels poemes, és l'estació veritable. Per a mi, és completament poètica, sobretot la imatge de l'hivern en les ciutats i països que he tingut la sort de viure. Un hivern fred, i molt sovint amb constants nevades. La imatge de la neu blanca (i el silenci que se'n desprèn) en una nit llarga, juntament amb els arbres ennegrits és captivadora. Potser també pel fet que provinc d'un lloc on la diferència de les estacions no és massa marcada. I la sensació, un cop arribada la primavera, que tot allò era com un miratge, com si no hagués existit, actua de la mateixa manera com els records de què parlàvem abans. Per a mi simbolitza el silenci, o potser la nostàlgia del silenci, l'ensonyament, una letargia en què tot esdevé emboirat, com estar en una irrealitat i voler-se convèncer de la seva realitat.

Per acabar, pot fer-nos cinc cèntims dels teus projectes actuals?

Només puc parlar dels projectes immediats, ja que se'm fa difícil dir què puc fer d'aquí a un any. D'entrada, espero la publicació cap al setembre de la traducció d'un poeta eslovè: Ales Debeljak. I de cara a final d'any i principis de l'any vinent hauré d'enllestir un parell de traduccions, una novel·la i un llibre de poemes. Per altra banda, estic també acabant de perfilar un nou llibre de poemes, però no sé encara en quina editorial es podrà publicar.

Òscar Palazón

(Diari de Tarragona, 14 - 05 - 06)

__________________________________________________
PERFIL BIOGRÀFIC DE XAVIER FARRÉ
Xavier Farré va néixer a L’Espluga de Francolí (Tarragona) l’any 1971. Es professor i traductor. Ha estat lector a la Universitat Adam Mickiewicz de Poznan (Polònia), a la Universitat de Ljubljana (Eslovènia), i actualment a la Universitat Jagiellonski, de Cracòvia. Ha traduït del polonès els poetes Czeslaw Milosz i Adam Zagajewski. L’antologia que ha preparat de Czeslaw Milosz, Travessant fronteres (Antologia poètica 1945-2000), acaba de ser publicada a l’editorial Proa. També s’ha encarregat de fer la traducció de l’obra teatral Auslöschung/ Extinció, una adaptació que el director de teatre Krystian Lupa ha fet de la novel.la homònima de Thomas Bernhard. I també del mateix director, la versió de Els germans Karamàzov. Ambdues obres per al Festival Grec de Barcelona. De l’eslovè, ha traduït el poeta Ales Debeljak, de publicació imminent. Ha publicat el llibre de poesia Llocs comuns (2004) i, recentment, Retorns de l’Est (tria de poemes 1990-2001) (2005)

Per si les mosques, de Jordi Cervera.

Si cerqueu informació sobre qualsevol llibre a www.amazon.com, segur que no us en sentireu decebuts. N’hi ha per dar i per vendre. Hi trobareu opinions d’altres lectors o les ressenyes que en van publicar els diaris. Així mateix, si us ve de gust, podreu encetar-hi un fòrum. Però si us hi fixeu bé, veureu que hi ha un apartat si més no curiós. Encapçalat amb la frase “customers who bought items like this also bought”, suggereix al possible comprador altres títols que podrien interessar-li per afinitats temàtiques o estilístiques amb el llibre en qüestió.
Doncs bé, posats a fer l’exercici a la inversa, permeteu-me que us recomani una novel·la per a aquest estiu que ja s’acaba. Si us agrada una prosa farcida de giragonses —això sí, sense anar en detriment de la fluïdesa— que de tant en tant recorda la ploma de Javier Marías, amb pinzellades d’un llenguatge poètic que embelleix la narració, encara que sigui per parlar d’un tema (en principi) tan prosaic com la boxa, tal com va fer Alessandro Baricco a City, amb assassinat inclòs i una dosi d’intriga final, llavors, en aquest cas, hauríeu de llegir Mosques (Pagès editors, 2005), del periodista i escriptor Jordi Cervera.
Mosques, no obstant això, és molt més. Guanyadora del XIV Premi Ferran Canyameres, a més de ser considerada la millor novel·la negra en català del mateix any per Brigada 21 i pels lectors de la llibreria Negra y Criminal, aquesta primera incursió del reusenc en el gènere suposa, també, una dissecció de la psicologia dels personatges que hi apareixen. Potser és per això que el crim no es produeix fins a les acaballes de la novel·la. No en va Cervera dedica tres quartes parts del llibre a bastir-ne els fonaments. A partir de dues històries paral·leles que es van alternant, el lector es familiaritza amb els personatges i les seves aspiracions. Per una banda hi surten Sebastià Garriga, l’alcalde d’un poble del Camp de Tarragona; Joan Vidal, pagès i amic de l’alcalde; i Albert Vallmitjana, un fotògraf de prestigi que, juntament amb la seva dona, Anna Ballester, compra una casa a l’esmentada població per fugir de la gran ciutat. Per altra banda coneixem el boxador Jo Molins en plena acció, durant el combat en què es pot convertir en el nou campió d’Espanya dels pesos pesants. I per descomptat, enmig de tot plegat, també comptem amb la presència intermitent de les mosques que donen títol a la novel·la. Unes bestioles que, a banda d’enutjar els personatges, compleixen una funció simbòlica ja que el narrador les qualifica de “missatgeres del desastre, senyals alades de la misèria, topònims mòbils del camí de l’angúnia, de la ruta final de la mort” (pàg. 155). Els insectes semblen ser, doncs, l’únic nexe entre les dues línies argumentals de la novel·la. Tot i això, cap a la meitat del llibre, veurem que totes dues hi conflueixen. O millor dit, topen l’una amb l’altra. I de resultes d’aquest xoc, en sorgeix el conflicte. Es crea un triangle amorós, els fets es desencadenen de forma inevitable i, finalment, s’esdevé la tragèdia.
Mosques és, sens dubte, un llibre a tenir en compte. Però no és l’únic. Recentment, Jordi Cervera n’ha publicat quatre més. Sense moure’ns de l’àmbit narratiu, per exemple, tenim un altre triangle, El triangle blau (Cossetània edicions), “la història d’unes passions furioses”. En canvi, si us estimeu més la poesia, hi ha diverses opcions. Talaiot i Rentadora (ambdós a Edicions del Salobre) i Metrònom (Cossetània) són els títols dels seus darrers poemaris. Sense oblidar, per cert, que aviat sortirà Tanta xerrameca cansa (Pagès editors), l’obra amb què va obtenir el Premi Benet Ribas 2006. Com veieu, l’oferta és àmplia. Ara la decisió és vostra. Trieu el que trieu, però, estic segur que en gaudireu. I és que Cervera és un autor de qualitat que cal seguir de prop.

Òscar Palazón

(El punt, 25 -09 - 06)

Entrevista amb Roser Guasch, per Òscar Palazón.

Un dels trets de la teva escriptura és la concisió. És per això que vas decantar-te cap a la poesia? Creus que algun dia podries escriure una novel·la, per exemple?

La poesia permet dir molt amb poques paraules. Sempre m’ha semblat un repte poder expressar el màxim amb el mínim. Si ho puc dir en dues línies, per què ho he de fer en dos fulls? I posats a anar més lluny, no es tracta de dir, sinó de sentir. Una novel·la, un dietari, un llibre de prosa poètica, un altre llibre de poesia, qui ho sap el que vindrà? I si no ve res més, tampoc passa res!

Quina importància té la natura en la teva obra?

La mateixa que té en la meva vida. Jo també sóc natura. Tots ho som. No ens podem deslligar d’aquesta veritat tan elemental. En la poesia que escric sempre hi ha les vinyes. El meu pare, quan vol estar bé, diu, me’n vaig a la vinya. I se n’hi va. Allí aprens que, malgrat els hiverns, un dia inesperat, la vida retorna.

El poeta veneçolà Arturo Gutiérrez escriu que “De las piedras se habla con envidia,/quizás, porque ellas no hablan.” I més endavant afegeix: “De ellas se escribe siempre/para hablar de otra cosa”. Com a autora de L’amistat de les pedres, hi estàs d’acord?

Les pedres són memòria fòssil. És una memòria tan pura que el llenguatge no hi cal. M. Yourcenar fa dir a l’emperador Adrià: “Cada pedra era l’estranya concreció d’una voluntat, d’una memòria, d’un desafiament a vegades”. En aquesta concreció hi veig un tresor.

Sovint, els teus poemes parlen de la vida diària. S’amaga alguna cosa rere aquesta quotidianitat? O bé vols destacar la poesia que ens envolta?

La poesia és a tot arreu. Ens pensem que l’escrivim als llibres, però la poesia ja és. La inspiració deu ser el punt de descoberta d’aquesta realitat. Després ve la feina. La tria de les paraules. Deixar-ho i tornar-hi. A vegades no tocar res més i d’altres recuperar el punt trobat. Sobretot sense cap pressa. Comparteixo la idea d’en Comadira que la poesia no neix de la raó sinó de la força del sentiment.

El teu darrer poemari, La terra del record, es basa en les pintures de M. Teresa Baltasar. Quins avantatges té la creació d’un llibre d’aquestes característiques?

El més important és el fet de compartir significats, sentits, lligams, definicions i mirades del mateix llenguatge. És intercanvi i és il·lusió. Amb la M. Teresa Baltasar compartim el paisatge i la història del Baix Penedès interior. Trobem en les nostres arrels un signe d’identitat. En aquest llibre n’hem volgut sintetitzar l’essència a través del celler de casa seva. Des del record.

Dos dels teus poemes (“Urgències” i “Quiròfan”) recorden “Tulips”, un poema de Sylvia Plath publicat el 1965. La temàtica hospitalària, certes imatges i un jo poètic desvalgut hi coincideixen. Existeix, doncs, una mena de connexió intuïtiva entre creadors de diferents èpoques i cultures?

No hi ha connexió intuïtiva només entre creadors sinó també entre entrevistadors! La periodista Eva Piquer va lligar, fa sis anys!, una ressenya de L’amistat de les pedres amb l’aparició de Birthday Letters de Ted Hughes, marit de Sylvia Plath. L’Eva Piquer va titular l’article “Poesia o mentida” i em va fer adonar que la paraula mentida sortia diferents cops al meu llibre. Ella citava a algú que deia que el poeta és un mentider, doncs, que sempre explica la veritat.

Per què la majoria de les citacions que encapçalen els teus poemes són d’homes?

No faig diferències. Reivindico la poesia escrita per dones pel que ha estat de silenciada. En aquest sentit, veure que en gairebé totes les antologies recents de poesia continuen sortint una o dues dones, només, em sembla bastant greu. Sempre que a classe, per exemple, parlo d’en Riba, també ho faig de l’Arderiu, encara que ella no surt en cap llibre de text. Però és que no surt ni ella ni cap més poeta! La poesia no és d’homes ni de dones. La poesia és o no és.

Sabem que, esporàdicament, fas crítica literària a la premsa. Què ha de tenir un llibre perquè n’escriguis una ressenya?

A vegades, les ressenyes són fruit d’encàrrecs. Altres vegades, voluntàriament escric sobre llibres d’autors que conec. Sempre, però, escric sobre els llibres que m’agraden, que penso que són bons llibres. Això m’ho va ensenyar la Maria Àngels Anglada. Ella deia que, dels llibres dolents, el que s’ha de fer és no parlar-ne mai, i ho practicava!

Després de guanyar alguns premis literaris, n’has format part del jurat. Havent-ne estat a tots dos costats, quina valoració en fas?

Quan era adolescent i em presentava a concursos literaris, en deien així, moltes vegades havia quedat segona. Moltes vegades. No sabia entendre què tenia el primer premi i què tenia el meu segon. Ara ho entenc millor. Sovint, el primer, el segon i el tercer són tots el primer. No sé quin estrany atzar participa del premis...

El text amb què vas participar al cicle Lletres a Taula de la Tardor Literària 2004 pronosticava que “el temps s’endurà les paraules que hem dit”. Penses que la literatura és una manera eficaç per lluitar contra l’oblit?

L’oblit sempre acaba fent bé la seva feina. I la literatura, si és bona, també. Vaig escriure que “el temps s’endurà les paraules que hem dit”, i el que continua, per expressar que allò que queda de debò són els bons moments. Amb el temps, oblidarem de què vam parlar en aquells dinars i sopars de les tardors literàries, unes tardors literàries que a Tarragona s’omplen de festa, però sempre en quedarà el record i el somriure dels instants viscuts. Una esperança compartida, un desig encès o un somni encara per explicar.

A Plena de tu afirmaves: “Torna el desfici si no escric”. Escriure és, per a tu, una necessitat?

Per mi escriure és una manera de ser. Et posaré un exemple. De sempre que m’he sentit “quina lletra més maca que tens”. I deu ser veritat, perquè m’ho continuen repetint. Llavors dic “gràcies”, i tot seguit penso que aquesta lletra tan maca no em costa gens. A veure si m’explico, vull dir que jo no he fet res addicional per tenir aquesta lletra. És la meva. Tinc la sort de tenir-la maca. Punt. Si m’hi hagués d’esforçar terriblement, no tindria sentit! Crec que amb totes les arts passa una mica el mateix. El vers “torna el desfici si no escric” fa referència al desfici que sentim si ens allunyem del que som.

Òscar Palazón

(Diari de Tarragona, 26 març 2006)

______________________________________________
PERFIL BIOGRÀFIC DE ROSER GUASCH

Nascuda a les Masies de Sant Miquel, Banyeres del Penedès, el 1969, resideix a Tarragona. És filòloga. Professora de secundària. Col·laboradora en suplements de cultura de diaris i revistes, es dedica també a la investigació literària. Ha publicat L'amistat de les pedres (Arola Editors, Tarragona, 1999. Premi Miquel Martí i Pol 1998), Plena de tu , Ed. Trujal, Cambrils, 2003, i La terra del record, Arola Editors, Tarragona 2005.